El llop!

Cau freda la nit,

glaça

i el rellotge calla

en la foscor del bosc.

S'atura tímid el vent,

la llum incerta

i un bri de soroll avisa,

surt el llop!

sembrant la por...

els ocells emprenen la volada

i tu restes a l'aguait esperant-lo.

La por ...

que és la por?

La por sóc jo!

En aquest bosc ple de lletres

viu un llop analfabet,

la mira a ella

"face to face"

l'escolta ...

però no sap dir-li res.

Les imatges són de Marjolaine Leray

Rosa del safrà

Rosa del safrà

rosa de la terra seca

filla del fred

mare de les espècies

com l'or vermell

com una flor salvatge

i aquesta olor tan particular

sempre la teva olor ...

Avui descobriràs que el món és només per a tu.

Pinzellades XXIX (No estiguis trista Sahra)

No estiguis trista Sahra
tinc un vaixell pirata que és un carret de gelats
tu ets més preciosa que Wendy
jo ja no sé volar.
Llavis de vainilla, cucurutxo de rialles
tanca els ulls, no diguis res ... dóna'm la mà.

La pintura és "Dona ajaguda" de Manel Anoro

Alep

Sota les runes d'Alep, tot escoltant Chopin, un vell recorda l'antiga glòria d'aquesta ciutat tres cops mil·lenària.

Lloc de pas de assiris i perses, grecs, romans, àrabs i otomans, sempre tornava a renéixer. Creixia bella, sàvia i envejada tot i la mà destructora dels homes.

Ara es repeteix la història, ell ja no estarà aquí per veure-ho, però al final ... sempre li quedarà la música.

La foto és de Joseph Eid de AFP.

Micropoema

Conec un microorganisme
petit com un microbi
la lletra microscòpica
de precisió micromètrica
té boca de micròfon
els ullets de microfilm
sempre viatja amb microbus
perdut... en un microcosmos blocaire.

El seu nom és Micro, ve de Grècia i és la part milionèsima de mi!

L'àlbum "The Velvet Underground & Nico" es va publicar el 12 de Març de 1967, ara fa 50 anys.

Pinzellades XXVIII (Des del cel volant molt alt)



Des del cel
volant molt alt, com un ocell
veus el sol que s'amaga
l'aire fred et tanca els ulls.
Mires cap avall i tot és més petit
més net, menys important
i la vida passa lentament ...

La foto és de "Globus Empordà"

Somiant amb Leonor

Leonor Izquierdo

Soria 1894-1912

Soñé que tú me llevabas
por una blanca vereda,
en medio del campo verde,
hacia el azul de las sierras,
hacia los montes azules,
una mañana serena.

Sentí tu mano en la mía,
tu mano de compañera,
tu voz de niña en mi oído
como una campana nueva,
como una campana virgen
de un alba de primavera.

¡Eran tu voz y tu mano,
en sueños, tan verdaderas!...

Vive, esperanza, ¡quién sabe
lo que se traga la tierra!

Antonio Machado, 1912


Avui fa setanta-vuit anys d'un darrer vers...
Estos días azules, y este sol de la infancia

Bloc teatre XXIII

Diuen que l'amor dura tres anys.

Nosaltres que portem junts quaranta anys, potser demà Sant Valentí, hauríem de celebrar el dia dels desenamorats ... per si de cas.

Pinzellades XXVII (Cau sola la tarda)

Cau sola la tarda, així, com sempre i en aquest primer dia de l'any enmig d'un silenci que s'escolta algú esborra el Canigó amb el seu pinzell vermell.
Un cel blau groguenc s'amaga a la muntanya del Mont i allà al fons el mar fosqueja sota una boira de cotó fluix.
Tu encara dorms i sembla que vulguis aturar el temps però és impossible, ja estem a l'any nou i tot està canviant...

T'estimo en la rutina...

El cantautor Joan Isaac ha publicat el seu primer llibre de poemes: "Intimissimi"

T'estimo en la rutina
dels vespres coneguts.
T'estimo en el llenguatge
dels gestos ja sabuts.
T'estimo quan em beses
com a un desconegut.
T'estimo si ens sorprèn
l'amor desprevinguts.

T'estimo en la derrota
del cos en front del mirall.
T'estimo en el desordre
que em posa tan malalt.
T'estimo en els llarguíssims
silencis de sofà.
T'estimo quan t'emprenyes
si em fumo el teu tabac.

T'estimo quan em deixes
penjat sota els llençols.
T'estimo quan em dius
"Sembla que visquis sol!"
T'estimo quan no entens
que a mi m'agradi tant
la pluja tardoral
que inunda la ciutat.

T'estimo simplement
per tot allò que no t'hauria
d'estimar.

T'estimo quan et queixes
que no tens temps de res,
que sempre estàs corrent
"Ningú no m'ho agraeix!"
T'estimo quan t'aixeques
traient foc pels queixals.
Més val que no parlem
del teu mal despertar...

T'estimo quan segueixo
els rastres que has deixat,
que em porten als teus braços
després d'un temporal.
T'estimo entre les restes
de la passió enyorada.
T'estimo preocupada,
absent, despentinada...

T'estimo quan t'agafa
la neura dels regals,
els dies de Nadal
que em deprimeixen tant.
T'estimo en la mesura
que els déus m'han ensenyat...
Ja ho saps, que no m'agrada
llegir-me els manuals.

Testimo simplement
per tot allò que no t'hauria
d'estimar.

M'hauria agradat tant ... haver-te escrit aquesta lletra.