domingo, 18 de marzo de 2018

Quan fa sol i plou


Avui que fa sol i plou, quan tot s'omple de llum i l'aire humit és de colors.
Avui que no recordo quants cognoms catalans tinc, vuit, deu ... no ho sé.
Vull parlar-vos en boca dels que van escriure en altres llengües, lluny d'aquest país que és tan petit que amb tres passes ja ets fora.
Perquè ara que plou i fa sol he de reconèixer que les mongetes seques amb botifarra no m'agraden, que prefereixo els espàrrecs de Navarra als calçots i que del pa amb tomàquet el que més m'agrada és el pernil. No sé, sinó fos que sóc addicte a l'escudella pensaria que no estimo aquest país.

Peró companys
vostès saben
que poden comptar
amb mi
no fins a dos
o fins a deu
sinó comptar
amb mi.

Sempre!

I així el dia en què m'en vagi,  potser algun amic dirà allò de:

Jo vull ser plorant l'hortolà
de la terra que ocupes i femes,
company de l'ànima, tan d'hora.

A les alades ànimes de les roses
l'ametller de nata et requereixo,
que hem de parlar de moltes coses,
company de l'ànima, company.

Ara que fa sol i plou, que l'aire és de colors, tinc més clar que mai que ... la vida seria tràgica si no fos tan graciosa.



Recordant Lluís Llach, Mario Benedetti, Miguel Hernández i Stephen Hawking.

7 comentarios:

Carme Rosanas dijo...

La fotografia de la pluja és preciosa.

No sé si entenc gaire bé què vols dir, però més que no pas que no estimis aquest país, jo penso, més aviat, que deus ser una mica llepafils, amb el menjar, clar! A mi em fa estrany que no t'agradin aquestes coses tan bones que a mi m'agraden molt. Coincidim amb els espàrrecs de Navarra, el pernil i l'escudella, bé, ja és molt!

El país petit d'en Lluís Llach també m'agrada molt. Esperem que triguis molt a marxar i a tenir epitafis, per bonics que siguin...

I finalment, no estic molt segura que la vida sigui més graciosa que tràgica... però com tot, són maneres de mirar-s'ho i quan t'ho mires des del punt de vista graciós t'ho passes millor, això segur!

Bon final de diumenge, Pere, i bona setmana! Un plaer conversar amb tu de gastronomia... ;)

novesflors dijo...

Jo el que m'ha semblat comprendre és que, malgrat tot, t'estimes molt aquest petit país.

xavier pujol dijo...

En aquest poema barreges conceptes oposats, com la pluja i el sol. Les menges amb l'amor a la terra...
Cal ser crítics sempre.
La lletra del País petit de Lluís Llach, gairebé ens la sabem de memòria. I de la música... se n'han fet moltes versions. La que ens poses és deliciosa.

XeXu dijo...

A mi tampoc m'apassionen els calçots, també dec ser mal català! Però en el meu descàrrec he de dir que els espàrrecs encara m'agraden menys! Millor prendre-ho amb humor.

Galionar dijo...

Certament, Pere, davant la tragicomèdia que viu des de fa massa temps el nostre petit i estimat país, és millor quedar-se amb la visió més amable; potser farà de millor digerir la resta...
És magnífica la imatge del sol i la pluja, Pere!

Pere dijo...

Ai Galionar! La meva visió no és del tot amable.
Quan la gent d'un petit país discuteix per veure qui l'estima més, m'indigno i em falta aire.
Llavors cal anar més lluny, mirar enfora ... i respirar.
Ja saps que sempre pots comptar amb Benedetti, que hi ha companys de l'ànima com Miguel Hernandez i que fins i tot Hawking pensava que les tragèdies tenien un punt graciós.

Helena Bonals dijo...

L'autoestima ben alta, per petit que sigui el nostre país. Com "Una cosa molt gran en una de molt petita", el nom d'un dels meus blogs, que s'hi ha inspirat en part. Que t'admirin és el plaer més gran del món, i nosaltres som dignes d'admiració.