Els poetes perduts

Quan tenia vint anys, vaig comprar un llibret de poemes titulat Vivències. El seu autor es deia Xavier Roig i suposo que era gironí, eren versos de joventut plens de sentiment, alguns amb un cert aire bohemi.

Més tard fent el servei militar vaig conèixer Joan Farigola, bé ... crec que es deia així, en el temps de la mili va escriure vint poemes d'amor per mostrar els seus sentiments a la Cinta, la noia que estimava. Un poemari que va titular Dona.

També eren versos senzills, juvenils però espontanis i tendres.

Mai més he sabut d'en Xavier ni d'en Joan, no sé res de la seva vida ni si seguiren escrivint.

Han passat els anys, he pogut llegir moltes altres coses que m'han agradat i emocionat més, però sempre me'n recordo d'aquells versos ...

Els versos dels meus poetes perduts.

Temps de silenci

Els meus ulls,

massa donats a recordar,

callen la presència

de persones, mentre,

emmudit pel meu plorat

silenci, consagro

el temps viscut.

Aquest dies passaran

(com al rellotge,

les velles, viscudes hores

dels absentats)

per mi també,

per sempre...

Xavier Roig

VII

Si tu juguessis

i jo jugués

no sabríem

com seríem;

si sabríem , però

que seríem.

i ara que soc un nen gran,

vull tornar a jugar

i que tothora sigui esbarjo.

no ens cal res,

car el joc està en nosaltres.

tenim aigua y tenim mans,

tenim terra,

tenim fang.

empastifem-nos les mans!

Joan Farigola

Us parlo d'un temps que els de menys de vint anys no poden conèixer.

Montmartre aquella època penjava les seves liles fins a sota de les nostres finestres

I si l'humil refugi que ens servia de niu no tenia bona pinta ...

És alla on ens vam conèixer, jo era un mort de fam i tu posaves nua.