miércoles, 22 de febrero de 2012

Vint-i-dos de febrer


DE TAN SENZILL, NO T’AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia
—els admirables versos de savis excel·lents—,
i de mirar com passa l’emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l’excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d’artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l’última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.

S.Espriu




RECUERDO INFANTIL

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.

Es la clase. En un cartel
se representa a Caín
fugitivo, y muerto Abel,
junto a una mancha carmín.

Con timbre sonoro y hueco
truena el maestro, un anciano
mal vestido, enjuto y seco,
que lleva un libro en la mano.

Y todo un coro infantil
va cantando la lección:
mil veces ciento, cien mil;
mil veces mil, un millón.

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de la lluvia en los cristales.

A.Machado

Un dia de febrer com avui se'n van anar els poetes Salvador Espriu i Antonio Machado, fa 27 i 73 anys respectivament.
Però ens deixaren la emoció de les paraules. De vegades, llegint i rellegint em corren cargols per les galtes, corriolets d'aigua ... com si plogués.

martes, 14 de febrero de 2012

El meu carrer


El meu carrer és una petita part de mi, petita però important; m'hi passejo una estona cada dia per retrobar-la i procurar que no es perdi.

Estimo
les flors de l'hivern
senzilles, petites, modestes
que fan molta olor
que viuen molt temps.


Ara els teus ulls
són la llum en la foscor
cec, sord ... boig per tu.


Finestres tancades
finestres d'hivern
i els gats a les fosques
mirant al cel...
per si neven ratolins.


T'estic veient
mirant-te cada dia
sempre diferent.


Ja no vull escriure't cartes
t'he escrit un bloc
així pots llegir-me cada dia
rellegir-me ... a poc a poc.

És difícil escriure versos enmig de la tempesta, per això hi ha tants naufragis. Si un dia en un desgavell poètic m'enfonso a la mar, confio en què vindreu a salvar-me volant pel cel com les gavines.


L'aigua roba gessamins al cor de la nit morena. Blanca bugada de sal pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port com una trena negra...

El dibuix és de Monica Bracons.

martes, 7 de febrero de 2012

Tàpies

Boca 1987


Vostè dibuixa la creu com a símbol cristià?
No, és un símbol filosòfic on es reflecteixen l'horitzontalitat de la terra i la verticalitat del que és elevat ... i després hi ha la boca.
Amb la boca dialogues, parles, però també calles. Amb la boca menges i escups.


Antoni Tàpies

artista pintor escultor
Barcelona 1923-2012

jueves, 2 de febrero de 2012

Tens ulls del més blau del cel


Tens ulls del més blau del cel
però sempre els veig en blanc i negre
com ... els records.

Ahir en conèixer la teva filla
vaig tornar a veure els teus ulls
de color.

Tenies els ulls del cel més blau
brillants i humits
com ... si pensessin en la pluja.


La foto és de Tio Moy.

jueves, 26 de enero de 2012

Passa la vida com si res


Un xic confús, cansat, gairebé al final del camí de la retirada, el poeta recordava els tristos esdeveniments dels últims dies.
A recer dels plàtans escrivia assegut en un banc de pedra; semblava que aquella imatge de la Verge li fes companyia, ell no era creient i feia com si no la veiés.

"Passa la vida com si res i un dia t'adones que et fas vell. Amb la màgia de la ment repasses la teva vida en un segon, com el que fulleja un llibre molt de pressa.
I et quedes una mica atordit i no saps què pensar quan recordes el que has après ... o no!"

Mirant les arbredes del Ter s'omplia de nostàlgia, somiava amb Leonor, tancava els ulls i la veia allà baix enmig dels pollancres prop del riu ...

"Tot em recorda a tu
aquests dies blaus i aquest sol de la infància "

Don Antonio!... el menjar és a taula.
Era migdia, en sentir la Llucieta que el cridava per dinar, es va aixecar i ficant-se el full de paper en una butxaca de l'americana va entrar a la casa.

Raset 24 gener 1939.

jueves, 19 de enero de 2012

Soliloqui per un somriure


Quan el teatre està buit, assegut tot sol a dalt de la platea, contemplo l'escenari.
Intento veure com em veus, el que es desprèn de mi. És com si m'emmirallés, però el que veig és mentida, mai els meus ulls seran els teus i potser no té importància.
Allà baix sóc jo, tu, tots! ... I tot és teatre.

Ara tornaré a l'escenari; com si fos un assaig llegint versos de Walt Whitman recitaré per a tu un soliloqui ... per un somriure.

"Em vas mirar als ulls, penetrant
en el més profund de la meva ànima.
El vidre blau de les teves pupil · les
em mostrava, la meva imatge reflectida.

Em miraves i vas demanar tremolosa
que un t'estimo, sortís dels meus llavis
però ells ja no tenen més paraules
ja que els cops de la vida els han tancat.

Em miraves i el teu rostre amarat
m'exigia una paraula, una resposta
i vaig mentir dient t'estimo
per guanyar ... de la teva cara un somriure."


El dibuix es de Leonard Bear.

viernes, 13 de enero de 2012

Escrius


Escrius
i no tens res a dir
escrius per a tu...


Aquest gat enamorat dels teus turmells
sempre tornarà a casa
pot festejar amb una gata
i encara ... li sobra temps.


I la llavor va dir.
Em beuré tota la pluja
perquè m'estimo la terra
ara ... que esperi el cel!


Les lectures d'un poema
depenen de com s'interpreta
i milloren amb el temps
si ... l 'entens.



El dibuix es de Leonard Bear.

domingo, 1 de enero de 2012

Cau sola la tarda


Cau sola la tarda, així, com sempre i en aquest primer dia de l'any enmig d'un silenci que s'escolta algú esborra el Canigó amb el seu pinzell vermell.
Un cel blau groguenc s'amaga a la muntanya del Món i allà al fons el mar fosqueja sota una boira de cotó fluix.
Tu encara dorms i sembla que vulguis aturar el temps però és impossible, ja estem a l'any nou i tot està canviant.

Demà salparem cap a Itaca. Nausicaa l'amor salvatge, com un somni que s'esborra, acomiadarà aquesta nova singladura. El camí és llarg i hem de afanyar-nos, sense mirar enrere ... no fos que l'onada dels seus ulls ofegats d'aigua ens faci tornar a terra.

miércoles, 28 de diciembre de 2011

Y la vida siguió...


Yo era intemporal y puro, sentía en mi lo que sentías tu. A lomos de mi caballo Aranaz te mostré el Universo y viajamos mas allá de las galaxias, donde no termina nada.
Alcé el telón de mi teatro e interpreté una obra ininteligible y absurda, nadie la entendió pero en medio de tanta confusión se convirtió en una obra de culto.
El jardín de can Santamaria de Raset, un cruce de caminos a través del tiempo. Antonio Machado, Carme y Pere... quizás no fue más que un amor a primera vista.
Después de despedir a mi madre para siempre; al sentir la llegada de la tristeza, zarpé con todo mi equipaje para iniciar una nueva singladura y...la vida siguió.
Te escribí :"He venido a decirte que me voy, hace dos años que estamos juntos y ya no me quedan fuerzas para amarte".


Si un día quieres hablar conmigo
tengo un blog
mi calle está llena de vida
todo el día
y de noche.


Entonces escuché aquella maravillosa melodía de Scriabin y pensé: "Quizás soy esta mujer tan bella de hierática figura que no me muestra su rostro, quizás me estoy obsesionando contigo, porque cada día te pareces más a mi música..."
Se cumplian setenta y dos años de la muerte de Antonio Machado y mientras yo recordaba la música de los 60's y 70's, en un café de la calle Arquimedes discutía de forma teatral una extraña tertulia de personajes variopintos.
La señora Academia me vendía versos y yo le regale un poema:


Mañana
compraré un espejo de dos caras
por la mañana
me maquillaré por un lado
por la noche
me lavaré la cara por el otro
y tú
mírame ... como quieras.


Al entrar en la habitación la encontré desnuda, el gesto indolente, haciendo ver que no me veía.  Le dije: "Bella, de vos estoy enamorado. Si fueseis mía! De noche y de día, cuando pienso en vos, mi corazón suspira."
Seguí escribiendo versos y recordando los años de la infancia...charcos de cristal, rodillas de mercromina y una ducha a la semana.
Al comienzo de la primavera la luna se acercó para hablarme al oído, la platea del teatro se llenó de políticos y un actor gritó...¿La democracia , para que? Después Vicent Andrés Estellés me dijo:


"Pere, per tu he tornat al carrer dels balcons,
ben dematí, per veure si et trobava
per tu he tornat moltes nits al carrer Arquimedes
ple de balcons i de fulles llarguíssimes."




Abril siempre es primavera, cuando se despereza me sorprenden sus mil caras, yo no se que decirle y no hago más que mirarla.
Y es que...


Tengo una astenia del alma
astenia de un mes de Abril
que no puedo hablar de ti
y me falta la palabra.


Recordé la prosa de Josep Pla y algunas de sus opiniones...citaba las palabras de Montaigne: "La vie est ondoyante". La vida no és una línea recta, sube y baja.
En mayo lees cada tarde, estás callada y parece que no estás...Mi vida está llena de puntos suspensivos que indican miedos, dudas, sorpresas y desenlaces inesperados. Te dejo mi puerta entreabierta, en el rellano tres puntos suspensivos y tú piensa lo que quieras...
Este teatro de la vida da tantas vueltas que a veces ya no sé qué personaje interpretar.Y te llevé mar adentro, a un lugar donde el tiempo se detiene, era el país de Nunca Jamás. Tú te pareces cada día más a Wendy y yo ya no sé si me llamo Pere Pan.
Ahora duermes... Tras el cristal de la noche, un viento cálido de nubes bajas dibuja sombras inverosímiles, como un mimo sobre tus sábanas.


Me quedo solo, ingrávido
leyéndote
pero hoy desconozco tu cuerpo
y al leerlo me asustan mis palabras
cuando dices ... por favor no me quieras.


Llegó Julio, intentaba pasar estos tiempos de crisis escuchando música y bebiendo gin-tónics mientras escribía versos:


Me falta la palabra
expresar lo que siento
pero ... no pienso decírtelo nunca.


Me acordé de usted. Como si no fuera nada ... pienso en todos esos pequeños nada que me venían de usted. Y los días de agosto pasaban placidamente.
En septiembre siento venir al otoño, mi ... otoño. Las noches en casa un desasosiego, calles de parfum de nuit y te echo de menos.


Ayer volví a Rachdingue
me faltaba la sal de tus labios
y no sonaba ... Angie.


Un día Salvador Dali me comentó: "¡Paseando por tu calle he podido comprobar que eres un español fanático y un catalán entramuntanat!"
La muerte es la extinción del deseo pero...


Por las tardes salías al jardín,
leíamos juntos y me llenaba de vida,
poco a poco ... cada día.


Mientras me acordaba de mis poetas perdidos


Ahora que soy un niño grande,
quiero volver a jugar
y que siempre sea recreo.
no necesitamos nada,
pues el juego está en nosotros.


Descubro que soy un admirador de Camilo Sesto y que sólo he dejado huellas en ti; el día que tu te vayas nadie hablará de mí.
¿Cuántas veces perdiste el tren y no te importaba? Decías me da igual, después ya pasará otro.
Yo también he perdido muchos trenes y no para estar contigo, sino por pereza ... por miedo.
Seguí haciendo teatro surrealista y...


Tengo una guitarra
que se parece a ti.
noventa, sesenta, noventa
y esta ... boquita redonda
que sólo habla de mí.


Los lavabos públicos de la calle Arquimedes se llenaron de literatura clásica, el Quijote, la Odisea. A tí te llamaban Marrakech...quizás por tus hombros de Atlas, los ojos negros y el aliento de canela. Eras como la luna, una oscura luna de deseo.
Mientras sigo enamorado de ti como un burro y por más que me des coces siempre estaré enamorado de ti ... como un burro.


El búho de la noche se come las estrellas
ratoncitos de colores
yo a oscuras
espero a la luna ... para verte.


En este país tan pequeño los Reyes Magos traen niños de Oriente y las cigüeñas son mariposas blancas.
Mientras escucho la música que me emociona, escribo sobre una vida mezcla de real e imaginaria... pero que para mi sigue siendo apasionante.


Y la vida siguió,
como siguen las cosas que no
tienen mucho sentido...

sábado, 24 de diciembre de 2011

Conte de Nadal...hi havia una vegada


Hi havia una vegada un país tan petit, tan petit que només hi vivia un nen.
Es deia Perico, tenia pares, avis, oncles i mestre però no era feliç.
Encara que tots els habitants del país el cuidaven i mimaven, ell es sentia sol, necessitava un germà o un amic per jugar i per fer-se companyia.
A les vigílies de Nadal la seva mare li recordà que havia d'escriure la carta als Reis. Va demanar el que més desitjava: un germanet o un amic de la seva edat.
En Perico, que era molt espavilat,  ja sabia que els reis eren els pares i que els nens no vénen de París ni de l'Orient.
Però estava equivocat, el país era tan petit que tot ho portaven de fora, els pares no eren els reis i els nens venien d'Orient.
Aquell any per Nadal es van produir fets extraordinaris: a casa del fuster va arribar una criatura damunt d'una papallona blanca. Tothom anava a visitar-los i els portava regals, plens d'alegria i sorpresa.
Al cap d'uns dies, seguint a un àngel del cel que semblava una estrella, va entrar en el petit país una caravana de mercaders, venien d'Orient i portaven tota mena d'encàrrecs. A casa d'en Perico van deixar un paquet amb un llaç blau, dins hi havia un nen petit, grassonet, dormilega i eixerit.
Així d'aquesta manera el país  va anar-se fent gran i per a commemorar aquest miracle ara cada any es celebra... la màgica nit de Nadal.

 

Erase una vez
una mariposa blanca
que era la reina de todas las
mariposas del alba
se posaba en los jardines
sobre las flores más bellas
y le susurraba historias
al clavel y la violeta.