Avui tornen els Rolling Stones

Els Rolling Stones, la banda de rock més poderosa de la història, actuen aquesta nit a Madrid. És l'únic concert a Espanya de la que potser serà la seva darrera gira mundial.

He pogut assistir a tres dels seus concerts a Barcelona: "Urban Jungle" el 1990, "Bridges to Babylon" el 1998 i el tour "Licks World" el 2003.

En directe impressionen. Van començar la seva actuació de 1990 a Montjuïc amb "Start Me Up" i un esclat de foc que va fer emmudir al públic; quan hi penso encara sento pessigolles a l'estómac.

Ja no els veuré més, no voldria perdre aquelles sensacions dels primers concerts; igual que no tornaré a entrar a Nova York un capvespre pel pont de Queensboro quan el perfil de Manhattan era com un "déjà vu" emocionant.

Tot té el seu temps, fa molts anys que no fumo i els Rollings haurien de deixar de tocar i convertir-se definitivament ... en mites.

com@enta.me

De vegades no saps si és perquè estàs cansat, potser trist o fart d'aquesta rutina d'insensateses, que se't rovellen les paraules.

Costa escriure, dir alguna cosa que no hagis dit i sobretot deixar anar un bri de tendresa damunt d'un paper blanc.

Sort que estem al juny, el mes que més m'agrada. Ara al final de la tarda, tornant de la feina, encara tinc temps de veure com el sol amanyaga els cims de l'Albera i mentre prenc una cervesa freda amb quatre xips espero que arribi el moment màgic en què el temps s'atura dos minuts i ... es fa fosc.

com@enta.'m

Tonada de luna llena

Vaig néixer amb la lluna plena al número tres del carrer Galligans, prop de l'hotel Duran, avui fa seixanta-cinc anys.

L'últim dia de Fires després dels focs artificials, el soroll dels coets i l'esclat de colors em van cridar l'atenció, així que vaig decidir sortir del ventre de la meva mare per contemplar l'espectacle.

Després ja he anat veient que la vida no sempre és una festa per tirar-hi coets.

Ara visc al Carrer Arquimedes
un carrer que no té pàtria
ni llengua
ni religió.
És un carrer del món
sense trampes
ni mentides
generós.
Un carrer que té memòria
que treballa
que riu molt.
El meu carrer és ple de gent
de tota mena
i condició.
El meu carrer no té amo
el meu carrer...sóc jo!

Yo vide una garza mora dándole combate a un río. Así es como se enamora tu corazón con el mio.

Luna, luna, luna, llena menguante...La luna me esta mirando, yo no se lo que me ve.

En la intimitat

 

Parlant en català tots dos a soles

em mostraves els més íntims secrets

i jo políglota ... no hi entenia res.

 

Quién se va... quién se queda.

Quién le duele más la soledad,

si todos los rincones de mi vida...tienen algo tuyo.

Bloc teatre XX

Puja el teló i entra a l'escenari un actor. Era un home d'uns seixanta anys, ben conservat, amb els cabells grisos.

Va començar així:

"Molts anys després, davant l'escamot d'afusellament, el coronel Aureliano Buendía havia de recordar aquella tarda remota en què el seu pare el va portar a conèixer el gel ..."

Recitava de memòria, sense paper ni apuntador, un text d'un relat que semblava molt llarg.

"Macondo era llavors un llogaret de vint cases de fang i cañabrava construïdes a la vora d'un riu d'aigües diàfanes que es precipitaven per un llit de pedres polides, blanques i enormes com ous prehistòrics. El món era tan recent, que moltes coses no tenien  nom, i per esmentar-les calia assenyalar-les amb el dit ... "

D'aquesta manera van anar passant les hores i els dies fins que el públic de la platea va començar a inquietar-se, víctima de la fam i la son, allò era realisme màgic en estat pur.

Llavors es va sentir una potent veu en off que dirigint-se a l'actor li va dir: Escolti faci el favor! Llegeixi els dos grups de nombres i lletres que apareixen a la pantalla del fons de la sala en l'ordre corresponent.

L'home va quedar bocabadat i sorprès. Sortint de l'escenari amb cara d'enfadat va dir: No sóc un robot! Ostres, no veieu que no sóc una màquina ... sóc en Pere.

I va acabar dient: "... estava previst que la ciutat dels miralls seria arrasada pel vent i bandejada de la memòria dels homes en l'instant en què Aureliano Babilònia acabés de desxifrar els pergamins, i que tot l'escrit en ells era irrepetible des de sempre i per sempre perquè les nissagues condemnades a cent anys de solitud no tenien una segona oportunitat sobre la terra."

Baixa el teló

Rosa vampira

Microconte per al Joc de Lletres de Sant Jordi 2014 de Jomateixa.

Vaig viure una infància plena de contes de cocodrils i pirates, de prínceps i granotes, fins i tot de gallines "turulecas".

Però avui m'ha punxat la rosa dels teus cabells i la teva sang s'ha barrejat amb la meva ... convertint-me en assassí.

Una tarda d'abril

Una tarda d'abril grisa i freda, quan l'hivern és primavera i la tristesa entela els vidres. Les mans dibuixen ombres inversemblants sobre l'olor d'una pell humida i tèbia.

Abraçant-nos ben fort, com si tinguéssim por, només s'escolta el pas lent de les hores.

Malenconia d'abril ... una tarda plujosa i tendra.

La fotografia és de Jordi Puig

Mi prima Vera

Vera de Bosset Stravinsky

Mi prima Vera nació como el rock and roll en 1954. Su madre, hija de republicanos y fiel oyente de radio Pirenaica , le puso un nombre ruso.

Vera es mi prima preferida. Desde aquellas tardes de verano en las que jugábamos a "metges i infermeres" en los sofás de Raset siempre me mira de forma especial, con ternura diría yo.

El año siguiente abandonamos los juegos infantiles y mientras los mayores hacían la siesta leíamos a Julio Verne, Robert Louis Stevenson y Herman Melville.

Así entre novelas de aventuras y meriendas de "pa amb vi i sucre" mi prima Vera y yo fuimos creciendo juntos.

Vera es Aries, organizada y mandona con mucho carácter e impulsiva pero llena de energía y entusiasmo. Pertenece a esa generación de mujeres de los 70 que se quitó el sujetador, empezó a usar la píldora anticonceptiva y convirtió el campus de la Universidad en escenario de lucha antifranquista.

Se casó con un concertista de piano mucho mayor que ella. Pasaban la mayor parte de año viajando por todo el mundo mientras el actuaba. Creo que así cumplió un sueño que nació al leer "La vuelta al mundo en ochenta días", " Dos años de vacaciones" o " La isla del tesoro".

No tuvieron hijos y al enviudar estando en buena posición económica siguió viajando sola.

Hoy volverá mi prima Vera de su último viaje invernal y renacerá la vida... como siempre.

La consagración de la primavera - Igor Stravinsky

La idea de la mort

Un mundo 1929. Angeles Santos Torroella

Despertes a la vida
i de sobte notes que vas perdent trossets de tu
del que estimes.
I un dia ets tu el que se'n va de debò
a vegades sense adonar-te'n.

Tu Sahra que m'acompanyes en aquesta llarga travessia, com Nausícaa l'amor somiat, saps que això és un desert i no hi ha camí. Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu.

Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi... "Al final hi ha la mar".

Ningú parlarà de mi quan passin els anys. Hi ha qui creu en l'altra vida o en la reencarnació o no creu res, però per si de cas tothom deixa empremtes.

Jo només he deixat empremtes en tu
el dia que te'n vagis
ningú parlarà de mi
i quan faltin els fills
ningú se'n recordarà de nosaltres.
I potser... no ens fa cap falta.


La idea de la mort m'envolta
voldria descansar aquí
que la tramuntana no faci volar cendra
perquè vaig créixer i visc aquí ...
on vaig néixer.

De mi sols quedarà un record...la paraula escrita, la brillantor dels ulls i el fart de riure que us fèieu quan explicava històries divertides.

Leopoldo María Panero, el recuerdo del fulgor

PROYECTO DE UN BESO

Te mataré mañana cuando la luna salga
y el primer somormujo me diga su palabra
te mataré mañana poco antes del alba
cuando estés en el lecho, perdida entre los sueños
y será como cópula o semen en los labios
como beso o abrazo, o como acción de gracias
te mataré mañana cuando la luna salga
y el primer somormujo me diga su palabra
y en el pico me traiga la orden de tu muerte
que será como beso o como acción de gracias
o como una oración porque el día no salga
te mataré mañana cuando la luna salga
y ladre el tercer perro en la hora novena
en el décimo árbol sin hojas ya ni savia
que nadie sabe ya por qué está en pie en la tierra
te mataré mañana cuando caiga la hoja
decimotercera al suelo de miseria
y serás tú una hoja o algún tordo pálido
que vuelve en el secreto remoto de la tarde
te mataré mañana, y pedirás perdón
por esa carne obscena, por ese sexo oscuro
que va a tener por falo el brillo de este hierro
que va a tener por beso el sepulcro, el olvido
te mataré mañana cuando la luna salga
y verás cómo eres de bella cuando muerta
toda llena de flores, y los brazos cruzados
y los labios cerrados como cuando rezabas
o cuando me implorabas otra vez la palabra
te mataré mañana cuando la luna salga,
y así desde aquel cielo que dicen las leyendas
pedirás ya mañana por mí y mi salvación
te mataré mañana cuando la luna salga
cuando veas a un ángel armado de una daga
desnudo y en silencio frente a tu cama pálida
te mataré mañana y verás que eyaculas
cuando pase aquel frío por entre tus dos piernas
te mataré mañana cuando la luna salga
te mataré mañana y amaré tu fantasma
y correré a tu tumba las noches en que ardan
de nuevo en ese falo tembloroso que tengo
los ensueños del sexo, los misterios del semen
y será así tu lápida para mí el primer lecho
para soñar con dioses, y árboles, y madres
para jugar también con los dados de noche
te mataré mañana cuando la luna salga
y el primer somormujo me diga su palabra

El poeta, actor i escriptor Leopoldo María Panero, exponent de la poesia transgressora, va morir ahir a Las Palmas a l'àrea de salut mental de l'Hospital Joan Carles I.

Nascut a Madrid el 1948, fill del poeta Leopoldo Panero i de l'escriptora Felicitat Blanc, era germà del també poeta Juan Luis Panero.

Escriptor des de la infància, part de la vida de Leopoldo Maria Panero ha transcorregut en diferents hospitals psiquiàtrics de la Península i Canàries. Va pertànyer al grup dels "Nou novíssims poetes espanyols" de Josep Maria Castellet.

Arquetip del "malditismo" i notori militant de l'esquerra antifranquista, és autor de l'obra poètica més radical i singular de la poesia espanyola dels últims temps i tabú de la seva generació, condemnat a la marginalitat i l'escàndol.

"Aquí estoy yo, Leopoldo María Panero, hijo de padre borracho y hermano de un suicida, perseguido por los pájaros y los recuerdos que me acechan cada mañana".

"No llames a mi puerta deja que el viento se lleve tus labios".