viernes, 2 de agosto de 2013

Aire


Les nits de xafogor t'ofegues, surts al jardí i el perfum del gessamí t'embriaga. Et trauries la roba, passejaries nua però et fa vergonya... no saps perquè.
Llavors l'aigua nega els solcs, la menta fa olor de terra, ve brisa de ponent i respires.

Sóc aire
vaig i vinc, de cops deixes que et besi
fresc o tebi et tanco els ulls
llavis d'aire
petons d'aigua
sense fer soroll ... com un alè.



8 comentarios:

PS dijo...

No és la vergonya Pere, són els veïns. Quina mania de construir les cases tan juntes!

;-)

És nit d´estiu aquest post, excel·lent!

Carme Rosanas dijo...

De nit d'estiu, de xafogor...

Bona nit des de la fresqueta

Violant d'Atarca dijo...

Ho pot fer... el vestit teixit de silenci nocturn, esquitxat de lluentons d'estrelles ací i allà la protegirà de mirades no desitjades...
Sentir, deixar-se anar... una estona de sensual llibertat...

Fedora dijo...

Mentre hagi jardí, perfum de gessamí, aigua, menta, terra i brisa, hi ha molt més que xafogor...Abraçada!

Jesús M. Tibau dijo...

l'aire vesteix, despulla, acarona

Galionar dijo...

Com ens agradaría de vegades poder ser aire i atrevir-nos a recórrer aquella pell, aquells llavis, aquells cabells que mai no tocarem...
Una abraçada, Pere.

sa lluna dijo...

A la nit, quan la vergonya ja dorm, és quan sentir l'aire -nua, al balcó, amb la menta que em diu que hi sóc i la lluna fent-me l'ullet- és fa més fàcil, sobretot, si penso amb tu.

Feliç desvetllar, Pere!
Bessets



Helena Bonals dijo...

Els cops d'aire et poden fer feliç.