domingo, 26 de octubre de 2014

Conversant amb Joan Vinyoli



Joan, fa cent anys que vas néixer i les paraules de Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències" segueixen sent actuals.
Els escrits de maduresa, quan parles de l'amor i la mort, són el millor de la teva expressió poètica.
Pere, ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.
Ben sospesat, els dies
de joventut valen molt
per no donar-los un alt preu.
Si fóren rics de foc i d'acció i disponibles
a tot
-una nit estelada
no la desdenyis, no val menys que els erms
transitats per la mort.
He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig...


Llegeixo aquest poema Joan, tanco els ulls i veig la Teresa, la vida, l'amor ... la petita mort :
A l'aigua ens abracem: té el pubis escarolat,
la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.
Fuig.
Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
que li queden pel cos evaporant-se
son crits d'amor.

Aleshores parlem.
Mai no et rendeixis, Pere.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.
És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records...
Pere..."si una volta algú t'hagi amat",
noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots, inventa't l'alegria!
Sol és qui no té ningú
que l'habiti, però tu Joan,
ple de records de la vida,
no te'n facis el dejú,
que ets soledat compartida...com jo.



Vida vulnerable-Secrets guardats.

5 comentarios:

Pais secret dijo...


Quin privilegi Pere!
I quina tria més maca que has fet trenant amor i mort.Al cap del camí són les dues coses que donen sentit a la vida.

Carme Rosanas dijo...

Sempre m'han encantat aquestes converses teves. Ens acostes el personatge de dues maneres diferents...

Has fet una bona tria, i el privilegi el tenim tots llegint-te, llegint-lo, llegint-vos...

Una abraçada i bona setmana que comença...

Galionar dijo...

T'has afegit a l'Any Vinyoli amb aquest homenatge particular, Pere, i de quina manera més bella...
El comissari de l'any Vinyoli, Jordi Llavina, explicava fa uns mesos a Vilafranca que feia conferències pels instituts sibre Vinyoli i que cada vegada que els llegia el vers on s'esmenta el "pubis escarolat", els alumnes quedaven perplexos i no l'entenien. Els temps canvien; per als adolescent d'ara resulta inimaginable una noia sense haver-se depilat aquesta zona...
Una abraçada!

novesflors dijo...

Preciós homenatge a Vinyoli ara que gairebé es clou aquest any en què l'hem recordat molt especialment. Haurem d'inventar l'alegria, ens cal fer-ho.

cantireta dijo...

M'enduré aquest text per als de la meva classe: futurs aprenents de poetes, filòlegs descarats, vividors de faltes ortogràfiques al màxim. M'agrades...

Petons sense mesura :-)