Quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit.
Al camp mai hi ha silenci, un gos que borda, el cant d'un grill o el soroll de les bèsties. Però el plaer més gran és a la pell , pell càlida i humida d'una nit d'estiu.
En tornar a casa arriba vent de ponent, l'aire de la terrassa és com agre, aire de pi cremat i gessamins. Ve de gust sopar gaspatxo, truita freda de carbassó o potser un llenguado a la planxa. El vi blanc amb gel i la síndria.
És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Ara escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.
Como un largo viaje de ida y vuelta, un viaje que dura mil años, de Bagdad a Córdoba y de vuelta a orillas del río Zayandeh Rud en Irán. Así es la poesía de Wallada Bint Al-Mustakfi, princesa Omeya cordobesa avanzada a su tiempo y la obra de Mahnaz Badihian poetisa Iraní, una mujer moderna como dicen sus versos.
Mahnaz vive ahora a orillas del Missisipi, muy lejos de la antigua Persia, pero no olvidará jamás sus orígenes.
Poesía femenina ¡Que no es poesía para mujeres! Poesía escrita por dos mujeres, con el mismo sentimiento, separadas por el tiempo y la distancia.
La búsqueda de la propia identidad, reafirmar el valor de la persona, el arte de amar y ser feliz, no olvidar los orígenes... es poesía escrita por mujeres.
CUANDO CAIGA LA TARDE
Cuando caiga la tarde, espera mi visita
pues veo que la noche es
quien mejor esconde los secretos;
siento un amor por ti,
que si los astros lo sintiesen
no brillaría el sol
ni la luna saldría y las estrellas
no emprenderían su viaje nocturno.
Wallada Bint Al-Mustakfi
Poetisa Andalusí, Córdoba 994-1091
LA MUJER MODERNA
Soy una mujer inquieta.
Una mujer con hombros fuertes,
que está llena de vida.
Con los pies de hierro,
que cada segundo cruzan el fuego.
Soy una mujer con una voz herida,
que sangra en su interior, cada día.
Soy una mujer moderna,
Una mujer en una edad del sexo, plata y perfumes.
Guardo la pena dentro de mí. ¡Me pinto la cara para ti!
I això et sembla bé? Una persona com tu... a la teva edat, hauries de llegir altres coses.
És que necessito desconnectar, fer neteja i tornar a les coses senzilles. Estic fart d'exquisideses intel·lectuals, de fanàtics il·luminats i d'hipòcrites especuladors que no ens deixen ser feliços.
Potser aquesta onada de calor t'ha pujat al cap i et fa dir bestieses.
No, que va. Mira que bé que estic, a la fresca, descalç a l'herba ... fins i tot les formigues em fan pessigolles i les abelles m'amanyaguen.
Les formigues em fan pessigolles
les abelles m'amanyaguen
descalç m'enfonso a l'herba
i quan tanco els ulls ... sento el batec de la terra.
El temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.
Pa amb tomàquet, llonganissa, amanida de pebrots i ceba tendra. El porró sota un raig d'aigua ben freda i per postres bastaves figues del coll llarg.
Giràvem regues descalços, enfangats fins a genoll. El burro Galán a l'ombra, la gossa Tula a l'aguait amagada dins d'un solc.
Al vespre tornant a casa, anaves dalt del carro damunt del blat de moret; jo a peu tot darrere trepitjant les vores, mentre els grills callaven i feia olor de fonoll i menta.
No tornarà el temps de les prunes,ja noem portesel berenar ni bastem figues, però quan arriba la nit el mes de juny ... encara sento la teva olor, l'olor de l'herba.
Em sembla que pateixes una astènia conjuntural, veste'n de revetlla la nit de Sant Joan i se't passarà.
Mira, l'altre any vaig voler aprendre a ballar Bachata per la revetlla i va ser un fracàs. Aquest any tinc dues amigues que m'han promès espavilar-me... a ritme de Rock and Roll.
Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.
El teatre era ple de gom a gom, ningú volia faltar a la cerimònia anual de lliurament dels premis Gats. Tots els millors gatblogers estaven asseguts a la platea, nerviosos però plens d'il · lusió, esperant que es reconegués el seu treball de tot l'any.
Hi eren tots: el gat de dalt, el gat que somriu, el gat del fanal, el gat porc, el gat del racó, el gat de no m'esperis, el gat de Paris, el gat de l'armari ... en fi no faltava ningú fins i tot el gat del carrer que era el més torracollons.
Enmig d'una gran espectació va sortir a l'escenari el gat presentador i va dir:
"Senyores i senyors no sabem si és per falta de noves incorporacions gatblogers o perquè això és com el festival de la Eurovisió que tots voten als amics i coneguts ... però sempre guanyen els mateixos.
El gran jurat dels premis Gats ha decidit atorgar els guardons d'aquest any als blogs més votats per a cada categoria, després de descartar als premiats dels últims tres anys.
Fins ara el resultat era molt previsible i l'única sorpresa era la dels blogs revelació."
Per uns segons es va escoltar un silenci que donava calfreds, com si arribés una tempesta. De cop va esclatar un cridòria enmig d'un picar de peus tan gran que semblava que s'enfonsaria el teatre. El regidor va donar ordre d'encendre els llums i obrir les portes, tothom va sortir al carrer, alguns molt enfadats i discutint entre ells.
A l'únic que se li escapava el riure era al gat del carrer, el gat torracollons, perquè tot això ja ho veia a venir.
Amb el meu reconeixement al treball i l'enginy dels organitzadors d'aquests premis.
