El meu carrer és una petita part de mi, petita però important; m'hi passejo una estona cada dia per retrobar-la i procurar que no es perdi.
Estimo
les flors de l'hivern
senzilles, petites, modestes
que fan molta olor
que viuen molt temps.
Ara els teus ulls
són la llum en la foscor
cec, sord ... boig per tu.
Finestres tancades
finestres d'hivern
i els gats a les fosques
mirant al cel...
per si neven ratolins.
T'estic veient
mirant-te cada dia
sempre diferent.
Ja no vull escriure't cartes
t'he escrit un bloc
així pots llegir-me cada dia
rellegir-me ... a poc a poc.
És difícil escriure versos enmig de la tempesta, per això hi ha tants naufragis. Si un dia en un desgavell poètic m'enfonso a la mar, confio en què vindreu a salvar-me volant pel cel com les gavines.
L'aigua roba gessamins al cor de la nit morena. Blanca bugada de sal pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port com una trena negra...
El dibuix és de Monica Bracons.
7 comentarios:
Al teu carrer treurem les cadires a la fresca i si ve grop i veus que t´enfonses et farem arribar les boies que facin falta.
Bon sol ens escalfi, Pere.
Un recull preciós de poemes al teu carrer...
No t'enfonsis, eh? Pere? De tota manera ... clar que et salvaríem, un bot salvavides per tu sempre el tindrem...
Si veus un estol de gavines cap a tu, ja saps que som nosaltres.
Conec la cançó de Marçal-Poveda. Preciosa.
És enmig de la tempesta quan més necessitat hi ha d’escriure, Pere. Si un desgavell poètic t’enfonsa a la mar, vindran els nostres versos a salvar-te.
Bona nit i una abraçada.
Al carrer hi ha vida! Asseguts o passejant anem teixint els carrers, les finestres, els teulats... on aixoplugar-nos quan ens calgui.
Que descansis Pere!
alla estarem...ben segur
que les sirenes et guardin
un petó senyor Pere
Penjat de les nostres mans Pere que no et deixarem caure.
Publicar un comentario