miércoles, 22 de febrero de 2012

Vint-i-dos de febrer


DE TAN SENZILL, NO T’AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia
—els admirables versos de savis excel·lents—,
i de mirar com passa l’emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l’excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d’artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l’última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.

S.Espriu




RECUERDO INFANTIL

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.

Es la clase. En un cartel
se representa a Caín
fugitivo, y muerto Abel,
junto a una mancha carmín.

Con timbre sonoro y hueco
truena el maestro, un anciano
mal vestido, enjuto y seco,
que lleva un libro en la mano.

Y todo un coro infantil
va cantando la lección:
mil veces ciento, cien mil;
mil veces mil, un millón.

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de la lluvia en los cristales.

A.Machado

Un dia de febrer com avui se'n van anar els poetes Salvador Espriu i Antonio Machado, fa 27 i 73 anys respectivament.
Però ens deixaren la emoció de les paraules. De vegades, llegint i rellegint em corren cargols per les galtes, corriolets d'aigua ... com si plogués.

martes, 14 de febrero de 2012

El meu carrer


El meu carrer és una petita part de mi, petita però important; m'hi passejo una estona cada dia per retrobar-la i procurar que no es perdi.

Estimo
les flors de l'hivern
senzilles, petites, modestes
que fan molta olor
que viuen molt temps.


Ara els teus ulls
són la llum en la foscor
cec, sord ... boig per tu.


Finestres tancades
finestres d'hivern
i els gats a les fosques
mirant al cel...
per si neven ratolins.


T'estic veient
mirant-te cada dia
sempre diferent.


Ja no vull escriure't cartes
t'he escrit un bloc
així pots llegir-me cada dia
rellegir-me ... a poc a poc.

És difícil escriure versos enmig de la tempesta, per això hi ha tants naufragis. Si un dia en un desgavell poètic m'enfonso a la mar, confio en què vindreu a salvar-me volant pel cel com les gavines.


L'aigua roba gessamins al cor de la nit morena. Blanca bugada de sal pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port com una trena negra...

El dibuix és de Monica Bracons.

martes, 7 de febrero de 2012

Tàpies

Boca 1987


Vostè dibuixa la creu com a símbol cristià?
No, és un símbol filosòfic on es reflecteixen l'horitzontalitat de la terra i la verticalitat del que és elevat ... i després hi ha la boca.
Amb la boca dialogues, parles, però també calles. Amb la boca menges i escups.


Antoni Tàpies

artista pintor escultor
Barcelona 1923-2012

jueves, 2 de febrero de 2012

Tens ulls del més blau del cel


Tens ulls del més blau del cel
però sempre els veig en blanc i negre
com ... els records.

Ahir en conèixer la teva filla
vaig tornar a veure els teus ulls
de color.

Tenies els ulls del cel més blau
brillants i humits
com ... si pensessin en la pluja.


La foto és de Tio Moy.