Et portaré al final de la terra, on diuen que s'acaba el món i al capvespre volarem mar endins perseguint el sol.
Em donaràs petons salats, els ulls ofegats d'aigua, amb l'alè gelat i la passió salvatge dels animals marins.
De cop s'amagarà el sol, tot serà de color maragda i agafats de la mà arribarem a l'illa de la què em parles sovint. Dius que està plena de nens entremaliats, petites fades i pirates.
És un lloc on el temps s'atura, ha de ser el País de Mai Més, tu cada dia t'assembles més a Wendy i jo ja no sé si em dic ... Pere Pan.
El río va corriendo, entre sombrías huertas y grises olivares, por los alegres campos de Baeza
Tienen las vides pámpanos dorados sobre las rojas cepas. Guadalquivir, como un alfanje roto y disperso, reluce y espejea.
Lejos, los montes duermen envueltos en la niebla, niebla de otoño, maternal; descansan las rudas moles de su ser de piedra en esta tibia tarde de noviembre, tarde piadosa, cárdena y violeta.
El viento ha sacudido los mustios olmos de la carretera, levantando en rosados torbellinos el polvo de la tierra. La luna está subiendo amoratada, jadeante y llena.
Los caminitos blancos se cruzan y se alejan, buscando los dispersos caseríos del valle y de la sierra. Caminos de los campos… ¡Ay, ya, no puedo caminar con ella!
Antonio Machado escriu aquest poema a Baeza, ara viu aquí des de la recent mort de Leonor en 1912. Somia, amb ella i la recorda constantment.
Anys més tard, el 22 de febrer de 1939 avui fa setanta-nou anys, el poeta va morir a Cotlliure camí de l'exili.
Quería escribir sobre ti, pezones de chocolate, cuando noté de pronto un zipizape de letras.
La imprezión de tu belleza hizo temblar mi mano y se mezclaban las letras. Zetas por todaz partes, faltaz de ortografía, una sensazion de zozobra, un zumbido en la cabeza.
Al empezar una frase...zis-zas, un zafarrancho de gazapos, zetas que se zambullian en mitad de las letras, toda conversazión un ceceo.
Al fin dezcubrí que eztaba pasando. La última letra del alfabeto la poderosa zeta, simétrica, capaz de andar en zig-zag, de imitar a las enes, a las uves, la locomotora que empujaba a las demás, se habia rebelado.
Quería protagonizmo, canzada de ser la última invadía el alfabeto. Me lanzaba: azaleas, azulejos y zagalas, zoquetes, zánganos y zuecos.
Le dije que se calmara, que era una letra importante, que formaría con ella el susodicho poema.
Y empezé así:
Siento... Añoranza de la belleza pezones de chocolate. Azabache de tus ojos zozobra de no verte más.
En noviembre... Azúcar de colores, Azahara el zarcillo de tu oreja. Ay! que pereza tengo abrazado a la tristeza.
Que me faltas tú... Gozar la vozzzzz boca de pezzzz y quería seguir con zzz Ay! como zzzzzzzzzz!
(La pintura es un óleo de Manel Anoro-"Yellow blouse")
A mida que passa el temps et tornes ... com les bombolles d'una festa dolça àcida seca tèrbola com un glop d'aigua de valència seductora gelada com la imatge d'un mirall. Llavors em preguntes si ets la més bella si encara t'estimo... i ja no sé que dir-te. És que... a mida que passa el temps t'imagino diferent, com abans, com les bombolles d'una festa , com un glop d'aigua de valència.
Entre dues aigües com qui neda sense saber on apuntant un peu, el cap, mirant-te com qui creua un paradís de puntetes entre dos rius, el Tigris i l'Eufrates. Com qui no s'atreveix a fer soroll sense dir res passant entre dues aigües ... mitja vida o tota o part. Entre dues aigües com qui resa com jo.
Les tardes fredes al novembre, quan fora és groc, fins i tot vermell.
Gelat, m'arrauleixo en un racó prop del escalfapanxes. Els ulls tancats, somiant, se sent l'olor d'un foc que torra castanyes.
A ponent un raig de llum desperta la brisa...el mar anega melangios "l'skyline" gris de l'Albera. Temps de bolets, camins d'aglans i fulles mortes.
Sempre al novembre, quan fora és groc, fins i tot vermell.
Des del cel volant molt alt, com un ocell veus el sol que s'amaga l'aire fred et tanca els ulls. Mires cap avall i tot és més petit més net, menys important i la vida passa lentament ...
Cau sola la tarda, així, com sempre i en aquest primer dia de l'any enmig d'un silenci que s'escolta algú esborra el Canigó amb el seu pinzell vermell.
Un cel blau groguenc s'amaga a la muntanya del Mont i allà al fons el mar fosqueja sota una boira de cotó fluix.
No estiguis trista Sahra tinc un vaixell pirata que és un carret de gelats tu ets més preciosa que Wendy jo ja no sé volar. Llavis de vainilla, cucurutxo de rialles tanca els ulls, no diguis res ... dóna'm la mà.
En aquest bosc ple de lletres viu un llop analfabet, la mira a ella "face to face" l'escolta ... però no sap dir-li res.
Ja no et vull regalar roses! Per Sant Jordi et regalaré pomes pomes del meu hort pomes de casa de tots colors rodonetes com tu saboroses com tu que es queixen quan les mossegues que riuen i se t'escapen donant tombarelles ... com tu.
Et veig passar cada matí, no em mires mai. Ets com un brogit, preciosa i evanescent com la teva olor ...
L'olor de l'aigua
de l'aire
de maig.
Al juliol, la calor despulla els cossos i la nit l'ànima.
Escoltant Llach, llegint Marius Torres, és difícil escriure un poema.
Fins i tot Rilke "Un dia vaig prendre entre les meves mans el teu rostre. Sobre ell queia la lluna.El més increïble dels objectes submergit sota el plor" mai hagués pogut descriure la bellesa de Arjumand.
La Mahalta que conec, aquest riu paral·lel, s'allunya cada cop més. Ja no escolto el seu batec, hi ha massa terra pel mig ... preciosa amiga.
Ets plena d'olor les arrecades fines com les glicines.
Moscas de patas atadas Peter Stuyvesant estufas de leña verde charcos de cristal rodillas de Mercromina una ducha a la semana pelotas de cartón piedra pan chocolate y... agua.
Ara a la tarda fimbrant com un jonc rínxols de garbi. El vent s'emporta les paraules i el lent trencar de les ones sorprèn la mirada absent fosca clara preciosa rínxols de garbi.
Ja no vull escriure't cartes t'he escrit un bloc així pots llegir-me cada dia rellegir-me ... a poc a poc.
Avui a les notícies de la tele parlen de la mort del cantant francès Johnny Hallyday.
Veient imatges de les seves actuacions recordo aquell final dels anys seixanta, l'època dels seus millors èxits, amb nostàlgia però també amb alegria i il·lusió.
Quin fart de passejar amunt i avall de la Rambla per veure si passava la noia que ens agradava.
Els diumenges al cinema, a les Vegas o al Jardí, les croquetes de l'Sport i els musclos "sense rien" del Saboya; però el millor ... els guateques de dissabte a casa d'en Carles Caussa.
Acabàvem el batxillerat, teníem il·lusions i un peu a la Universitat. Ja es sentia parlar d'una Assemblea de Catalunya, de amnisties i llibertats.
Però d'això fa molt de temps. Tot canvia, passa i s'en va com en Johnny Hallyday, fins i tot la il·lusió ... o potser no.
