viernes, 8 de noviembre de 2013

Bloc teatre XVIII



La puntualitat és una qualitat que no he tingut mai , ja sé que això no està bé però sempre faig tard pertot ... és com si volgués aturar el temps , allargar les hores .
Avui m'ha passat una cosa molt curiosa . He anat al teatre i he arribat tard , la funció ja havia començat i l'acomodador no m'ha deixat entrar . Diu que no es pot passar fins a la mitja part , però jo sóc l'actor principal i no entenc què estan representant allà dalt de l'escenari .
És una obra moderna d'aquelles que agraden perquè ningú entén res , no saps qui interpreta , els actors o el públic i el protagonista espera al vestíbul a que acabi la funció per fer una entrada triomfal .
En aquest país que és com un teatre de comèdies ja sol passar que el públic interpreti als personatges i els actors arribin tard al final per rebre els aplaudiments .
Perquè val un home ? Pel que fa , pel que diu ? No !! Avui vals pel que calles ... i si no us ho creieu escolteu com m'aplaudeixen mentre em menjo una bossa de crispetes assegut tranquil · lament al vestíbul ...


No li diguis a ningú que no vaig arribar a temps ...

domingo, 3 de noviembre de 2013

Per a tu


A l'estiu tot era verd, en Fernando Fernán Gómez i el Haifaa Al-Mansour agafaven les seves bicicletes per anar al cinema fins que un dia en sortir ja no hi eren. El lladregot Vittorio De Sica les havia robat.
I és que això és un desordre ... les bicicletes no són per a l'estiu, sobretot si són verdes i hi ha lladres.
Ara a la tardor, s'esborra la pedra gastada i l'escorça es podreix com les arrugues de la pell. D'aquelles il · lusions de joventut gairebé no me'n queden, potser hauríem de col · leccionar moments com la Carme, els petits moments de cada dia i viure'ls.
Avui davant del mar, pintant l'aigua, m'emmirallo la mà i amanyago el cel. Com m'amanyaga una mà amiga que apareix sense dir res, silenciosa, com una ombra a la sorra. Enlluernat  oblidaré ombres, pors, aquell bri de tendresa i m'embogirà el desig.
Neix el desig quan menys ho esperes, per a qui menys ho espera, llavors et sorprèn estar tan viu. Potser la mort és l'extinció del desig.

Per a tu...que no imaginaries mai que això ho he escrit per a tu.



Coco Chanel i Salvador Dalí ... més que amics?