sábado, 5 de octubre de 2013

Lolita


No m'havia agradat mai escriure relats eròtics, em semblaven ridículs i gairebé sempre ordinaris i barroers.
M'interessa el sexe en primera persona, practicar-lo de manera natural, però no descriure'l ja que trobo difícil fer-ho amb les paraules adequades.
Per això el dia que el meu editor em va proposar escriure un conte eròtic em vaig veure fotut.
En sortir em vaig creuar amb la Lolita, la neboda del meu cap. No debia tenir més de divuit anys i no era pas gaire maca però quan somreia amb aquells llavis tan vermells i molsuts, com tomates de la poma, em posava molt calent.
Va deixar una olor jove, de "Innocent de T. M." i al girar-me vaig veure que portava uns "shorts" petits com un "culotte" que tot just li tapaven els sacsons de les natges amb las costures a punt de petar marcant-li l'entrecuix.
A la Lolita li agradava molt anar a veure l'oncle, era la parella actual de la seva tieta i sempre tenia la taula plena dels còmics que editaba. Se li asseia a la falda per comentar les vinyetes més divertides i notava aquella cosa dura i calenta que creixia a poc a poc sota el seu cul; la tenia més grossa que la dels seus companys de classe . Llavors movia els malucs, innocent, com qui no fa res i l'oncle esbufegava i es posava molt vermell.
Jo ja no podia més! Vaig entrar al seu despatx sense trucar... la Lolita estava asseguda al sofà llegint un còmic i el meu editor escrivia no sé què a l'ordinador portàtil.
"No puc escriure el conte, li vaig dir, no serveixo per parlar d'aquests temes, em falta pràctica i imaginació. Ja saps que la meva especialitat és la tendresa i la poesia romàntica, parlar de sentiments ... no pas de porqueries".
No oblidaré mai aquella mirada indolent i múrria de la Lolita mentre m'en anava cap a la porta sortint del despatx.


La pintura és una aquarel · la de Manel Anoro.