2013 ... un recorregut sentimental

Avui he tornat al carrer Arquimedes, la casa on vivies ja no hi és i potser no hi ha estat mai.

A mida que passa el temps

et tornes ...

com les bombolles d'una festa

dolça

àcida

seca

tèrbola

com un glop d'aigua de valència

seductora

gelada

com la imatge d'un mirall.

Volia fer-te un poema però la música de Joaquin Sabina em distreia i no em deixava treballar : "Se llamaba Osadía y desde el primer día tuvo la cobardía de avisar..."

La dona que m'espera
m'amaga el cos
i dissimula l'ànima
ànima prohibida
cos misteriós.

Ja no podia pensar. Sabina és un geni, poeta i músic excepcional, quan l'escolto no puc fer res més: "Su boca era un buzón de voz sin compasión, dormido hasta la hora de la siesta..."

Sota una pell
hi ha una altra pell
i t'amagues.

Visc d'emocions, d'imatges i paraules, apassionat o fràgil m'omplo d'emoció. Avui m'enlluerna el millor i el pitjor, m'emociona la vida, la tendresa, la incertesa de l'amor i ser feliç cada dia.

Repasses la vida i és com un desert, un desert immens. De dia crema i t'enlluerna, de nit gela, mentre tu petit com un gra de sorra contemples les estrelles.

Jo et pregunto Sahra el nom d'aquest meu desert, si queda molt de camí, si vaig massa a poc a poc, si arribaré a veure el mar abans de la lluna vella.

Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu.

Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi.

Voldria parlar-te de maig, dir-te alguna cosa diferent, però no sé com fer-ho.

Et veig passar cada matí, no em mires mai. Ets com un brogit, preciosa i evanescent com la teva olor ...

L'olor de l'aigua
de l'aire
de maig.

Ara que ningú entén el que dic que ningú escolta, demano la paraula! I al final ningú m'entén només tu, mirant-me als ulls... em beses.

Avui és nit de revetlla, es fa fosc, tot és silenci, el sol no se'n vol anar. De cop s'omple el cel de colors, ensordeix un esclat de coets i el cor batega més de pressa.

Fanalets de colors i garlandes de paper
un guirigall a la cuina
cremat de rom i cafè.
I tu
i jo
sense pensar
gaudint les hores
tens nom d'estiu...olor de xampany
la nit més curta de l'any.

La Lupe va fer una festa i llavors li vaig dir:

Una boca així
sembla un plat del Bulli,
uns llavis així
no es poden besar.
I quan no pots més
te'ls has de menjar ... de cop!

Juliol, xafogor, bous i dones al carrer.

Al portal del número dos
viu la meva estimada
visc allà dalt, sol solet
passeja... sota les voltes
blanca com un glop de llet
a eixopluc de ma mirada.

Guarda i tingues cura del Peter Pan que  portem dins. Encara que la vida t'empenyi , treu-lo de tant en tant!

Si fossis un carrer
series com el meu
net
preciós
ple de vida.
La pluja li renta la cara
el sol li fa brillar els ulls
la gent s'estima
s'ajuda
s'abraça
i és com estar amb tu ... com a casa.

Les nits de xafogor t'ofegues, surts al jardí i el perfum del gessamí t'embriaga. Et trauries la roba, passejaries nua però et fa vergonya... no saps perquè.

Sóc aire
vaig i vinc, de cops deixes que et besi
fresc o tebi et tanco els ulls
llavis d'aire
petons d'aigua
sense fer soroll ... com un alè.

El dia que el meu editor em va proposar escriure un conte eròtic em vaig veure fotut.

En sortir em vaig creuar amb la Lolita, la neboda del meu cap. No debia tenir més de divuit anys i no era pas gaire maca però quan somreia amb aquells llavis tan vermells i molsuts, com tomates de la poma, em posava molt calent.

Va deixar una olor jove, de "Innocent de T. M." i al girar-me vaig veure que portava uns "shorts" petits com un "culotte" que tot just li tapaven els sacsons de les natges amb las costures a punt de petar marcant-li l'entrecuix.

Ara a la tardor, s'esborra la pedra gastada i l'escorça es podreix com les arrugues de la pell. D'aquelles il · lusions de joventut gairebé no me'n queden, potser hauríem de col · leccionar moments com la Carme, els petits moments de cada dia i viure'ls.

Neix el desig quan menys ho esperes, per a qui menys ho espera, llavors et sorprèn estar tan viu. Potser la mort és l'extinció del desig.

Desig per a tu...que no imaginaries mai que això ho he escrit per a tu.

En aquest país que és com un teatre de comèdies ja sol passar que el públic interpreti als personatges i els actors arribin tard al final per rebre els aplaudiments .

Perquè val un home ? Pel que fa , pel que diu ? No! Avui vals pel que calles i si no us ho creieu escolteu com m'aplaudeixen mentre em menjo una bossa de crispetes assegut tranquil · lament al vestíbul ...

L'àngel del meu Pessebre en veure'm em convida a entrar, em converteix en pastor per a Jesús adorar. Temo que passi el temps de l'amor i l'amistat, en desmuntar el Pessebre on em van a desar?

Ara arriba Nadal i tot és un xic més difícil, pel que ens passa, pels anys viscuts. Però encara t'estimo, uns dies més que altres i de vegades...  no sé que dir-te.
Potser no cal dir res, només mirar-te, mentre el lent pas de les hores fa caminets a la pell; corriols de sal i aigua.

Un home i una dona

De vegades no sé què dir-te.

Potser no cal dir res, només mirar-te, mentre el lent pas de les hores fa caminets a la pell; corriols de sal i aigua.

Avui veient "Un homme et une femme" de Claude Lelouch he recordat un temps de "vi i roses" quan tot ens sorprenia, quan no teníem mandra; la peresa de l'amor.

Perquè estimar costa, sobretot si no hi ha lloc per al sentiment i el dia a dia s'ha endut a Peter Pan.

Quan un home estima a una dona la vida és més intensa, més fàcil, fins i tot quan les coses no van bé.

Ara arriba Nadal i tot és un xic més difícil, pel que ens passa, pels anys viscuts. Però encara t'estimo, uns dies més que altres i de vegades ... no sé que dir-te.

Hi havia una vegada ... fum, fum, fum

 

24 desembre 1958, tot a punt per fer cagar el tió

La nit de Sant Silvestre l'avi Pere que vivia tot sol al número dos del carrer Arquímedes, esperava amb neguit l'arribada dels convidats a sopar. Feia anys que era vidu i en deixar de treballar els seus dies eren llargs i buits. Envoltat de llibres mai llegits passava les hores escoltant la ràdio o escrivint ratlles de lletraferit.
Havia anat al mercat a comprar verdures i un capó per fer-lo al forn farcit de llimones i botifarres; era de les poques coses que sabia cuinar. Després de parar taula assegut al sofà recordava aquelles nits de Nadal amb la casa plena de gent fent xerinola, els nens cagant el tió i aquella olor de rostit que venia de la cuina.
Avui no sap qui vindrà, els fills i els néts viuen lluny, familiars quasi no en queden i els amics ... tenen por de la fred.

Vint-i-quatre de desembre...soledat
uns se n'hauran oblidat, altres triguen a arribar.
L'àngel del meu Pessebre en veure'm em convida a entrar
em converteix en pastor per a Jesús adorar.
Temo que passi el temps de l'amor i l'amistat
en desmuntar el Pessebre on em van a desar?

Però ... demà seguirem escrivint.
"A vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum.  Ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet; Fill de la Verge Maria, n'és nat en una establia. Fum, fum, fum ..."

Aquest conte de Nadal és un xic alternatiu, agredolç i trist. Avui necessitava escriure-ho així ... però prometo no tornar a fer-ho!!

Bloc teatre XVIII

La puntualitat és una qualitat que no he tingut mai , ja sé que això no està bé però sempre faig tard pertot ... és com si volgués aturar el temps , allargar les hores .

Avui m'ha passat una cosa molt curiosa . He anat al teatre i he arribat tard , la funció ja havia començat i l'acomodador no m'ha deixat entrar . Diu que no es pot passar fins a la mitja part , però jo sóc l'actor principal i no entenc què estan representant allà dalt de l'escenari .

És una obra moderna d'aquelles que agraden perquè ningú entén res , no saps qui interpreta , els actors o el públic i el protagonista espera al vestíbul a que acabi la funció per fer una entrada triomfal .

En aquest país que és com un teatre de comèdies ja sol passar que el públic interpreti als personatges i els actors arribin tard al final per rebre els aplaudiments .

Perquè val un home ? Pel que fa , pel que diu ? No !! Avui vals pel que calles ... i si no us ho creieu escolteu com m'aplaudeixen mentre em menjo una bossa de crispetes assegut tranquil · lament al vestíbul ...

No li diguis a ningú que no vaig arribar a temps ...

Per a tu

A l'estiu tot era verd, en Fernando Fernán Gómez i el Haifaa Al-Mansour agafaven les seves bicicletes per anar al cinema fins que un dia en sortir ja no hi eren. El lladregot Vittorio De Sica les havia robat.

I és que això és un desordre ... les bicicletes no són per a l'estiu, sobretot si són verdes i hi ha lladres.

Ara a la tardor, s'esborra la pedra gastada i l'escorça es podreix com les arrugues de la pell. D'aquelles il · lusions de joventut gairebé no me'n queden, potser hauríem de col · leccionar moments com la Carme, els petits moments de cada dia i viure'ls.

Avui davant del mar, pintant l'aigua, m'emmirallo la mà i amanyago el cel. Com m'amanyaga una mà amiga que apareix sense dir res, silenciosa, com una ombra a la sorra. Enlluernat  oblidaré ombres, pors, aquell bri de tendresa i m'embogirà el desig.

Neix el desig quan menys ho esperes, per a qui menys ho espera, llavors et sorprèn estar tan viu. Potser la mort és l'extinció del desig.

Per a tu...que no imaginaries mai que això ho he escrit per a tu.

Coco Chanel i Salvador Dalí ... més que amics?

Lolita

No m'havia agradat mai escriure relats eròtics, em semblaven ridículs i gairebé sempre ordinaris i barroers.

M'interessa el sexe en primera persona, practicar-lo de manera natural, però no descriure'l ja que trobo difícil fer-ho amb les paraules adequades.

Per això el dia que el meu editor em va proposar escriure un conte eròtic em vaig veure fotut.

En sortir em vaig creuar amb la Lolita, la neboda del meu cap. No debia tenir més de divuit anys i no era pas gaire maca però quan somreia amb aquells llavis tan vermells i molsuts, com tomates de la poma, em posava molt calent.

Va deixar una olor jove, de "Innocent de T. M." i al girar-me vaig veure que portava uns "shorts" petits com un "culotte" que tot just li tapaven els sacsons de les natges amb las costures a punt de petar marcant-li l'entrecuix.

A la Lolita li agradava molt anar a veure l'oncle, era la parella actual de la seva tieta i sempre tenia la taula plena dels còmics que editaba. Se li asseia a la falda per comentar les vinyetes més divertides i notava aquella cosa dura i calenta que creixia a poc a poc sota el seu cul; la tenia més grossa que la dels seus companys de classe . Llavors movia els malucs, innocent, com qui no fa res i l'oncle esbufegava i es posava molt vermell.

Jo ja no podia més! Vaig entrar al seu despatx sense trucar... la Lolita estava asseguda al sofà llegint un còmic i el meu editor escrivia no sé què a l'ordinador portàtil.

"No puc escriure el conte, li vaig dir, no serveixo per parlar d'aquests temes, em falta pràctica i imaginació. Ja saps que la meva especialitat és la tendresa i la poesia romàntica, parlar de sentiments ... no pas de porqueries".

No oblidaré mai aquella mirada indolent i múrria de la Lolita mentre me n'anava cap a la porta sortint del despatx.

La pintura és una aquarel · la de Manel Anoro.

Nina de miraguano

Escoltar aquesta cançó de l'Orchestra Fireluche i d'en Pau Riba ha estat una sorpresa. M'ha agradat molt la interpretació i sobretot el text. Si pogués faria meves les paraules, les diria a la "Maria" que sovint coneixem i estimem ... i no sabria dir res més.

 

La Maria s'adorm i a fora el vent la bressola.

Rum, rum, entre les branques una remor com de mar.

La Maria s'adorm i desitjos i encanteris amagats a la panxa d'una nina li bressolen la son.

Que el llit es converteixi en un mar esbarriat i els llençols en veles de paper d’arròs

i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats i llagostes d’ales d’aigua

i que després, sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja, caiguis

i et facis amiga dels calabotins

i us passeu el que queda de nit xerrant

i mirant les estrelles des de sota l’aigua

que no et facis vella sense fer-te gran

que no et facis gran sense créixer

que no perdis la inèrcia del somriure

que no oblidis la urgència del moment

que sentis que formes part d’una tribu

i que respectes el seu cos però vegis que només és una canoa...

Que no et senti dir mai: "Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d’errors"

i que entenguis que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement

i que si t’enamores d’algú t’entrebanquis contínuament pel seu nom

i que et digui: "T’estimo, però no ho sé escriure"

i que quan us veieu, els vostres ulls, els teus i els seus

siguin com quatre ocells que se us emportin en volandes.

Que no siguis com tota aquesta gent que fa la veu trista per telèfon

que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja

que si te’n vas, sentis a dir-te: "Quan em mori, enyoraré enyorar-te"

que arribi l’hivern a la primavera de la vida i que recordis que tots parim pels ulls

que la gent és i s'és, com s'és, el que s'és, qui et fan ser

i entenguis que delires i confies per un instant que no ho fas.

Que un dia un noi o una noia et digui: estic enamorat de la imperfecció del teu cos

de la lluna dels teus pits

de la carn de la teva cara

de l’aigua dels teus ulls

i el desig que vol, sense saber què vol, em xiscla a cau d’orella

que la memòria no et sigui massa fràgil

que et sàpiga donar contínuament a llum i que estimis i et deixis estimar

que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre i després, silenci.

Sigues només un infant que fa esgargots

mantingues la teva innocència lluny de l’abast dels adults

i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat

per una punyalada amable

per una tendra esgarrapada als llavis

i no siguis mai per ningú i que ningú sigui per tu

només una aixada a les pupil·les

procura mantenir algun desig incomplert

i sempre purs els orificis del cor: ulls, boca, nas i orelles

i... estigues contenta.

 

Hi ha una vinya...

Hi ha una vinya a prop de mar
corre! vine a veure-la
és al Port de la Selva
pujant a Selva de Mar.

Avui té les fulles verdes
els ceps sense retallar
plou i és ple de gavines
que van i vénen del mar.

Si vols oblidar la tristesa
vine cap a l'Empordà
veuràs les roques d'escuma
parlarem de Josep Pla.

De la humitat de la terra, de l'aire que talla la cara, de la solitud de la platja, de la Caterina d'en Sagarra.

Tinc una vinya a prop de mar
la van plantar els meus avis
ara envelleix i s'asseca
però... no la deixo d'estimar.

Si fossis...

"Caputxeta vermella enmig de la foscor" Carme Rosanas 2009

Si fossis un carrer

series com el meu

net

preciós

ple de vida.

La pluja li renta la cara

el sol li fa brillar els ulls

la gent s'estima

s'ajuda

s'abraça

i és com estar amb tu ... com a casa.

Si fossis un mot ... un adjectiu

series divertida, graciosa, bella, amable, intel · ligent, modesta, alegre, romàntica, delicada, simpàtica, enamorada, carinyosa, elegant, llesta, feliç, honesta, increïble, única...

Si fossis un verb

series un nou verb

un verb inventat per tu i per mi

sempre a prop teu, subjecte o predicat

al escoltar-me dir el seu nom ... sabries que parlo de tu.

Dedicat a la Carme Rosanas, blocaire, poetessa i artista visual.

Tornar a creure en Peter Pan

Aquesta setmana he llegit un article d'opinió a El Periodico escrit per Carlos Zanón , parla de l'estiu i de Peter Pan. L'he trobat divertit i interessant, m'ha fet recordar una entrada titulada Peter Pan que vaig escriure fa temps.

Ja sabeu que aquest personatge per a mi és entranyable i de vegades somio que soc Pere Pan ... sense oblidar el món real, és clar.

 

Volver a creer en el verano por CARLOS ZANÓN

 

"El verano es como Peter Pan: idiota, inmaduro e irresponsable. El Capitán Garfio es la lucidez del invierno. Gobierna una embarcación que igual navega que vuela. Manejada, eso sí, por marineros ineptos y enloquecidos pero todos resueltos a matar a Peter. El duende verde personifica a esos hombres-niños que buscan a niñas-madres que les expliquen cuentos al irse a dormir. Puro verano no me negaran. Noches de amor, revolcones en la arena y Pitbull cayendo como napalm sobre nuestros oídos. Motos de agua, after sun y reposiciones en televisión. Por no hablar de bermudas y chancletas.

Garfio, ese hombre despreciado y vilipendiado era el favorito de Voltaire. El filósofo le dijo mata al niño y solo así podremos acceder a ser adultos. Peter fue el enviado de Rousseau, el del buen salvaje, pensador línea Joan Herrera y viva el cuscús. A Peter Pan le dieron todo el tiempo del mundo para convertir a la humanidad occidental en imbéciles y organizar contenidos en T5. Mientras, a Garfio le perseguía un cocodrilo con una bomba en la barriga. La partida no fue muy justa ¿no? En recuerdo de aquello antes se llevaba un mordisco en la muñeca izquierda que se llamaba reloj. Hasta eso nos quitó Peter, el verano, la noción de tiempo. En agosto solo hay calor, sombra y patatas bravas. Y con eso te organizas el día.

Digámoslo claro: la gente no es feliz en verano. Nunca lo ha sido..."

 

El meu post acabava dient:

Volàvem de pressa sobre els jardins de Kensington, els estels de la nit es confonien amb el rastre de llum que deixava Campaneta davant meu.

El vaixell de Hook, el Jolli Roger, transportava Wendy, els seus germans i els Nens Perduts, ràpid i silenciós a través del cel cap a casa seva. Lluny, enrere, s'escoltaven els crits del Capità Garfi mentre un cocodril intentava mastegar-li la mà de fusta.

Ara per fi sóc feliç, podré visitar a Wendy però he de quedar-me a l'illa de Mai més. No creixeré mai, Wendy cuidarà dels nens, mentre Campaneta i jo ... seguirem jugant eternament.

Guarda i tingues cura del Peter Pan que tots portem dins. Encara que la vida t'empenyi de manera inexorable, treu-lo de tant en tant!