viernes, 31 de enero de 2014

Carta d'ajust (Un post ... que no s'acaba mai)


La Carta d'ajust venia sempre abans del programa. És clar, aquí hi ha un problema...estic pensant en el programa que ve després i no se m'acut res.
Sabeu que faré: aquest post serà com un full en blanc, aniré afegint ratlles, escrivint tot el que em passi pel cap.
Tinc temps i espai perquè aquesta cançó és molt llarga.


Comencem doncs...

Escriure un bloc és:
despullar-se un xic per dins
mostrar secrets inconfessables
recordar-se dels amics
pensar en les persones que estimes.

Escriure un bloc és:
tenir poca vergonya
patir per imaginar
cometre un acte de supèrbia
desvetllar històries desconegudes.

Escriure un bloc és:
aprendre coses noves cada dia
escoltar la música de l'ànima
contemplar imatges inoblidables
provocar sentiments.

Escriure un bloc és:
saber que em llegeixes sempre
i si et canses de mi o m'avorreixo
sortiré de la teva vida prement una tecla ... "delete"!

 

"Tenias quince años, ojos grandes, voz de gata. Olias a tinta china, a colonia de lavanda.
Un día te besé en el pelo, en el cine, en la cara. Pero ya no recuerdo tu rostro.
Amor evanescente...amor de infancia."


M'han robat un comentari i no sé qui l'ha amagat. 
El comentari deia: "Per parlar amb la mirada cal compartir l'ànima"
He perdut un comentari i... no sé qui l'ha guardat.


Sóc un llop feliç.
El meu bosc és ple de porquets, llenyataires, àvies, caputxetes i caçadors feliços. Cada dia cantem, ballem i mengem perdius.
Però de vegades surto de les pàgines del meu conte, faig una volta per aquí i somric... encara que em costi.


Amors prohibits

M'estimo a mi mateix
com t'estimo a tu
en silenci
sense pors.
T'escolto mut amor ... quan calles
i et penso cada dia
però no t'ho dire
mai.

(Els amors prohibits són els amors mes grans)


Un dia li vaig dir: A mi el que m'agrada de tu és "lo bonita que eres y lo bién parida que estás..."

Ahir va morir un poeta...

Sefiní
 
Basta por esta noche cierro
la puerta me pongo
el saco guardo
los papelitos donde
no hago sino hablar de ti
mentir sobre tu paradero
cuerpo que me has de temblar.

Juan Gelman


La vida m'ho ha regalat tot, tinc més de mil anys; els meus planetes estan en harmonia.
Mai sabràs si dic mentides, visc a tot arreu; no necessito diners.
Vaig arribar fa temps després de conèixer l'univers. Però no puc dir-te tot el que vols saber, demanes tant, tant que ja no sé respondre't.
Ja ho saps... sóc l'amor! La incertesa de l'amor.


Com un ocellet entre les teves mans em sento morir.
Només em puc salvar si em deixes lliure
o si em dones de menjar...llet amb pa.


No he vist mai la posta de sol al Cafè del Mar escoltant música Chill-Out.
Però, un capvespre a Zahara de los Atunes el sol va omplir la platja de colors; a prop, les pastures dels braus i l'olor de l'herba.
L'aire fresc de l'oest feia escuma amb les ones i tu emocionada cantaves quan el sol s'amagava, lluny ... al final de la mar.
 

Ara sóc com un riu
un doll d'aigua
camino voltant obstacles
faig bells meandres
i travesso les muntanyes
... pel mig!


A la Carme no li ha agradat la meva versió d'un poema de Brossa:

Si eres en Joan Brossa, de vegades no m'agrades.
Si eres una manera de parlar, primer cal escoltar.
Si m'estimaves sempre, som dues barques varades.
Vas i véns com les onades, plores i ... de vegades no m'agrades.

 
Aquesta dona té cops amagats ... l'altre dia em va sorprendre amb un vers inoblidable:

Demà,
et miraré com ets,
des del matí,
cap maquillatge no t'amaga prou
com per no veure't.
Fins a la nit.
Et miraré com ets.
I tu...
Mira'm com sóc.

Carme Rosanas



"Les mans toves surten del cap."
(Idea per a un retrat surrealista)

Fa molt de fred, és final de mes, el repartidor de publicitat tenia pressa per tornar a casa i ens ha omplert la bústia amb un munt de fulletons de propaganda d'en "Masallera de Vic, barrets i complements".
Ara ja tenim paper ... per encendre la llar de foc uns quants dies.


Visc de nit
escric
visc de dia
adormida
i al final tot és mentida
ni visc ni escric ni sóc dona
ni de nit adormit espero al dia


Fi del post
 

41 comentarios:

Fedora dijo...

La Carta d'ajust venia sempre abans del programa...

Pere dijo...

FEDORA
És clar, aquí està el problema. Estic pensant en el programa que ve després i ... no se m'acut res.
Saps que vaig a fer: aquest post serà com un full en blanc, aniré afegint ratlles, escrivint tot el que em passi pel cap.
Tinc temps i espai perquè aquesta cançó és molt llarga :)

Carme dijo...

He, he, he... Una carta d'ajust, Pere, és un indicador molt clar de l'edat que tenim... Pensa, pensa... Que esperem el teu nou programa.

Quants anys deu fer que no s,utilitzen les cartes d ajust...

sa lluna dijo...

Quin record, aquesta carta d'ajust!!
Això promet! ;)

Estic d'acord amb totes les afirmacions que fas, fins aquest moment.
Aferradetes :)

sa lluna dijo...

Tenir poca vergonya o potser molta, alguns som poc "xerraires" en el cara a cara.
Sempre patim per tot, fins i tot per estimar, encara que la imaginació és com una vareta màgica que et toca quan ella vol.
Supèrbia o generositat?
L'última no la contradic. S'obre el calaix perquè les històries vegin la llum i s'expliquin i passin de boca en boca i no es perdin pel camí.

Tornaré ;)
Aferradetes i bon dia, Pere!

Carme dijo...

Doncs sí, tornarem, i tornarem...

Els amors d'infància tenen a vegades una força insospitada en el record.

I d'actes de supèrbia en cometem tot sovint, al menys aquest és beneficiós per a tothom, pels lectors (o lectores, com és el teu cas...)

Helena Bonals dijo...

"tenir poca vergonya/ patir per imaginar", em quedo amb aquests dos versos!
Tot el poema si pogués te'l compraria!

Galionar dijo...

Amb els anys de tenir espai he après que escriure un blog és tot això que dius i encara unes quantes coses més... Ben lluny era d'imaginar-ho el dia que m'hi vaig posar! El més enriquidor, potser, és aquest intercanvi d'opinions, que en certa manera és com una abraçada que ens uneix.
Una abraçada, Pere.

sa lluna dijo...

He tornat i trobo un nou vers que hi estic totalment d'acord.
Aprendre de tu mateix i dels altres; recordar i que et recordin, somiar i fer volar ... i molt més que ens diràs.
Tornaré ...

Bona tarda, Pere!
Bessets.

Joana Navarro dijo...

Escriure un blog és passejar l'infinit; tot i que de vegades l'atures, la inèrcia sempre el retorna.

Et conte un secret (bé, ara ja no serà tan secret); una amiga blocaire m'ha contat que el dia del seu centenari ho celebrarà al bloc. Com? , em vaig preguntar al temps que descobria per mi mateixa la pregunta: Té una entrada programada per a celebrar aquest dia!!! Llàstima que jo no la puga llegir!!!

Ja veus, posats a imaginar als blocaires no ens guanya ningú.

Molt bona vesprada, Pere

Pais secret dijo...


Escriure en un blog és despullar-se, és obrir els ulls i fer-los obrir a altres realitats, és somriure amb les paraules, és aprendre continuament, és...

Jo aquí estic aprenent molt ;-)

sa lluna dijo...

Ja saps, coses d'aquesta casa!! i mira que és un comentari preciós, encara sort que tens bona memòria. Realment ni t'ho han robat ni l'has perdut.
Filant més prim, fins i tot podria ser teu. ;)

Molt bona nit, Pere.

sa lluna dijo...

A mi si em recorden per com he estimat, ja en tinc prou.

Cada vegada ens costa més sortir del conte, però ho fem per seguir lluitant pel que ens fa somriure.

Està bé això de tornar aquí cada dia ;)
Molt bon día, Pere :)
Bessets!

Gerònima dijo...

Jo penso que parlar amb la mirada ja és compartir l'ànima.

Un bon dia i un somriure, dels que no costen, i també dels que es regalen als demés, dels que surten sense proposar-s'ho, i dels que vols encomanar. I també d'aquells que et mossegues el llavi inferior perquè no es vegi, perquè el vols només per tu (encara que soni egoista).

Fedora dijo...

Això darrer que has escrit, mai! ni ens cansarem de tu ni tu hauràs d'espitjar "delete".
Aviat pensaràs un nou programa, n'estic segura.
Bon vespre, Pere.

Carme dijo...

Et llegeixo sempre... ni ho dubtis...

sa lluna dijo...

El "delete" l'utilitzo quan es queda bloquejat ... l'ordinador ;)
De la vida dels que estimes o d'allò que et fascina no se'n surt, ans al contrari, t'enganxes com una paparra.

Bona nit, Pere!
Aferradetes :)

xavier pujol dijo...

La cançó Get Ready és llarga, i l'he escoltada sencera gustosament. Em porta bons records de joventut. A les festes particulars és la que utilitzàvem per finalitzar la tanda de lents, ja que començaves arrambat i al cap de poc t'havies de desprendre de la parella. La primera vegada em sorprengué perquè ballava amb la noia que m'agradava...
Fita

Ada dijo...

Molt bona la teva reflexió, realment escriure un blog és tot això i molt més.... Implica temps i ganes també i en moltes ocasions fa mandra o inclús por, perquè com molt bé expliques, mostres moltes coses íntimes sense adonar-te'n... Hola, què tal? encantada de conèixer't!
Un saludet

sa lluna dijo...

M'has tocat el coret, una vegada més.
Un poema molt bell, on m'hi veig retratada.

Afirmo, com ho fas tu, que els amors prohibits són els amors més grans.

Molt bon dia, Pere!
Aferradetes :)

Fedora dijo...

No. Són pura il·lusió.
Els amor més grans són els que es viuen lliurement i superen l'avorriment, els obstacles i la quotidianeïtat.

sa lluna dijo...

Saps? jo els he vist de bon matí, ella amb carona de son es fonia amb ell en un dolç petó, mentre ell li xiuxiuejava "fins demà, amor".

Si ets un solet, com pot la lluna no deixar-se besar?

Molt bona tarda, Pere!
Aferradetes :)

novesflors dijo...

Escriure en un blog és tot el que has dit tu i la gent que t'ha deixat comentaris. I, de vegades, també és una teràpia. Ens ajuda, és com un bastó per a la nostra caminada, on, vulguem o no, sempre trobem pedres que ens fan trontollar.

Pere dijo...

Això d'escriure un post que no s'acaba mai està molt bé. T'estalvies buscar-li un títol, jo que sempre penjo una imatge i una cançó tinc menys feina.
Hi pots escriure tot el que se t'acut i si a l'endemà no t'agrada ho esborres. És un post viu que canvia com si fos un esborrany. Com un mural en el qual enganxes "post-its".
Al final potser ho eliminaré tot perquè no té ni cap ni peus ... o no! :)

Carme dijo...

Ai, aquest amor, que mai no sap respondre del tot!!!

Clar que potser té raó que demano massa coses... li faré cas i deixaré de preguntar. Abraçaré la incertesa.

sa lluna dijo...

Ufff encara he tingut sort abans ho eliminis tot! ;)
Ho he provat un parell de vegades, però ja te vaig dir que ... l'ordinador es bloquejava i quan això passa no hi puc fer més.

L'amor seria massa bonic perquè poguéssim viure'l ... i ens va deixar la incertesa perquè no l'oblidéssim mai.

Bona tarda, Pere!
Bessets :)

Carme dijo...

Si tingués un ocellet a les meves mans, li donaria llet amb pa, però al mateix temps el deixaria lliure, per si vol marxar... potser voldrà tornar.

Pere, he trucat a la pensionlola@, però no em contesta ningú. Consideraré que qui calla, consenteix i tiraré pel dret amb el meu post dels miralls...

sa lluna dijo...

D'acord amb la Carme, fins i tot et diré que si jo fos l'ocellet també m'agradaria que ho fes així...segur que ja no em sentiria morir.

Molt bon dia, Pere!
Bessets :)

Fedora dijo...

Millor deixar lliure, no? i que ell mateix begui el pa i la llet on li vengui de gust. Mentrestant, cuida'l.

sa lluna dijo...

Molt millor que al Cafè del Mar, oi?
Bé, per com ho expliques tu, perquè jo ni al Cafè del Mar ni a Zahara de los Atunes.

Bona tarda, Pere!
Bessets :)

sa lluna dijo...

Quina enveja, Pere!!
Jo també vull ser com un riu
per fondre'm amb la mar,
en una tendra aferrada.

Molt bon dia!
Aferradetes :)

Joana Navarro dijo...

He vist el post que carme ha deixat al sseu blog i no m'hi he pogut resistir. Ací et deixe la meua Tanka, encara que aquesta no és de miralls; és d'espills

Se m’afigura
dintre el baf de l’espill
la teua imatge.
En mirar-me allí, sempre
m’hi troe ell teu reflex.

Joana Navarro dijo...

aigh

el darrer vers és

M'hi trobe al teu reflex

Fedora dijo...

Jo en coneixia un que atrevassava pel mig les rotondes...però no parlem del mateix, no?

pons007 dijo...

Avui el meu bloc compleix 8 anys i faries que fos el bloc més feliç de la catosfera si et passessis a felicitar-lo, moltes gràcies!

Carme dijo...

Ei, ei, ei, protesto!

Que jo pensi que ets l'enfant terrible dels blogs i que escriguis uns versos que, tot i parlant dem Brossa, em fan més aviat riure o somriure (en comptes d'emocionar-me com habitualment) no vol dir que no m'agradin... suposo que el meu comentari de resposta no s'entenia prou bé... però és igual, és una ximpleria.

Si que m'agrada el teu poema i em fa gràcia... que quedi clar.

I t'agraeixo que comparteixis el meu poema aquí. Tot un honor passar pel teu carrer, Pere.

Que tinguis molt bon dia!!

novesflors dijo...

La Carme sempre ens sorprén, és una artista.

pons007 dijo...

escriure un bloc.... es una cosa que surt sense donar-te compte i ja has complert 8 anys :p

Carme dijo...

Al final tot és mentida, és una frase que en aquest moment em sembla massa certa i massa terrible... Però tens prou raó.

Jo no he corregit "Fa molta fred", ho sento, eh? els originals són els originals... jo mai no he parlat del fred en femení, em seria forçat fer-ho, però els que us ho podeu permetre, per què no?

Pere dijo...

Bé, aquest post ja s'ha acabat. Ha estat una mena d'experiment, hi he escrit una barreja de textos i d'idees sense polir, com un esborrany una mica desmanegat.
Espero recuperar més endavant quelcom del que deixo aquí per presentar-ho ben treballat i pensat.

sa lluna dijo...

Un final apoteòsic per a un post molt llarg, ple de pensaments i sentiments a flor de pell.
Esperarem aquests treballs "més elaborats" com a flors de primavera.

Gràcies, Pere! :)