Conversant amb Joan Vinyoli

Joan, fa cent anys que vas néixer i les paraules de Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències" segueixen sent actuals.

Els escrits de maduresa, quan parles de l'amor i la mort, són el millor de la teva expressió poètica.

Pere, ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.
Ben sospesat, els dies
de joventut valen molt
per no donar-los un alt preu.
Si fóren rics de foc i d'acció i disponibles
a tot
-una nit estelada
no la desdenyis, no val menys que els erms
transitats per la mort.
He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig...

Llegeixo aquest poema Joan, tanco els ulls i veig la Teresa, la vida, l'amor ... la petita mort :
A l'aigua ens abracem: té el pubis escarolat,
la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.
Fuig.
Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
que li queden pel cos evaporant-se
son crits d'amor.

Aleshores parlem.
Mai no et rendeixis, Pere.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.
És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records...
Pere..."si una volta algú t'hagi amat",
noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots, inventa't l'alegria!
Sol és qui no té ningú
que l'habiti, però tu Joan,
ple de records de la vida,
no te'n facis el dejú,
que ets soledat compartida...com jo.

Vida vulnerable-Secrets guardats.

Avui...no puc dir el teu nom

Avui no és un bon dia

tot i que tinc desig de tu 

no puc ... dir el teu nom.

avui, catorze d'octubre
 

No puc dir

el teu nom. O el dic negligentment.

No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,

em passen certes coses. Tinc el desig de tu.

Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.

Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.

No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he de dir

amb certa negligència. No puc dir el teu nom.

No és un desig tan sols sexual, conjugal.

És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.

És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre,

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila.

De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.

I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Vicent Andrés Estellés

Tanca els ulls

Tanca els ulls, dóna'm la mà, no diguis res.

T'explicaré la història d'una vida que m'havia imaginat, com un conte.

Els primers records d'infància
petons de llet
pa amb xocolata
i el fred ... el fred dins les cases
que omplia els carrers de basses gelades.

El meu avi era un contacontes somiatruites, gràcies a ell de ben petit vaig aprendre a volar.

Volava poc i baix i els dimonis de la por, negres i peluts, intentaven atrapar-me com en un somni Freudià.

No estiguis trista Sahra
tinc un vaixell pirata que és un carret de gelats
tu ets més preciosa que Wendy
jo ja no sé volar.
Llavis de vainilla, cucurutxo de rialles
tanca els ulls, no diguis res ... dóna'm la mà.

"És molt difícil o gairebé impossible pintar o parlar de la bellesa. Jo no sóc un pintor de la bellesa, sóc un pintor de situacions felices ..." Manel Anoro.