Quan el teatre està buit, assegut tot sol a dalt de la platea, contemplo l'escenari.
Intento veure com em veus, el que es desprèn de mi. És com si m'emmirallés, però el que veig és mentida, mai els meus ulls seran els teus i potser no té importància.
Allà baix sóc jo, tu, tots! ... I tot és teatre.
Ara tornaré a l'escenari; com si fos un assaig llegint versos de Walt Whitman recitaré per a tu un soliloqui ... per un somriure.
"Em vas mirar als ulls, penetrant
en el més profund de la meva ànima.
El vidre blau de les teves pupil · les
em mostrava, la meva imatge reflectida.
Em miraves i vas demanar tremolosa
que un t'estimo, sortís dels meus llavis
però ells ja no tenen més paraules
ja que els cops de la vida els han tancat.
Em miraves i el teu rostre amarat
m'exigia una paraula, una resposta
i vaig mentir dient t'estimo
per guanyar ... de la teva cara un somriure."
El dibuix es de Leonard Bear.
6 comentarios:
Els ulls i les mirades sempre són personals i intransferibles.
Aix... els t'estimo de mentides no m'agraden gaire ni per un somriure, ara he de dir que el poema és bonic.
Bona tarda, Pere
Ets únic, en l'afer d'unir teatre i poesia.
Muchísimas gracias por pasar por mi espacio Pere, gracias de corazón, siento no poder estar aqui más a menudo.
Sinceramente, no soy hipócrita, no entiendo ni papa, pero aún así he traducido el poema, y sin duda, precioso.
Me mirabas y tu rostro empapado
me exigía una palabra, una respuesta
y mentí diciendo te quiero
para ganar ... de tu cara una sonrisa. "
Saludos, amigo.
M'agrada molt el sol·liloqui que has escollit Pere.
Ja veus que hi sóc acó, cosa que vol dir que ja m'has manllevat la tele!!!
De tota manera visaitar-vos també resulta d'allò més plaent!!!
Que passes un bon cap de setmana Pere!!!
Mai, mai, mai de la vida, Pere, cap home hauria de pronunciar de mentida un "t'estimo" només perquè d'uns ulls se n'estronquessin les llàgrimes, només perquè uns llavis dibuixessin un somriure. Perquè al final aquests ulls seran com un riu incapaç d'estroncar el seu cabal, perquè els llavis quedaran inutilitzats per somriure mai més.
Una abraçada, Pere.
M'agrada aquest teatre de vida.
Publicar un comentario