El primer dia de l'any cau sola la tarda, així, com sempre. Enmig d'un silenci que s'escolta, tu encara dorms i sembla que vulguis aturar el temps però és impossible.
Ara escric i no tinc res a dir, escric per a mi. Mentrestant un gat enamorat dels teus turmells entra i surt de casa, festeja amb una altra gata i encara li sobra temps.
"Les lectures d'un poema depenen de com s'interpreta i milloren amb el temps si ... l'entens."
Fent teatre m'emmirallava en tu, em miraves i el teu rostre m'exigia una paraula, una resposta. Recitant-te un soliloqui, vaig mentir dient t'estimo per guanyar de la teva cara un somriure.
Passa la vida com si res i un dia t'adones que et fas vell. Amb la màgia de la ment repasses la teva vida en un segon, com el que fulleja un llibre molt de pressa.
"Tenies els ulls del cel més blau brillants i humits com ... si pensessin en la pluja."
Al febrer va morir Antoni Tàpies. Espriu i Machado també ens van deixar en aquestes dates, jo l'anomeno el mes dels poetes vius. De vegades, llegint i rellegint em corren cargols per les galtes, corriolets d'aigua com si plogués.
"Ja no vull escriure't cartes t'he escrit un bloc així pots llegir-me cada dia rellegir-me ... a poc a poc."
Mirant al cel del capvespre enlluernats l'un de l'altre Júpiter i Venus sembla que es donin la mà. Tan a prop i tan lluny com ... tu i jo.
Escric sobre paper blanc i ressegueixo les paraules com ressegueixo els teus llavis amb un llapis de color, llapis de carbó negre per dibuixar-te els mugrons i goma per esborrar aquest rímel que s'escampa.
"I la meva imatge es va fer mil imatges i... no sabia trobar-me. Com un mirall trencat."
Com oblidar-te Senyor si cada dia em desperto i et penso sense dir-te res. Sovint et nego i tinc dubtes potser és que... ja no tinc por.
Aquell vespre d'hivern no et vaig veure la cara, sols la veu ronca, l'alè de vi i aquells ulls com espurnes que em despullaven.
Al maig en Tomi va fer seixanta anys. Jo estava fascinat pels teus ulls ... la llum i la mirada. Llavors Galionar va tenir la delicadesa de concedir-me un dels seus Liebster Bloc Award.
"Ara els teus ulls són la llum en la foscor cec, sord ... boig per tu."
Els diumenges al matí després d'esmorzar, tornem a ficar-nos una estona al llit aprofitant que els nens veuen dibuixos a la tele. Em beses els pits i t'adorms...
El teatre era ple de gom a gom, ningú volia faltar a la cerimònia anual de lliurament dels premis Gats. Tots els millors gatblogers estaven asseguts a la platea, nerviosos però plens d'il · lusió, esperant que es reconegués el seu treball de tot l'any.
Al juny, el temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.
"Les formigues em fan pessigolles les abelles m'amanyaguen descalç m'enfonso a l'herba i quan tanco els ulls ... sento el batec de la terra."
Com un llarg viatge d'anada i tornada, un viatge que dura mil anys, de Bagdad a Còrdova i de tornada a la vora del riu Zayandeh Rud a l'Iran. Així és la poesia de Wallada Bint Al-Mustakfi, princesa Omeia cordovesa avançada al seu temps i l'obra de Mahnaz Badihian poetessa Iraniana, una dona moderna com diuen els seus versos.
Avui entro de ple en el moviment Slow i començo a gaudir de la vida blocaire amb calma, sense presses.
"A la tarda fimbrant com un jonc rínxols de garbi. El vent s'emporta les paraules i el lent trencar de les ones sorprèn la mirada absent fosca clara preciosa rínxols de garbi."
A l'agost quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit. És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.
"Llavors arriba el gat de la nit m'esgarrapa nu insomne i tinc mals pressentiments mentre contemplo la teva esquena tot escoltant... "L'home que estimo" de Gershwin."
Avui l'olor del mar és blanc i el vent del nord blau. Tu ets com la marinada, com el carrer estret que es fica dins de casa, que s'enfila cap al cel.
Les aigües mogudes són com miralls trencats, quan t'hi reflexes fas mala cara. Potser hem d'esperar la calma per mirar-nos l'un a l'altre.
Somnis estranys, somnis de vi, llavis de xarol.
I les calces xopes, ben humida, bastant figues alla dalt de la figuera mentre plou ... com una salvatge!
Setembre, la pell de gallina i el pèl moixí daurat.
"Ets com un llibre obert dius tot sense parlar refugi de mirades plaer de llegir."
Volia parlar d'Octubre, llavis de xarol. Dels colors del bosc, del silenci vora el mar, d'aquesta llum de la tarda.
El bloc teatre ha estrenat la seva darrera obra, baixa el teló, s'encenen els llums i...
Què t'ha semblat?
Bé, m'ha agradat molt.
Llàstima que s'hagi acabat, hi ha hagut moments molt tendres, plens d'emoció.
Em sorprèn aquest final tan inesperat, sembla que l'autor es buida en l'obra i talla la història de cop perquè no té res més a dir.
Tu creus que la protagonista existeix realment o tot ha estat com un somni imaginari?
No ho sé, però de vegades m'hi he sentit identificada. Quan ella li diu: "Si us plau no m'estimis..." m'ha fet plorar.
Dels colors del bosc, del silenci vora el mar, d'aquesta llum de la tarda.
Em sorprenen ombres allargades, m'acaricien fulles pigallades com les mans de tardor. Octubre fa olor de rossinyols i pomes, li esclaten les magranes a la boca i els ulls se li neguen amb la pluja.
Ara es despulla a poc a poc mentre s'adorm, ventre de molsa, llavis de xarol ...i jo només mirar-la.
Quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit.
Al camp mai hi ha silenci, un gos que borda, el cant d'un grill o el soroll de les bèsties. Però el plaer més gran és a la pell , pell càlida i humida d'una nit d'estiu.
En tornar a casa arriba vent de ponent, l'aire de la terrassa és com agre, aire de pi cremat i gessamins. Ve de gust sopar gaspatxo, truita freda de carbassó o potser un llenguado a la planxa. El vi blanc amb gel i la síndria.
És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Ara escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.
Como un largo viaje de ida y vuelta, un viaje que dura mil años, de Bagdad a Córdoba y de vuelta a orillas del río Zayandeh Rud en Irán. Así es la poesía de Wallada Bint Al-Mustakfi, princesa Omeya cordobesa avanzada a su tiempo y la obra de Mahnaz Badihian poetisa Iraní, una mujer moderna como dicen sus versos.
Mahnaz vive ahora a orillas del Missisipi, muy lejos de la antigua Persia, pero no olvidará jamás sus orígenes.
Poesía femenina ¡Que no es poesía para mujeres! Poesía escrita por dos mujeres, con el mismo sentimiento, separadas por el tiempo y la distancia.
La búsqueda de la propia identidad, reafirmar el valor de la persona, el arte de amar y ser feliz, no olvidar los orígenes... es poesía escrita por mujeres.
CUANDO CAIGA LA TARDE
Cuando caiga la tarde, espera mi visita
pues veo que la noche es
quien mejor esconde los secretos;
siento un amor por ti,
que si los astros lo sintiesen
no brillaría el sol
ni la luna saldría y las estrellas
no emprenderían su viaje nocturno.
Wallada Bint Al-Mustakfi
Poetisa Andalusí, Córdoba 994-1091
LA MUJER MODERNA
Soy una mujer inquieta.
Una mujer con hombros fuertes,
que está llena de vida.
Con los pies de hierro,
que cada segundo cruzan el fuego.
Soy una mujer con una voz herida,
que sangra en su interior, cada día.
Soy una mujer moderna,
Una mujer en una edad del sexo, plata y perfumes.
Guardo la pena dentro de mí. ¡Me pinto la cara para ti!
