Com dir-te adéu Senyor
si sempre penso en Tu
i et sento dintre meu
com vella arrel plantada
a la terra encara tendra.
Com oblidar-te Senyor
si cada dia em desperto
i et penso sense dir-te res
com brolla al matí la llum
sense fer soroll i és fosc.
Demà et diré adéu Senyor
Tu mai em demanes res
reneixes quan hi ha sequera
sovint et nego i tinc dubtes
potser és que... ja no tinc por.
5 comentarios:
El dubte, la por, la negació...som senzillament humans !
Bones vacances, de cos i d´esperit.
Possiblement no tenen res en comú, però el teu poema-plegària m'ha recordat el Cant Espiritual de Josep Palau i Fabre i també el de David Jou.
Molt, molt profund i íntim. I la Passió de Bach, el complement imprescindible. Fa una setmana la van interpretar a Vilafranca.
Quina lletra tan preciosa, i quina mà tan bonica que tens!
Que tinguis una bona Setmana Santa Pere.
el capitol de les negacions, sempre m'ha captivat
pero encara aixis, en Pere es una pedra forta on reposa tot...
no es maco??
petons de sargantana, estimat senyor Pere.
Quant m´agrada!!Gràcies!!
Montse
Els dubtes són humans.
Preciós BACH.
Publicar un comentario