jueves, 4 de abril de 2013

Al final hi ha la mar



Ja et vaig dir Sahra que l'home va néixer de l'aigua. Per això tots els camins van del mar a la terra.
Llavors els poetes parlaren d'un gran viatge.
Un deia "Caminant, no hi ha camí, fas camí quan camines", semblava un joc de paraules però era una invitació a la vida. I el final era un principi "Lleuger d'equipatge, gairebé nu, com els fills de la mar".
 Un altre l'imaginava com un retorn a Ítaca, com una odissea "Quan surts per fer el viatge demana que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple d'experiències"  I al final com al principi, l'illa era la casa  "Millor que duri molts anys, llavors ja vell arribaràs per fi a l'illa, enriquit per tot el que has après pel camí".
Jo els escoltava atentament, potser el que deien fóra cert. Però lligat al pal del meu vaixell, com Ulisses sord al cant de les sirenes, no creia que al final tot fos així  ni que el camí m'hagués enriquit prou.
Tu Sahra que m'acompanyes en aquesta llarga travessia, com Nausícaa l'amor somiat, saps que això és un desert i no hi ha camí. Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu.
Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi... "Al final hi ha la mar".



La foto és de Jaume Claret

7 comentarios:

Pais secret dijo...

Nausica, amb les seves serventes, estenia sobre les pedres els llençols que havia rentat al peu del riu,prop de la platja quan va veure vora la riba el cos d´Odiseu nu i extenuat. Ella va cobrir i el va curar amb la mateixa tendresa que desprenen les paraules a la Sahra.
Hi ha cops a la vida que els papers s´inverteixen, els camins porten al mar i els finals esdevenen principis.

Bona i grisosa tarda, Pere.

Francesca Azar dijo...

Jo volia dir que hi ha indrets on la mar sempre hi és, a tot hora. Jo en visc a un, a una illa bella que fa sentir-se en el paradís.

Carme dijo...

Jo també escolto atentament els poetes, amb que creuen en el camí i als que creuen en el desert, perquè tots dos tenen raó. Jo també penso que és un desert, però no som realment sords als cants de les sirenes, si ho fóssim no necessitaríem que ens lliguessin a cap pal.

Sentim els cants de les sirenes, però no ens aturem a escoltar-los... seguim fent camí, cap al mar. Convençuts o no, seguim i al final hi ha la mar. I un epitafi. :)

Bona nit, Pere.

Joana Navarro dijo...

Pere, mhas posat els pels de punta! Quin text més sentit i més ben parit! la mar, sempre la mar i sempre al final! Quin remei!
Que tingues un bon dia, Pere

Helena Bonals dijo...

"Millor que duri molts anys, llavors ja vell arribaràs per fi a l'illa, enriquit per tot el que has après pel camí". A mi tampoc m'ha convençut mai aquest fragment.

Galionar dijo...

“…Quedaran paisatges
on tornar a existir?
Rastres de camí,
espadats i platges,

ombres i boscatges
com aquests d’aci?
Quedarà un destí
per a nous viatges...?

Bon vespre, Pere, i una abraçada.

sa lluna dijo...

...arribaràs a la platja, els teus peus es liaran amb les xarxes, el vent enlairarà els teus cabells, la sal amararà la teva pell, la remor de les onades et portarà records ... just en aqueix moment sabràs que has viscut. Serena, agraïda, miraràs cap a l'horitzó que t'espera.

Molt bon dia, Pere!
Bessets