Volia parlar d'Octubre, llavis de xarol.
Dels colors del bosc, del silenci vora el mar, d'aquesta llum de la tarda.
Em sorprenen ombres allargades, m'acaricien fulles pigallades com les mans de tardor. Octubre fa olor de rossinyols i pomes, li esclaten les magranes a la boca i els ulls se li neguen amb la pluja.
Ara es despulla a poc a poc mentre s'adorm, ventre de molsa, llavis de xarol ...i jo només mirar-la.
La foto es de Arwen Ferraris.
12 comentarios:
Octubre és un mes que m'agrada molt...
la bellesa és per a contemplar-la i no cal afegir-hi res més :)
Bona tarda i bona tardor Pere.
M'agrada contemplar la tardor a través dels teus ulls, acaronada per les notes d'aquesta melodia...
mentres un petit record s'ha posat, dolç regust a poma robada de l'arbre per terres de Catalunya, l'octubre de l'any passat ...
Aferradeta, Pere!
Ai, octubre. si abans el recordava, ara crec que sempre el rememoraré vora la mar.
Bona nit Pere
Preciós octubre tal com el descrius i un desamor (ho dic per l'etiqueta)
tan dolç, tan dolç que ni desamor semblaria...
Bona nit i bona i bonica tardor!
Melangiós octubre i bonic escrit.
A mi em fa sentir, com a Noves flors, melangia...no sé, això que quan surto de l'escola el dia ja es va morint...
Petons!
Volies parlar de l'octubre i ho has fet, Pere. Tota la melangia que destil·len els teus mots reposen ara a la meva cambra acompanyats pel plor d'aquesta música tan bella.
Una abraçada!
A mi m´agrada aquest octubre que es va descabdellant lentament a mesura que maduren les fruites i van canviant els colors. No me´n voldria anar del bon temps encara que és necessari que un dia o un altre la terra reposi i vagin arribant canvis.
Bon despertar Pere.
Octubre fa olor de rossinyols i pomes, li esclaten les magranes a la boca i els ulls se li neguen amb la pluja.
Ostres... Tenen mantes, al sofà?
Hola...!
Que bonic, que bonic... llàstima que no puc sentir el piano. Què coi li passa ara als altaveus?
...ventre de molsa, llavis de xarol...
Ai que s'em refreden els peus! que bonic Pere, que bonic!
Meravellosa prosa poètica, la teva, on les frases ballen al ritme de la melangia i les olors de tardor suren, discretes, d'entre els records tacats de suc de fruita, pluja, molsa i alguna llàgrima que no acaba de vessar...
(Trobo especialment bella la frase de l'esclat de magranes a la boca i els ulls negats amb la pluja... però la Cantireta, ànima poètica, ja s'hi ha referit.)
Publicar un comentario