miércoles, 15 de octubre de 2014

Avui...no puc dir el teu nom

Avui no és un bon dia
tot i que tinc desig de tu 
no puc ... dir el teu nom.

avui, catorze d'octubre
 


No puc dir
el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Vicent Andrés Estellés

5 comentarios:

Carme Rosanas dijo...

A vegades no cal dir cap nom... Només fer el que creiem que hem de fer...

Carme Rosanas dijo...

Bona tarda, Pere!!

Galionar dijo...

Avui Vicent Andrés Estellés ha posat les paraules que potser no podies dir tu, que potser no podíem dir molta gent...
Un gran encert aquest poema, Pere. Gràcies i una abraçada!

Pais secret dijo...


Pàtria s' omple de molts significats.Ara se m'acut que sentir que una persona és la teva pàtria és omplir-la d'un de nou que no vol gaires més paraules.És dir-li gairebé tot.

Bon dematí,Pere.

novesflors dijo...

Preciós poema, intens, Estellés pur.