Avui he tornat al carrer Arquimedes, la casa on vivies ja no hi és i potser no hi ha estat mai.
A mida que passa el temps
et tornes ...
com les bombolles d'una festa
dolça
àcida
seca
tèrbola
com un glop d'aigua de valència
seductora
gelada
com la imatge d'un mirall.
Volia fer-te un poema però la música de Joaquin Sabina em distreia i no em deixava treballar : "Se llamaba Osadía y desde el primer día tuvo la cobardía de avisar..."
La dona que m'espera
m'amaga el cos
i dissimula l'ànima
ànima prohibida
cos misteriós.
Ja no podia pensar. Sabina és un geni, poeta i músic excepcional, quan l'escolto no puc fer res més: "Su boca era un buzón de voz sin compasión, dormido hasta la hora de la siesta..."
Sota una pell
hi ha una altra pell
i t'amagues.
Visc d'emocions, d'imatges i paraules, apassionat o fràgil m'omplo d'emoció. Avui m'enlluerna el millor i el pitjor, m'emociona la vida, la tendresa, la incertesa de l'amor i ser feliç cada dia.
Repasses la vida i és com un desert, un desert immens. De dia crema i t'enlluerna, de nit gela, mentre tu petit com un gra de sorra contemples les estrelles.
Jo et pregunto Sahra el nom d'aquest meu desert, si queda molt de camí, si vaig massa a poc a poc, si arribaré a veure el mar abans de la lluna vella.
Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu.
Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi.
Voldria parlar-te de maig, dir-te alguna cosa diferent, però no sé com fer-ho.
Et veig passar cada matí, no em mires mai. Ets com un brogit, preciosa i evanescent com la teva olor ...
L'olor de l'aigua
de l'aire
de maig.
Ara que ningú entén el que dic que ningú escolta, demano la paraula! I al final ningú m'entén només tu, mirant-me als ulls... em beses.
Avui és nit de revetlla, es fa fosc, tot és silenci, el sol no se'n vol anar. De cop s'omple el cel de colors, ensordeix un esclat de coets i el cor batega més de pressa.
Fanalets de colors i garlandes de paper
un guirigall a la cuina
cremat de rom i cafè.
I tu
i jo
sense pensar
gaudint les hores
tens nom d'estiu...olor de xampany
la nit més curta de l'any.
La Lupe va fer una festa i llavors li vaig dir:
Una boca així
sembla un plat del Bulli,
uns llavis així
no es poden besar.
I quan no pots més
te'ls has de menjar ... de cop!
Juliol, xafogor, bous i dones al carrer.
Al portal del número dos
viu la meva estimada
visc allà dalt, sol solet
passeja... sota les voltes
blanca com un glop de llet
a eixopluc de ma mirada.
Guarda i tingues cura del Peter Pan que portem dins. Encara que la vida t'empenyi , treu-lo de tant en tant!
Si fossis un carrer
series com el meu
net
preciós
ple de vida.
La pluja li renta la cara
el sol li fa brillar els ulls
la gent s'estima
s'ajuda
s'abraça
i és com estar amb tu ... com a casa.
Les nits de xafogor t'ofegues, surts al jardí i el perfum del gessamí t'embriaga. Et trauries la roba, passejaries nua però et fa vergonya... no saps perquè.
Sóc aire
vaig i vinc, de cops deixes que et besi
fresc o tebi et tanco els ulls
llavis d'aire
petons d'aigua
sense fer soroll ... com un alè.
El dia que el meu editor em va proposar escriure un conte eròtic em vaig veure fotut.
En sortir em vaig creuar amb la Lolita, la neboda del meu cap. No debia tenir més de divuit anys i no era pas gaire maca però quan somreia amb aquells llavis tan vermells i molsuts, com tomates de la poma, em posava molt calent.
Va deixar una olor jove, de "Innocent de T. M." i al girar-me vaig veure que portava uns "shorts" petits com un "culotte" que tot just li tapaven els sacsons de les natges amb las costures a punt de petar marcant-li l'entrecuix.
Ara a la tardor, s'esborra la pedra gastada i l'escorça es podreix com les arrugues de la pell. D'aquelles il · lusions de joventut gairebé no me'n queden, potser hauríem de col · leccionar moments com la Carme, els petits moments de cada dia i viure'ls.
Neix el desig quan menys ho esperes, per a qui menys ho espera, llavors et sorprèn estar tan viu. Potser la mort és l'extinció del desig.
Desig per a tu...que no imaginaries mai que això ho he escrit per a tu.
En aquest país que és com un teatre de comèdies ja sol passar que el públic interpreti als personatges i els actors arribin tard al final per rebre els aplaudiments .
Perquè val un home ? Pel que fa , pel que diu ? No! Avui vals pel que calles i si no us ho creieu escolteu com m'aplaudeixen mentre em menjo una bossa de crispetes assegut tranquil · lament al vestíbul ...
L'àngel del meu Pessebre en veure'm em convida a entrar, em converteix en pastor per a Jesús adorar. Temo que passi el temps de l'amor i l'amistat, en desmuntar el Pessebre on em van a desar?
Ara arriba Nadal i tot és un xic més difícil, pel que ens passa, pels anys viscuts. Però encara t'estimo, uns dies més que altres i de vegades... no sé que dir-te.
Potser no cal dir res, només mirar-te, mentre el lent pas de les hores fa caminets a la pell; corriols de sal i aigua.
Potser no cal dir res, només mirar-te, mentre el lent pas de les hores fa caminets a la pell; corriols de sal i aigua.
