Dels colors del bosc, del silenci vora el mar, d'aquesta llum de la tarda.
Em sorprenen ombres allargades, m'acaricien fulles pigallades com les mans de tardor. Octubre fa olor de rossinyols i pomes, li esclaten les magranes a la boca i els ulls se li neguen amb la pluja.
Ara es despulla a poc a poc mentre s'adorm, ventre de molsa, llavis de xarol ...i jo només mirar-la.
Quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit.
Al camp mai hi ha silenci, un gos que borda, el cant d'un grill o el soroll de les bèsties. Però el plaer més gran és a la pell , pell càlida i humida d'una nit d'estiu.
En tornar a casa arriba vent de ponent, l'aire de la terrassa és com agre, aire de pi cremat i gessamins. Ve de gust sopar gaspatxo, truita freda de carbassó o potser un llenguado a la planxa. El vi blanc amb gel i la síndria.
És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Ara escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.
Como un largo viaje de ida y vuelta, un viaje que dura mil años, de Bagdad a Córdoba y de vuelta a orillas del río Zayandeh Rud en Irán. Así es la poesía de Wallada Bint Al-Mustakfi, princesa Omeya cordobesa avanzada a su tiempo y la obra de Mahnaz Badihian poetisa Iraní, una mujer moderna como dicen sus versos.
Mahnaz vive ahora a orillas del Missisipi, muy lejos de la antigua Persia, pero no olvidará jamás sus orígenes.
Poesía femenina ¡Que no es poesía para mujeres! Poesía escrita por dos mujeres, con el mismo sentimiento, separadas por el tiempo y la distancia.
La búsqueda de la propia identidad, reafirmar el valor de la persona, el arte de amar y ser feliz, no olvidar los orígenes... es poesía escrita por mujeres.
CUANDO CAIGA LA TARDE
Cuando caiga la tarde, espera mi visita
pues veo que la noche es
quien mejor esconde los secretos;
siento un amor por ti,
que si los astros lo sintiesen
no brillaría el sol
ni la luna saldría y las estrellas
no emprenderían su viaje nocturno.
Wallada Bint Al-Mustakfi
Poetisa Andalusí, Córdoba 994-1091
LA MUJER MODERNA
Soy una mujer inquieta.
Una mujer con hombros fuertes,
que está llena de vida.
Con los pies de hierro,
que cada segundo cruzan el fuego.
Soy una mujer con una voz herida,
que sangra en su interior, cada día.
Soy una mujer moderna,
Una mujer en una edad del sexo, plata y perfumes.
Guardo la pena dentro de mí. ¡Me pinto la cara para ti!
I això et sembla bé? Una persona com tu... a la teva edat, hauries de llegir altres coses.
És que necessito desconnectar, fer neteja i tornar a les coses senzilles. Estic fart d'exquisideses intel·lectuals, de fanàtics il·luminats i d'hipòcrites especuladors que no ens deixen ser feliços.
Potser aquesta onada de calor t'ha pujat al cap i et fa dir bestieses.
No, que va. Mira que bé que estic, a la fresca, descalç a l'herba ... fins i tot les formigues em fan pessigolles i les abelles m'amanyaguen.
Les formigues em fan pessigolles
les abelles m'amanyaguen
descalç m'enfonso a l'herba
i quan tanco els ulls ... sento el batec de la terra.
El temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.
Pa amb tomàquet, llonganissa, amanida de pebrots i ceba tendra. El porró sota un raig d'aigua ben freda i per postres bastaves figues del coll llarg.
Giràvem regues descalços, enfangats fins a genoll. El burro Galán a l'ombra, la gossa Tula a l'aguait amagada dins d'un solc.
Al vespre tornant a casa, anaves dalt del carro damunt del blat de moret; jo a peu tot darrere trepitjant les vores, mentre els grills callaven i feia olor de fonoll i menta.
No tornarà el temps de les prunes,ja noem portesel berenar ni bastem figues, però quan arriba la nit el mes de juny ... encara sento la teva olor, l'olor de l'herba.
