viernes, 7 de marzo de 2014

Leopoldo María Panero, el recuerdo del fulgor


PROYECTO DE UN BESO

Te mataré mañana cuando la luna salga
y el primer somormujo me diga su palabra
te mataré mañana poco antes del alba
cuando estés en el lecho, perdida entre los sueños
y será como cópula o semen en los labios
como beso o abrazo, o como acción de gracias
te mataré mañana cuando la luna salga
y el primer somormujo me diga su palabra
y en el pico me traiga la orden de tu muerte
que será como beso o como acción de gracias
o como una oración porque el día no salga
te mataré mañana cuando la luna salga
y ladre el tercer perro en la hora novena
en el décimo árbol sin hojas ya ni savia
que nadie sabe ya por qué está en pie en la tierra
te mataré mañana cuando caiga la hoja
decimotercera al suelo de miseria
y serás tú una hoja o algún tordo pálido
que vuelve en el secreto remoto de la tarde
te mataré mañana, y pedirás perdón
por esa carne obscena, por ese sexo oscuro
que va a tener por falo el brillo de este hierro
que va a tener por beso el sepulcro, el olvido
te mataré mañana cuando la luna salga
y verás cómo eres de bella cuando muerta
toda llena de flores, y los brazos cruzados
y los labios cerrados como cuando rezabas
o cuando me implorabas otra vez la palabra
te mataré mañana cuando la luna salga,
y así desde aquel cielo que dicen las leyendas
pedirás ya mañana por mí y mi salvación
te mataré mañana cuando la luna salga
cuando veas a un ángel armado de una daga
desnudo y en silencio frente a tu cama pálida
te mataré mañana y verás que eyaculas
cuando pase aquel frío por entre tus dos piernas
te mataré mañana cuando la luna salga
te mataré mañana y amaré tu fantasma
y correré a tu tumba las noches en que ardan
de nuevo en ese falo tembloroso que tengo
los ensueños del sexo, los misterios del semen
y será así tu lápida para mí el primer lecho
para soñar con dioses, y árboles, y madres
para jugar también con los dados de noche
te mataré mañana cuando la luna salga
y el primer somormujo me diga su palabra



El poeta, actor i escriptor Leopoldo María Panero, exponent de la poesia transgressora, va morir ahir a Las Palmas a l'àrea de salut mental de l'Hospital Joan Carles I.
Nascut a Madrid el 1948, fill del poeta Leopoldo Panero i de l'escriptora Felicitat Blanc, era germà del també poeta Juan Luis Panero.
Escriptor des de la infància, part de la vida de Leopoldo Maria Panero ha transcorregut en diferents hospitals psiquiàtrics de la Península i Canàries. Va pertànyer al grup dels "Nou novíssims poetes espanyols" de Josep Maria Castellet.
Arquetip del "malditismo" i notori militant de l'esquerra antifranquista, és autor de l'obra poètica més radical i singular de la poesia espanyola dels últims temps i tabú de la seva generació, condemnat a la marginalitat i l'escàndol.

"Aquí estoy yo, Leopoldo María Panero, hijo de padre borracho y hermano de un suicida, perseguido por los pájaros y los recuerdos que me acechan cada mañana".
"No llames a mi puerta deja que el viento se lleve tus labios".

11 comentarios:

Pais secret dijo...


En poc temps ens han marxat dos Panero, anem quedant orfes de prestigitadors de paraules.
Quina força aquest poema, quin anar i venir entre la mort i la vida.

Gràcies Pere i bon dia.

emily dijo...

Carme dijo...

No em sap gaire greu dir que no he llegit Panero. Vaig veure la peli aquella de la família i (digueu-me rara) no em va acostar gens cap a les ganes de llegir-lo.

Ara llegeixo aquest poema i tampoc em fa venir ganes de més poemes.

Què hi farem! Cadascú per on l'enfila... jo no connecto.


Pere dijo...

CARME:
Tot el que envolta la família Panero és cru i fins i tot pot ser desagradable. Però cal tenir en compte, en el cas concret de Leopoldo Maria, que darrera d'aquesta persona malalta d'esquizofrènia hi ha un poeta dels anomenats grans amb una formació i una lingüística immenses.
Només canviant la frase "Te mataré" per "Te amaré" desapareix la transgressió, tenim un altre poema ... però ja sense la força i la idea de l'autor.
Entenc que a molta gent no li agradi però no podem ignorar els poetes maleïts.

Carme dijo...

No tinc ni el més mínim dubte del que dius, Pere... sobre la seva formació i la seva lingüística. Jo no dic pas, evidentment, ni que tu l'ignoris ni que se l'hagi d'ignorar en general. Cadascú llegeix i valora el que vol i el que el fa rumiar o el fa bellugar. A vegades els continguts a vegades les formes, a vegades tot a la vegada. Però hi ha tantes, infinites coses per llegir, que jo prefereixo triar-ne d'altres que m'aportin altres coses. Aquesta força, la que té aquest poema, la reconec i em desagrada.

La barreja d'amor o sexe i agressivitat, encara que sigui en metàfora, no m'interessa en absolut. És com una mena de principi irrevocable. M'agredeix directament a l'ànima. (Que potser tinc una mica l'ànima de càntir o de bleda, no et dic que no.) Tampoc voldria canviar-la.

Violant d'Atarca dijo...

No el coneixia, però ara m'hi poso. A mi, l'art maleït m'atrau molt, m'hi sento propera potser perquè sempre m'he sentit com una peça de puzzle en la caixa equivocada.
D'altra banda, conec força gent que pateix aquesta malaltia psiquiàtrica ja que visc molt a prop d'una clínica mental i els colomencs ens relacionem sense problemes amb els seus pacients. He vist també més d'un documental sobre el tema i és esgarrifós pensar en com han de patir i fan patir els que la sofreixen.
L'Antonin Artaud va escriure un llibre titulat "Van Gogh, suïcidat per la societat". En el pròleg de l'edició en català hi ha un petit escrit d'Antoni Marí, titulat "La bogeria com a procés creatiu". I recordo algun article d'en Josep Palau i Fabre que explicava com va conèixer a l'Artaud, internat ja al sanatori mental. Tot plegat molt interessant.
Estimo els desarrelats, els estigmatitzats pels que es creuen normals...
Petons!

Joana Navarro dijo...

Genial, Panero! Me'l va descobrir un companya al col·le. jo tot i que en sabia del seu prestigi com a gran, mai no l'havia llegit i des de que Lluís em passà el llibre que me n'he fet adictopanera :)

Ramon dijo...

Transgressió, lucidesa, ofuscació, cruesa, mals sons, patiments, desitjos, frustracions,... un cocktail que moltes vegades costa de entendre i fins i tot de digerir, però que aconsegueix, moltes vegades arribar al moll de l'os del lector. Excepcional Panero.

Galionar dijo...

Uf, ben pertorbadors, el poeta i el poema! Sense desmerèixer-ne la qualitat, prefereixo prescindir-ne; he viscut d'aprop la vida i la mort d'un altre artista esquizofrènic, i conec de primera mà el seu infern, com per submergir-me en res que me'l recordi... Pot ser ben dura, la vida, de vegades...
Bona nit, Pere.

Fedora dijo...

Potser l'has triat per què és el dia de la dona avui?
Quina por que algú escrigui això pensant en tu, quin amor malaltís, quina manca d'amor, millor dit...però tens raó, només canviant "te mataré" la cosa canvia i les imatges poètiques poden arribar a ser fins i tot interessants. Bonanit, Pere

sa lluna dijo...

Jo el vaig conèixer de la mà d'un altre poeta, Antonio Marín Albalate, en un homenatge que li va fer amb el seu llibre "Leopoldo María Panero, poema que llama al poema".
Després de rebre el llibre vaig sentir molta curiositat per la seva vida i vaig tenir diverses xerrades amb n'Antonio sobre ell, que sí el va conèixer personalment.
Una vida molt crua, potser la "bogeria" arriba quan no hi cap més sensibilitat ... quan un és sent marginat ... quan un va contra l'establert com a "normal" ... no ho sé.

Bona tarda, Pere.
Bessets :)