lunes, 12 de agosto de 2013

Tornar a creure en Peter Pan


Aquesta setmana he llegit un article d'opinió a El Periodico escrit per Carlos Zanón , parla de l'estiu i de Peter Pan. L'he trobat divertit i interessant, m'ha fet recordar una entrada titulada Peter Pan que vaig escriure fa temps.
Ja sabeu que aquest personatge per a mi és entranyable i de vegades somio que soc Pere Pan ... sense oblidar el món real, és clar.
 
Volver a creer en el verano por CARLOS ZANÓN
 
"El verano es como Peter Pan: idiota, inmaduro e irresponsable. El Capitán Garfio es la lucidez del invierno. Gobierna una embarcación que igual navega que vuela. Manejada, eso sí, por marineros ineptos y enloquecidos pero todos resueltos a matar a Peter. El duende verde personifica a esos hombres-niños que buscan a niñas-madres que les expliquen cuentos al irse a dormir. Puro verano no me negaran. Noches de amor, revolcones en la arena y Pitbull cayendo como napalm sobre nuestros oídos. Motos de agua, after sun y reposiciones en televisión. Por no hablar de bermudas y chancletas.
Garfio, ese hombre despreciado y vilipendiado era el favorito de Voltaire. El filósofo le dijo mata al niño y solo así podremos acceder a ser adultos. Peter fue el enviado de Rousseau, el del buen salvaje, pensador línea Joan Herrera y viva el cuscús. A Peter Pan le dieron todo el tiempo del mundo para convertir a la humanidad occidental en imbéciles y organizar contenidos en T5. Mientras, a Garfio le perseguía un cocodrilo con una bomba en la barriga. La partida no fue muy justa ¿no? En recuerdo de aquello antes se llevaba un mordisco en la muñeca izquierda que se llamaba reloj. Hasta eso nos quitó Peter, el verano, la noción de tiempo. En agosto solo hay calor, sombra y patatas bravas. Y con eso te organizas el día.
Digámoslo claro: la gente no es feliz en verano. Nunca lo ha sido..."
 
El meu post acabava dient:

Volàvem de pressa sobre els jardins de Kensington, els estels de la nit es confonien amb el rastre de llum que deixava Campaneta davant meu.
El vaixell de Hook, el Jolli Roger, transportava Wendy, els seus germans i els Nens Perduts, ràpid i silenciós a través del cel cap a casa seva. Lluny, enrere, s'escoltaven els crits del Capità Garfi mentre un cocodril intentava mastegar-li la mà de fusta.
Ara per fi sóc feliç, podré visitar a Wendy però he de quedar-me a l'illa de Mai més. No creixeré mai, Wendy cuidarà dels nens, mentre Campaneta i jo ... seguirem jugant eternament.

Guarda i tingues cura del Peter Pan que tots portem dins. Encara que la vida t'empenyi de manera inexorable, treu-lo de tant en tant!

5 comentarios:

sargantana dijo...

dons a mi..
m'agrada mes com acaba el vostre relat

potser la meva ment infantil no ho ha entes, pero jo crec que fins i tot a l'estiu podem esser feliços i jugar a esser aquell infant que mai ha de creixer

salutacions a la campaneta
;-)

Carme dijo...

Doncs... a mi també!!!

M'agrada molt més el teu escrit que l'article.

Ni l'estiu, ni l'hivern no té res a veure amb la felicitat. Això va com va, moments a moments.

Moments feliços d'hivern i moments feliços d'estiu, per què no?

Pere Pan, m'agrada que cuidis el Pere Pan que portes dins. Jo em sembla que sóc una Wendy, més aviat. :DDDDD

Fedora dijo...

Hi estic d'acord! Per què no? juguem...però alerta amb les gelosies de la Campaneta :)

cantireta dijo...

Atenció, Peter Pan:

Fes-me el favor de no fer-li més l'ullet a la Campaneta. M'està bé que de tant en tant sigos txiquet, però servidora també sap entabanar els adults amb contes i faules. Mos trobem al lloc de sempre, o sigui, vora la finestra que dóna al balcó, a les 10 de la nit?

Signat, Wendy-Cantireta Darling.

sa lluna dijo...

Crec que aquí hi ha unanimitat, ens agrada més la teva visió del "conte".
He dit conte? ... Què seria de nosaltres sense el/la nin/a que portem dins si no els deixéssim jugar, més tant que de tant??

Quan dius que et va bé jugar un poquiu??
Aferradetes nin! :)