Potser la Mahalta de Màrius Torres, Rilke o Llach és la Arjumand que va estimar Shah Jahan al segle XVII.
Sempre hi ha una Mahalta, un amor o... un desig imposible.
Ara al juliol, la calor despulla els cossos i la nit l'ànima.
Escoltant Llach, llegint Marius Torres, és difícil escriure un poema.
Fins i tot Rilke "Un dia vaig prendre entre les meves mans el teu rostre. Sobre ell queia la lluna. El més increïble dels objectes submergit sota el plor" mai hagués pogut descriure la bellesa de Arjumand.
La Mahalta que conec, aquest riu paral·lel, s'allunya cada cop més. Ja no escolto el seu batec, hi ha massa terra pel mig ... preciosa amiga.
5 comentarios:
Quin post tan bonic, Pere, amb tantes afirmacions molt encertades! És difícil de vegades escriure un poema davant la bellesa d'alguna forma d'art que et supera, que ja diu amb escreix tot el que voldries dir...
En aquestes nits llargues d'estiu, m'agrada molt més poder despullar l'ànima; em sembla molt més gratificant que despullar el cos... És clar que també hi ha massa terra enmig entre la meva edat i la joventut i els seus somnis...
Bona nit, Pere, i una tendra abraçada!
Tenir una Mahalta és ser ric.
Despullar l'ànima és un intent molt agosarat i sovint inútil, però en l'intent, a vegades, ja acomplim la seva raó, el seu objectiu.
Tenir una Mahalta ja és ser ric, té raó l'Helena.
I malgrat tot hi ha una nostàlgia infinita en no poder sentir el seu batec.
Un post preciós que fa venir enyorança. Una abraçada, Pere!
Escoltant Llach és impossible escriure un poema, massa bonica la música i les paraules que arrossega... encara que li falta un cello fent els baixos... però és molt bonic el teu missatge, i s'entén... potser hi ha rius que s'han de deixar anar.
Sóc dels que vaig conèixer, fa més de 40 anys, la Cançó a Mahalta de Marius Torres gràcies a Lluís Llach.
Es van unir dues sensibilitats poètiques per fer una gran obra d'art.
Publicar un comentario