domingo, 3 de noviembre de 2013

Per a tu


A l'estiu tot era verd, en Fernando Fernán Gómez i el Haifaa Al-Mansour agafaven les seves bicicletes per anar al cinema fins que un dia en sortir ja no hi eren. El lladregot Vittorio De Sica les havia robat.
I és que això és un desordre ... les bicicletes no són per a l'estiu, sobretot si són verdes i hi ha lladres.
Ara a la tardor, s'esborra la pedra gastada i l'escorça es podreix com les arrugues de la pell. D'aquelles il · lusions de joventut gairebé no me'n queden, potser hauríem de col · leccionar moments com la Carme, els petits moments de cada dia i viure'ls.
Avui davant del mar, pintant l'aigua, m'emmirallo la mà i amanyago el cel. Com m'amanyaga una mà amiga que apareix sense dir res, silenciosa, com una ombra a la sorra. Enlluernat  oblidaré ombres, pors, aquell bri de tendresa i m'embogirà el desig.
Neix el desig quan menys ho esperes, per a qui menys ho espera, llavors et sorprèn estar tan viu. Potser la mort és l'extinció del desig.

Per a tu...que no imaginaries mai que això ho he escrit per a tu.



Coco Chanel i Salvador Dalí ... més que amics?

8 comentarios:

Galionar dijo...

A mi m'havien dit que la pau és l'absència de desig. Però després de llegir la teva frase, Pere, que la mort és l'extinció del desig, ja no sé si assolir la pau és morir de mica en mica...
Sempre, sempre els hauríem d'anar col·leccionant els petits moments de cada dia; possiblement, la felicitat sigui això...
Una forta abraçada i encantada de veure que has tornat!

Fedora dijo...

Hi ha gent ben viva sense gens de desig i, tens raó, som com a zombies. No vull que em passi.
Crec que no has tornat. Et dosifiquis: un cop al mes, fa temps que és així. I així ens mantens el desig encès, punyetero :)
Feliç novembre!

Carme Rosanas dijo...

Jo també penso que la mort és l'extinció del desig. Mai no m'he cregut que això fos bo ni portés pau.

Jo segueixo col·leccionant moments, amb al mateixa bona voluntat de sempre, però he de reconèixer que ni de bon tros amb el mateix entusiasme ni felicitat d'abans...

Potser ara, hauré d'aprendre'n una mica de tu. Aquest teu moment és preciós. I em fas envegeta d'haver-lo viscut. Envegeta de bon rotllo, Pere, perquè et desitjo els millors moments. Els més bonic i més tendres i plens de desig, encara que sigui per a qui menys ho esperes oi per a qui menys ho espera. No hi fa res. El moment ha de ser preciós.

Una abraçada, a mi també m'agrada que hagis tornat.

sa lluna dijo...

Potser la mort sigui l'extinció del desig, com no podem saber-ho segur, fruïm d'aquests petits moments en què apareix i ens fa sentir vius.

Bona nit, Pere!
Uns bessets :)

novesflors dijo...

La col·lecció de petits moments és la millor de les col·leccions.
Preciós escrit aquest. M'ha agradat molt.

PS dijo...

En llegir-te m`has fet pensar en la cançó de´n Llach que diu així:

Quan el desig fa el seu camí a soles
i el cor no li pot fer senyal de cap llei,
sovint llavors entrem en les ombres
quan el cos voluptuós no es vol sotmès.
Curiós aquest humà que es pensa
centre del món quan ni tan sols es reconeix
i mentre tot això t'escric,
em sé esclau del desig
quan m'acosto a la teva pell

Tenim ressons tan secrets dins nostre
i massa sovint no en sabem quasi res,
pensem que anem per un camí plàcid
on tot és ben previst i res no ens corprèn,
però arriba el desig de sobte
i ens trenca els motlles dels membres i sentiments.
M'agrada així deixar-me anar
pels carrers del desig
quan m'ofrenes la teva pell.

Quan el desig no fa el camí a soles
i busca companya en la solitud,
el cor naufraga en un mar d'angoixes
i el cos neguiteja sense aixopluc,
desig de passió extrema
que ens neix al sexe d'un somni mai satisfet,
si ara puc dir-m'ho és perquè
tinc amb tu aquest desig
que em fa esclau del meu sentiment.

Anem bastint un gest rutinari
però arriba de sobte el desig...


.....


Et rellegeixo i continuo pensant que aquest desig teu que neix inesperadament i et fa sentir viu no es desfà de la tendresa així com així. Van agafats de la mà.

cantireta dijo...

Si el desig mor, és que el cos fa temps que no sospira. I això, estimat Pere, no hauria d'arribar mai.

M'agrada llegir-te, i sempre penso que algun dia t'ho podré dir mentre fem un cafè...ho veus, quin desig més poc sublim que tinc? ;-)

Una llarga abraçada, Pere.

Enric dijo...

La vida es un estat de desig continu,
que no s'hi arriba mai,
Si hi arribessim, deixaría de ser desig.
Desig, es la nostra Itaca.