El temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.
Pa amb tomàquet, llonganissa, amanida de pebrots i ceba tendra. El porró sota un raig d'aigua ben freda i per postres bastaves figues del coll llarg.
Giràvem regues descalços, enfangats fins a genoll. El burro Galán a l'ombra, la gossa Tula a l'aguait amagada dins d'un solc.
Al vespre tornant a casa, anaves dalt del carro damunt del blat de moret; jo a peu tot darrere trepitjant les vores, mentre els grills callaven i feia olor de fonoll i menta.
No tornarà el temps de les prunes, ja no em portes el berenar ni bastem figues, però quan arriba la nit el mes de juny ... encara sento la teva olor, l'olor de l'herba.
La fotografia és de Groc.
16 comentarios:
precios el record i el sentiment
pero la canço m'ha tocat
es tota tendresa
gracies senyor Pere
molts petons
Preciós!!, aquest text.
La nostàlgia d'allò que mai vaig viure m'ha amarat els sentits. De sobte m'he adonat de que estava sommiant... però, d'on deuen haver sortit aquests dos pinyols de pruna i aquest munt de cuetes de cireres que resten, tan estranyades com jo, sobre la taula de l'ordinador?...
Sort, que sempre ens quedarà l'olor de l'herba...
Un record que fa ganes de fer-lo meu...
Quin post tan bonic! I quin berenar tan apetitós! Jo també em penjava cireres a tall d'arracades.
Fonoll i menta als llavis, aroma d'estiu a la pell de l'estimada. Fantàstica, l'herba. La paraula.
Aquesta dona em meravella. Gràcies, Pere.
Quina nostàlgia més dolça, més dolça... Pere!
I la cançó preciosa, ami també em meravella aquest a dona! :) Gràcies!
Quina màgia especial deuen tenir aquestes nits de juny, que són capaces de fer-te reviure amb tanta nitidesa aquests records preciosos, tan tendres i nostàlgics... Ets afortunat, Pere, de ser tan ric en experiències viscudes i que aquestes es facin presents cíclicament, gràcies a nits tan belles com aquesta.
La cançó, meravellosa. Una abraçada.
Jo aquí hi veig el pare regant les tomateres i fent un traginyol del porró...
la veu de la Sílvia és dolça com l'olor del mes de juny.
Bona nit Pere
Mmmm se m'ha colat l'alter ego :)
Quin hort més ben cuidat, tant bonic i plaent com el poema.
Jo també recordo haver anat a portar el berenar al pare, encara que era molt petita. I als tiets a l'horta del Aragó, ja més grandeta, llavors si que em ve a la memòria l'olor de la terra molla i dels bany a les bases del riu, Ai! quins temps i quina tranquil·litat!
M'he identificat molt amb aquest text perquè m'ha recordat els meus, quan parlo de records i també relacionats, moltes vegades, amb el món de la pagesia...Jo també havia anat a portar el dinar o el berenar a l'avi i a l'oncle, quan treballaven al cor de l'estiu, però ells eren més de secà i els camps eren de blat i ordi...Recordo que després de dinar, feien una bona migdiada sota algun roure que els regalava la seva ombra...
També hi havia alguna prunera i cerves...De vegades, quan acabaven la feina, tornàvem tots plegats amb el carro, acompanyats pels cants dels grills i les "penxinganes"...
M'ha vingut el record de portar el dinar al pare quan estava al troç.
una abraçada
Records que ens acompanyan sempre, omplen els sentits de dolça nostàlgia...
Molt tendre.
Una aferradeta, nin!
tots aquest records de vivències pagesívoles, units pel olor de terra mullada, de herba tallada, de pols del blat, suor de pell colrada i també per la tensió acumulada d'aquest "ai"un crit comú que els identifica mirant al cel.
Felicitats per aquest post emocionant i tendre.
Tinc records enyorats de juny molt semblants, gairebé calcats.
Ha sigut com fer un petit viatge enrere del que he tornat ben endolcida.
gràcies.
Publicar un comentario