Dos mil dotze...

El primer dia de l'any cau sola la tarda, així, com sempre. Enmig d'un silenci que s'escolta, tu encara dorms i sembla que vulguis aturar el temps però és impossible.

Ara escric i no tinc res a dir, escric per a mi. Mentrestant un gat enamorat dels teus turmells entra i surt de casa, festeja amb una altra gata i encara li sobra temps.

"Les lectures d'un poema
depenen de com s'interpreta
i milloren amb el temps
si ... l'entens."

Fent teatre m'emmirallava en tu, em miraves i el teu rostre m'exigia una paraula, una resposta. Recitant-te un soliloqui, vaig mentir dient t'estimo per guanyar de la teva cara un somriure.

Passa la vida com si res i un dia t'adones que et fas vell. Amb la màgia de la ment repasses la teva vida en un segon, com el que fulleja un llibre molt de pressa.

"Tenies els ulls del cel més blau
brillants i humits
com ... si pensessin en la pluja."

Al febrer va morir Antoni Tàpies. Espriu i Machado també ens van deixar en aquestes dates, jo l'anomeno el mes dels poetes vius. De vegades, llegint i rellegint em corren cargols per les galtes, corriolets d'aigua com si plogués.

"Ja no vull escriure't cartes
t'he escrit un bloc
així pots llegir-me cada dia
rellegir-me ... a poc a poc."

Mirant al cel del capvespre enlluernats l'un de l'altre Júpiter i Venus sembla que es donin la mà. Tan a prop i tan lluny com ... tu i jo.

Escric sobre paper blanc i ressegueixo les paraules com ressegueixo els teus llavis amb un llapis de color, llapis de carbó negre per dibuixar-te els mugrons i goma per esborrar aquest rímel que s'escampa.

"I la meva imatge
es va fer mil imatges
i... no sabia trobar-me.
Com un mirall trencat."

Com oblidar-te Senyor si cada dia em desperto i et penso sense dir-te res. Sovint et nego i tinc dubtes potser és que... ja no tinc por.

Aquell vespre d'hivern no et vaig veure la cara, sols la veu ronca, l'alè de vi i aquells ulls com espurnes que em despullaven.

Al maig en Tomi va fer seixanta anys. Jo estava fascinat pels teus ulls ... la llum i la mirada. Llavors Galionar va tenir la delicadesa de concedir-me un dels seus Liebster Bloc Award.

"Ara els teus ulls
són la llum en la foscor
cec, sord ... boig per tu."

Els diumenges al matí després d'esmorzar, tornem a ficar-nos una estona al llit aprofitant que els nens veuen dibuixos a la tele. Em beses els pits i t'adorms...

El teatre era ple de gom a gom, ningú volia faltar a la cerimònia anual de lliurament dels premis Gats. Tots els millors gatblogers estaven asseguts a la platea, nerviosos però plens d'il · lusió, esperant que es reconegués el seu treball de tot l'any.

Al juny, el temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.

"Les formigues em fan pessigolles
les abelles m'amanyaguen
descalç m'enfonso a l'herba
i quan tanco els ulls ... sento el batec de la terra."

Com un llarg viatge d'anada i tornada, un viatge que dura mil anys, de Bagdad a Còrdova i de tornada a la vora del riu Zayandeh Rud a l'Iran. Així és la poesia de Wallada Bint Al-Mustakfi, princesa Omeia cordovesa avançada al seu temps i l'obra de Mahnaz Badihian poetessa Iraniana, una dona moderna com diuen els seus versos.

Avui entro de ple en el moviment Slow i començo a gaudir de la vida blocaire amb calma, sense presses.

"A la tarda
fimbrant com un jonc
rínxols de garbi.
El vent s'emporta les paraules
i el lent trencar de les ones
sorprèn la mirada absent
fosca
clara
preciosa
rínxols de garbi."

A l'agost quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit. És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.

"Llavors arriba el gat de la nit
m'esgarrapa
nu
insomne
i tinc mals pressentiments
mentre contemplo la teva esquena
tot escoltant... "L'home que estimo" de Gershwin."

Avui l'olor del mar és blanc i el vent del nord blau. Tu ets com la marinada, com el carrer estret que es fica dins de casa, que s'enfila cap al cel.

Les aigües mogudes són com miralls trencats, quan t'hi reflexes fas mala cara. Potser hem d'esperar la calma per mirar-nos l'un a l'altre.

Somnis estranys, somnis de vi, llavis de xarol.

I les calces xopes, ben humida, bastant figues alla dalt de la figuera mentre plou ... com una salvatge!

Setembre, la pell de gallina i el pèl moixí daurat.

"Ets com un llibre obert
dius tot sense parlar
refugi de mirades
plaer de llegir."

Volia parlar d'Octubre, llavis de xarol. Dels colors del bosc, del silenci vora el mar, d'aquesta llum de la tarda.

El bloc teatre ha estrenat la seva darrera obra, baixa el teló, s'encenen els llums i...

Què t'ha semblat?

Bé, m'ha agradat molt.

Llàstima que s'hagi acabat, hi ha hagut moments molt tendres, plens d'emoció.

Em sorprèn aquest final tan inesperat, sembla que l'autor es buida en l'obra i talla la història de cop perquè no té res més a dir.

Tu creus que la protagonista existeix realment o tot ha estat com un somni imaginari?

No ho sé, però de vegades m'hi he sentit identificada. Quan ella li diu: "Si us plau no m'estimis..." m'ha fet plorar.

Fi



La pintura és de Manel Anoro-"Dernière fois"