Bloc teatre XVII

Puja el teló, apareixen el protagonista i el seu altre jo, un personatge caracteritzat de Salvador Dali.

P.-Cada dia escric dues línies però ara tots els dies són iguals i sempre escric el mateix.

I a la nit tinc son!

D.-Tinc tanta sang que a les cinc tinc son.

A les sis tinc set el càntir és buit és nou i encara es deu.

Si qui deu deu diu que deu deu diu el que deu i deu el que diu.

P.-En cap cap hi cap que Déu en deu deu.

En cap cap cap el que cap en aquet cap.

Que te creus que te crec?

D.-Els catalans parlant sembla que trenquem nous... Escolta això:

Una polla xica, pica, camatorta i ballarica va tenir sis polls xics, pics, camatorts i ballarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, camatorta i ballarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, i ballarics.

Baixa el teló.

Al final hi ha la mar

Ja et vaig dir Sahra que l'home va néixer de l'aigua. Per això tots els camins van del mar a la terra.

Llavors els poetes parlaren d'un gran viatge.

Un deia "Caminant, no hi ha camí, fas camí quan camines", semblava un joc de paraules però era una invitació a la vida. I el final era un principi "Lleuger d'equipatge, gairebé nu, com els fills de la mar".

 Un altre l'imaginava com un retorn a Ítaca, com una odissea "Quan surts per fer el viatge demana que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple d'experiències"  I al final com al principi, l'illa era la casa  "Millor que duri molts anys, llavors ja vell arribaràs per fi a l'illa, enriquit per tot el que has après pel camí".

Jo els escoltava atentament, potser el que deien fóra cert. Però lligat al pal del meu vaixell, com Ulisses sord al cant de les sirenes, no creia que al final tot fos així  ni que el camí m'hagués enriquit prou.

Tu Sahra que m'acompanyes en aquesta llarga travessia, com Nausícaa l'amor somiat, saps que això és un desert i no hi ha camí. Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu.

Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi... "Al final hi ha la mar".

La foto és de Jaume Claret