Després de la tempesta
l'esquena et brilla
i un aire fred
aire d'olors
tremola a la teva pell.
Darrera un llençol
sols els teus ulls
i el sol esclata de sobte
el roig rubi dels dits
enlluernant de colors.
Llarg agost de solitud
solitud compartida
i el lent pas de les hores
sense fer res
només ... mirar-te.
Llarg és aquest camí, immens aquest desert. Afanya't, no paris, Nausicaa! Ja veig allà lluny, un oasi... vida.
I caminaven, caminaven sense parar.
8 comentarios:
Què macos, Pere, aquests sentiments!
Sentiments en estat pur, un poema que acompanya molt, qque va molt mes lluny de les paraules escrites.
La solitud també fa companyia, així com la veu del silencia i la melangia. Tot un cúmul de sentiments que en llegir el teu poema omplin la nostra ànima i ens conhorten donant-nos el seu càlid rerer.
Moltes gràcies, Pere.
Bon dia i bentrobat novament al bosc, pensava que ja no vindria ningú.
Volia dir recer.
Jo també el trobo llarg i estrany, aquest agost, molt...
Signaria ara mateix aquest preciós poema. Llarg i estrany aquest agost com diu Zel.
què maca la tempesta així!
Crec que era en García Márquez que definia l'amor com la solitud compartida. Si tens solitud compartida tens amor i si tens amor, tens felicitat, no?...l'agost ja acaba. Feliç dia, Pere!
vist aixis..ni les tempestes espanten !!
feliç tormenta...
petó
Publicar un comentario