sábado, 29 de diciembre de 2012

Dos mil dotze...



El primer dia de l'any cau sola la tarda, així, com sempre. Enmig d'un silenci que s'escolta, tu encara dorms i sembla que vulguis aturar el temps però és impossible.
Ara escric i no tinc res a dir, escric per a mi. Mentrestant un gat enamorat dels teus turmells entra i surt de casa, festeja amb una altra gata i encara li sobra temps.

"Les lectures d'un poema
depenen de com s'interpreta
i milloren amb el temps
si ... l'entens."

Fent teatre m'emmirallava en tu, em miraves i el teu rostre m'exigia una paraula, una resposta. Recitant-te un soliloqui, vaig mentir dient t'estimo per guanyar de la teva cara un somriure.
Passa la vida com si res i un dia t'adones que et fas vell. Amb la màgia de la ment repasses la teva vida en un segon, com el que fulleja un llibre molt de pressa.

"Tenies els ulls del cel més blau
brillants i humits
com ... si pensessin en la pluja."

Al febrer va morir Antoni Tàpies. Espriu i Machado també ens van deixar en aquestes dates, jo l'anomeno el mes dels poetes vius. De vegades, llegint i rellegint em corren cargols per les galtes, corriolets d'aigua com si plogués.

"Ja no vull escriure't cartes
t'he escrit un bloc
així pots llegir-me cada dia
rellegir-me ... a poc a poc."

Mirant al cel del capvespre enlluernats l'un de l'altre Júpiter i Venus sembla que es donin la mà. Tan a prop i tan lluny com ... tu i jo.
Escric sobre paper blanc i ressegueixo les paraules com ressegueixo els teus llavis amb un llapis de color, llapis de carbó negre per dibuixar-te els mugrons i goma per esborrar aquest rímel que s'escampa.

"I la meva imatge
es va fer mil imatges
i... no sabia trobar-me.
Com un mirall trencat."

Com oblidar-te Senyor si cada dia em desperto i et penso sense dir-te res. Sovint et nego i tinc dubtes potser és que... ja no tinc por.
Aquell vespre d'hivern no et vaig veure la cara, sols la veu ronca, l'alè de vi i aquells ulls com espurnes que em despullaven.
Al maig en Tomi va fer seixanta anys. Jo estava fascinat pels teus ulls ... la llum i la mirada. Llavors Galionar va tenir la delicadesa de concedir-me un dels seus Liebster Bloc Award.

"Ara els teus ulls
són la llum en la foscor
cec, sord ... boig per tu."

Els diumenges al matí després d'esmorzar, tornem a ficar-nos una estona al llit aprofitant que els nens veuen dibuixos a la tele. Em beses els pits i t'adorms...
El teatre era ple de gom a gom, ningú volia faltar a la cerimònia anual de lliurament dels premis Gats. Tots els millors gatblogers estaven asseguts a la platea, nerviosos però plens d'il · lusió, esperant que es reconegués el seu treball de tot l'any.
Al juny, el temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.

"Les formigues em fan pessigolles
les abelles m'amanyaguen
descalç m'enfonso a l'herba
i quan tanco els ulls ... sento el batec de la terra."

Com un llarg viatge d'anada i tornada, un viatge que dura mil anys, de Bagdad a Còrdova i de tornada a la vora del riu Zayandeh Rud a l'Iran. Així és la poesia de Wallada Bint Al-Mustakfi, princesa Omeia cordovesa avançada al seu temps i l'obra de Mahnaz Badihian poetessa Iraniana, una dona moderna com diuen els seus versos.
Avui entro de ple en el moviment Slow i començo a gaudir de la vida blocaire amb calma, sense presses.

"A la tarda
fimbrant com un jonc
rínxols de garbi.
El vent s'emporta les paraules
i el lent trencar de les ones
sorprèn la mirada absent
fosca
clara
preciosa
rínxols de garbi."

A l'agost quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit. És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.

"Llavors arriba el gat de la nit
m'esgarrapa
nu
insomne
i tinc mals pressentiments
mentre contemplo la teva esquena
tot escoltant... "L'home que estimo" de Gershwin."

Avui l'olor del mar és blanc i el vent del nord blau. Tu ets com la marinada, com el carrer estret que es fica dins de casa, que s'enfila cap al cel.
Les aigües mogudes són com miralls trencats, quan t'hi reflexes fas mala cara. Potser hem d'esperar la calma per mirar-nos l'un a l'altre.
Somnis estranys, somnis de vi, llavis de xarol.
I les calces xopes, ben humida, bastant figues alla dalt de la figuera mentre plou ... com una salvatge!
Setembre, la pell de gallina i el pèl moixí daurat.

"Ets com un llibre obert
dius tot sense parlar
refugi de mirades
plaer de llegir."

Volia parlar d'Octubre, llavis de xarol. Dels colors del bosc, del silenci vora el mar, d'aquesta llum de la tarda.
El bloc teatre ha estrenat la seva darrera obra, baixa el teló, s'encenen els llums i...

Què t'ha semblat?
Bé, m'ha agradat molt.
Llàstima que s'hagi acabat, hi ha hagut moments molt tendres, plens d'emoció.
Em sorprèn aquest final tan inesperat, sembla que l'autor es buida en l'obra i talla la història de cop perquè no té res més a dir.
Tu creus que la protagonista existeix realment o tot ha estat com un somni imaginari?
No ho sé, però de vegades m'hi he sentit identificada. Quan ella li diu: "Si us plau no m'estimis..." m'ha fet plorar.

Fi



La pintura és de Manel Anoro-"Dernière fois"

miércoles, 24 de octubre de 2012

Bloc teatre XVI




Baixa el teló, s'encenen els llums.

Què t'ha semblat?
Bé, m'ha agradat molt.
Llàstima que s'hagi acabat, hi ha hagut moments molt tendres, plens d'emoció.
Em sorprèn aquest final tan inesperat, sembla que l'autor es buida en l'obra i talla la història de cop perquè no té res més a dir.
Tu creus que la protagonista existeix realment o tot ha estat com un somni imaginari?
No ho sé, però de vegades m'hi he sentit identificada. Quan ella li diu: "Si us plau no m'estimis ... " m'ha fet plorar.
I la música, què me'n dius de la música?
Molt ben triada. Però anem sortint que es fa tard i som les últimes.
Quina nit més agradable, es nota la tardor, fins i tot l'aire ... fa olor de versos.

FI



Ella és com un arc iris
plena de colors

lunes, 8 de octubre de 2012

Llavis de xarol


Volia parlar d'Octubre, llavis de xarol.
Dels colors del bosc, del silenci vora el mar, d'aquesta llum de la tarda.
Em sorprenen ombres allargades, m'acaricien fulles pigallades com les mans de tardor. Octubre fa olor de rossinyols i pomes, li esclaten les magranes a la boca i els ulls se li neguen amb la pluja.
Ara es despulla a poc a poc mentre s'adorm, ventre de molsa, llavis de xarol ...i jo només mirar-la.




La foto es de Arwen Ferraris.

sábado, 22 de septiembre de 2012

Setembre



Avui l'olor del mar és blanc i el vent del nord blau. Tu ets com la marinada, com el carrer estret que es fica dins de casa, que s'enfila cap al cel.
Les aigües mogudes són com miralls trencats, quan t'hi reflexes fas mala cara. Potser hem d'esperar la calma per mirar-nos l'un a l'altre.
Somnis estranys, somnis de vi, llavis de xarol.
I les calces xopes, ben humida, bastant figues alla dalt de la figuera mentre plou ... com una salvatge!
Setembre, la pell de gallina i el pèl moixí daurat.



La foto "Empremtes de reconciliació" de Sonia.

domingo, 26 de agosto de 2012

Insomni


Al besllum del capvespre
tot escoltant Gershwin
quan l'agost es fa fosc
i la lluna s'amaga.

La calor em dibuixa les venes
la pell bruna i humida
els ulls petits com brases
el front ple de corriols.

Llavors arriba el gat de la nit
m'esgarrapa
nu
insomne
i tinc mals pressentiments
mentre contemplo la teva esquena
tot escoltant... "L'home que estimo" de Gershwin.


miércoles, 8 de agosto de 2012

Quan es fa fosc


Quan es fa fosc passejo per camins d'olors, camins de cuques de llum i galants de nit.
Al camp mai hi ha silenci, un gos que borda, el cant d'un grill o el soroll de les bèsties. Però el plaer més gran és a la pell , pell càlida i humida d'una nit d'estiu.
En tornar a casa arriba vent de ponent, l'aire de la terrassa és com agre, aire de pi cremat i gessamins. Ve de gust sopar gaspatxo, truita freda de carbassó o potser un llenguado a la planxa. El vi blanc amb gel i la síndria.
És l'hora en què el temps s'atura, mirant al cel cauen Llàgrimes de Sant Llorenç i em sento molt petit però feliç. Ara escric i tu dorms, o potser no, potser llegeixes i somies ... com jo.



La litografia és de Manel Anoro.

viernes, 20 de julio de 2012

Petits escrits


Ara a la tarda
fimbrant com un jonc
rínxols de garbi.
El vent s'emporta les paraules
i el lent trencar de les ones
sorprèn la mirada absent
fosca
clara
preciosa
rínxols de garbi.

Davant del mar
de cop es trenca la línia de l'horitzó
veles de colors
vaixells de grècia
i jo aquí a la sorra
me'n recordo d'Itaca.

Em passo les hores mirant el mar
l'anar i tornar de les onades.
S'escolten veus que porta el vent
i no sé si surten de l'aigua
o vénen de més lluny
o potser d'enlloc.
Aquesta enyorança del mar
avui ... em fa somiar .

El vent sorral  crema els llavis
com un bes apassionat
enmig d'aquesta platja immensa
escolto "Just in time to see the sun" del Caravanserai
i és com travessar un desert.
Petits escrits
pinzellades de vida
per somriure...com tu.


La foto és de Icrf.

miércoles, 11 de julio de 2012

Slow blog


Per promocionar el "Slow blog", l'últim invent de l'Angels-Sargantana, us presento la meva carta d'ajust.
Així entro de ple en el moviment Slow i començo a gaudir de la vida blocaire amb calma, sense presses.
Crec que el "Slow blog" tindrà molt d'èxit aquest estiu.


Suposo que no parla de l'home del carrer Arquimedes ... ai no, que no ho sé.

miércoles, 4 de julio de 2012

De Wallada a Mahnaz


Como un largo viaje de ida y vuelta, un viaje que dura mil años, de Bagdad a Córdoba y de vuelta a orillas del río Zayandeh Rud en Irán. Así es la poesía de Wallada Bint Al-Mustakfi, princesa Omeya cordobesa avanzada a su tiempo y la obra de Mahnaz Badihian poetisa Iraní, una mujer moderna como dicen sus versos.
Mahnaz vive ahora a orillas del Missisipi, muy lejos de la antigua Persia, pero no olvidará jamás sus orígenes.
Poesía femenina ¡Que no es poesía para mujeres! Poesía escrita por dos mujeres, con el mismo sentimiento, separadas por el tiempo y la distancia.
La búsqueda de la propia identidad, reafirmar el valor de la persona, el arte de amar y ser feliz, no olvidar los orígenes... es poesía escrita por mujeres.

CUANDO CAIGA LA TARDE

Cuando caiga la tarde, espera mi visita
pues veo que la noche es
quien mejor esconde los secretos;
siento un amor por ti,
que si los astros lo sintiesen
no brillaría el sol
ni la luna saldría y las estrellas
no emprenderían su viaje nocturno.

Wallada Bint Al-Mustakfi
Poetisa Andalusí, Córdoba 994-1091



LA MUJER MODERNA

Soy una mujer inquieta.
Una mujer con hombros fuertes,
que está llena de vida.
Con los pies de hierro,
que cada segundo cruzan el fuego.
Soy una mujer con una voz herida,
que sangra en su interior, cada día.
Soy una mujer moderna,
Una mujer en una edad del sexo, plata y perfumes.
Guardo la pena dentro de mí. ¡Me pinto la cara para ti!
Soy una mujer inquieta.
Una mujer de la edad moderna

Mahnaz Badihian
Poetisa Iraní- Americana.


ZAYANDEH RUD

¿De dónde soy?
Que mi vestido huele
al estragón del
jardín de mi padre
y las mejillas, rojas
como la flor del granado.

¿De dónde soy?
Que las manos son
el tallo de una frágil planta de tomates
y el sabor en mi boca
es el del sauce blanco
el del té de mi madre.

¿De dónde soy?
Que mis sueños
son azules, igual
que el color del mar Caspio.

¿De dónde soy?
Que en la primavera
el manzano florece
dentro de mí.

Tú sabes, sabes
que vengo de este río orgulloso
Zayandeh Rud
de la montaña alta
Alborz.
De la tierra que
llega hasta Zoroastro:
el primer poeta de la tierra.

Mahnaz Badihian
Poetisa Iraní- Americana.



La pintura es de Manel Anoro.

jueves, 28 de junio de 2012

Què fas? II

Pere què fas?
Llegeixo a l'ombra.
Que llegeixes?
Un tebeo de Mortadelo i Filemón.
I això et sembla bé? Una persona com tu... a la teva edat, hauries de llegir altres coses.
És que necessito desconnectar, fer neteja i tornar a les coses senzilles. Estic fart d'exquisideses intel · lectuals, de fanàtics il · luminats i d'hipòcrites especuladors que no ens deixen ser feliços.
Potser aquesta onada de calor t'ha pujat al cap i et fa dir bestieses.
No, que va. Mira que bé que estic, a la fresca, descalç a l'herba ... fins i tot les formigues em fan pessigolles i les abelles m'amanyaguen.


Les formigues em fan pessigolles
les abelles m'amanyaguen
descalç m'enfonso a l'herba
i quan tanco els ulls ... sento el batec de la terra.

viernes, 22 de junio de 2012

Juny


El temps de les prunes t'omplia els llavis de sucre i les arracades de cireres. A les tardes me n'anava a l'horta, regava a la fresca i em duies el berenar.
Pa amb tomàquet, llonganissa, amanida de pebrots i ceba tendra. El porró sota un raig d'aigua ben freda i per postres bastaves figues del coll llarg.
Giràvem regues descalços, enfangats fins a genoll. El burro Galán a l'ombra, la gossa Tula a l'aguait amagada dins d'un solc.
Al vespre tornant a casa, anaves  dalt del carro damunt del blat de moret;  jo a peu tot darrere trepitjant les vores, mentre els grills callaven i feia olor de fonoll i menta.
No tornarà el temps de les prunes, ja no em portes el berenar  ni bastem figues, però quan arriba la nit el mes de juny ... encara sento la teva olor, l'olor de l'herba.


La fotografia és de Groc.

viernes, 15 de junio de 2012

Què fas? I


Pere que fas?
Res!
I això perquè?
Perquè el que més m'agrada és ... no fer res!
Em sembla que pateixes una astènia conjuntural, veste'n de revetlla la nit de Sant Joan i se't passarà.
Mira, l'altre any vaig voler aprendre a ballar Bachata per la revetlla i va ser un fracàs. Aquest any tinc dues amigues que m'han promès espavilar-me... a ritme de Rock and Roll.

sábado, 9 de junio de 2012

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí Pol


jueves, 7 de junio de 2012

Bloc teatre XV


El teatre era ple de gom a gom, ningú volia faltar a la cerimònia anual de lliurament dels premis Gats. Tots els millors gatblogers estaven asseguts a la platea, nerviosos però plens d'il · lusió, esperant que es reconegués el seu treball de tot l'any.
Hi eren tots: el gat de dalt, el gat que somriu, el gat del fanal, el gat porc, el gat del racó, el gat de no m'esperis, el gat de Paris, el gat de l'armari ... en fi no faltava ningú fins i tot el gat del carrer que era el més torracollons.
Enmig d'una gran espectació va sortir a l'escenari el gat presentador i va dir:
"Senyores i senyors no sabem si és per falta de noves incorporacions gatblogers o perquè això és com el festival de la Eurovisió que tots voten als amics i coneguts ... però sempre guanyen els mateixos.
El gran jurat dels premis Gats ha decidit atorgar els guardons d'aquest any als blogs més votats per a cada categoria, després de descartar als premiats dels últims tres anys.
Fins ara el resultat era molt previsible i l'única sorpresa era la dels blogs revelació."
Per uns segons es va escoltar un silenci que donava calfreds, com si arribés una tempesta. De cop va esclatar un cridòria enmig d'un picar de peus tan gran que semblava que s'enfonsaria el teatre. El regidor va donar ordre d'encendre els llums i obrir les portes, tothom va sortir al carrer, alguns molt enfadats i discutint entre ells.
A l'únic que se li escapava el riure era al gat del carrer, el gat torracollons, perquè tot això ja ho veia a venir.


Amb el meu reconeixement al treball i l'enginy dels organitzadors d'aquests premis.
"Marramiu, marramiau
al bloc teatre
tot s'hi val ... "

jueves, 31 de mayo de 2012

Xocolata per esmorzar


Els diumenges al matí després d'esmorzar, tornem a ficar-nos una estona al llit aprofitant que els nens veuen dibuixos a la tele.
Em beses els pits i t'adorms mentre em llepes els mugrons que són negres i molsuts com bombons de xocolata.
T'agrada abraçar-me per darrere, t'excita i em mossegues el clatell enflairant-me els cabells, dius que fan olor de xocolata desfeta.
Però quan em dono la volta i em veus tota nua, ja no aguantes més, et deixes anar rient i dient ximpleries ...llavis de xocolata amb llet.


miércoles, 23 de mayo de 2012

Els meus Liebster Blogs


Galionar ha tingut la delicadesa de concedir-me un dels seus Liebster Blog Award, li agraeixo de tot cor i encara que em fa una mica de vergonya ho accepto perquè a més ningú m'havia donat mai un premi.
Ara jo he de triar cinc blocs, que han de tenir unes característiques determinades, i premiar-los com els meus Liebster Blogs.
Això és molt difícil, no m'atreveixo a escollir perquè conec molts blocaires que s'ho mereixen i no vull quedar malament amb cap d'ells.
Però si m'ho permeteu vull concedir el Liebster Blog a tots els blocaires que escriuen fa temps i no els llegeix ningú, als que gairebé no tenen seguidors, als que ningú comenta res.
Perquè escriure és meravellós, escriure per un mateix és ser feliç, t'ajuda a conèixer-te. Un dia  entra algú, fa un comentari i saps que t'han llegit, això et dóna una empenta i tires endavant més content que mai.
Hi ha blocs creatius, brillants, que t'ensenyen, que et fan companyia, d'autoajuda, tendres, entranyables, dolentíssims, innocents, de mal gust, d'amistat; tots tenen un mèrit extraordinari.
Sempre dic que escriure un bloc és aprendre a llegir-te a tu mateix.
Blocaires anònims, solitaris, manobres de la paraula ... vosaltres sou els meus Liebster Blogs!
A més us regalo aquesta romàntica cançó de Michel Sardou: "Jo t'estimaré".


Jo t'estimaré
com ningú ha gosat estimar-te
com m'hagués agradat tant... ser estimat.

jueves, 17 de mayo de 2012

Els ulls ... la llum i la mirada



 Ara els teus ulls
són la llum en la foscor
cec, sord ... boig per tu.


Qui mirarà aquests ulls
si tu no mires al cel
de tant en tant.

 
Veig que em mires
però tanques els ulls
i ja no hi ets.

 
Nàufrag ...
un mar verd blau
em nega els ulls.

 
Mira, mira
mira'm més...
toca'm!
però no em miris més.

 
Sota el barnús
brillaven quatre estrelles,
sobre meu
sols els teus ulls.
I eres com les onades ...

 
Darrere dels pollancres
a l'estiu vas nua
i a l'hivern et vesteixes
perquè no et vegi el sol.
Jo espero al vent
que mogui les fulles
i em mostri tan sols
un xic... dels teus ulls.

 
Ai! aquests ullets
vidres de colors
tot el dia oberts.

 
Ets com un llibre obert
dius tot sense parlar
refugi de mirades
plaer de llegir.

 
Quan obro els ulls
només et veig a tu
com un mar de colors
i quan els tanco també
en blanc i negre ...

 
Quieta, ben quieta! no et moguis
així podré contemplar millor
la tendresa dels teus ulls...

 
I els teus ulls
els teus ulls
que tenen els teus ulls?
que només veig els teus ulls!


L'autora de la foto és Scherezada.

martes, 8 de mayo de 2012

Tomi


Cumples sesenta años...Tres, dos, uno, cierras los ojos y ves los árboles, la cuesta de los castaños, el color de la fruta, el tren cruzando la estación, los compañeros de Academia. Ves pasar la vida en cuatro pasos.
Tres, dos, uno, abres los ojos y te preguntas: ¿Ulises habría sido feliz si hubiera conseguido olvidarse de Itaca?
Y sonríes cuando piensas en el camino que queda, cargado con dos maletas llenas de afecto y vivencias. Caminas ligero y sueñas ese viaje inolvidable, esperando que termine lejos, donde el destino quiera.
Amamos el Rock and Roll, nos gustan las chicas pícaras como Cristina Rosenvinge y ... sólo tu eres capaz de enseñar a preparar Gintonics al mejor cocinero del mundo. Tus amigos te llaman Tomi pero tu nombre es Hermes, mensajero de los dioses.
Un beso.



jueves, 3 de mayo de 2012

Dansa de l'amor


Aquell vespre d'hivern
no et vaig veure la cara
sols la veu ronca
l'alè de vi
i aquells ulls ... com espurnes
que em despullaven.

Recordant una llunyana nit de Dijous Sant a Verges el 1967.

Sangria de Bacardí
vi d'Espolla i moscatell
dues llimones i taronja
força sucre ... i anar fent,
viure aquesta altra passió
és també un acte d'amor
olor d'alfals al paller
tambors de la mitjanit
 ballen la dansa de la mort.


Clareja el Divendres Sant
s'escolta música sacra
avui no es pot menjar carn
ell s'adorm... i ella l'abraça,
al Montgrí ja surt el sol
desperteu-vos nous amants
aneu-vos-en tots cap a casa
però no us en torneu al llit
sense fer un volt a la Rambla.

Dansa de l'amor, tambors d'una nit molt llarga.

D'aquests dos protagonistes ell ja fa anys que és mort ... ella qui sap on para.

miércoles, 25 de abril de 2012

Mirant al mar


Fa tres anys vaig començar a escriure aquest blog i després d'unes dues-centes entrades i més de mil comentaris observo que només una vintena d'aquests corresponen a persones del sexe masculí.
Això en principi m'intriga i fins i tot em preocupa.
El Carrer Arquimedes és diferent del carrer on visc realment. Tot el blog és un llarg recorregut sentimental, un homenatge a la somiada Nausicaa, nu, un xic entramuntanat mostrant el món oníric que portem dins.
Potser això no interessa als homes però m'estranya perquè considero que tenim la mateixa sensibilitat i intel · ligència que les dones.
O potser el que escric és només ... cosa de dones.

Dedico aquesta entrada a tots els homes que em llegeixen i no em comenten però els poso d'esquena al Carrer Arquimedes... mirant al mar.


jueves, 19 de abril de 2012

Pànic


El senyor Bartomeu vivia tot sol en un tercer pis atrotinat del carrer Rosselló.
Aquell vespre, llegint un passatge d'en Porcel: "Al voltant d'una taula, vora el foc primigeni, la família s'aplega per celebrar la nit de Nadal", va sentir un pànic existencial i ... a imitació d'un pardal sortí volant per la finestra.

Microconte per al Joc de Lletres de St. Jordi 2012

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

martes, 17 de abril de 2012

Hi havia una vegada un rei...

Llegint els contes de tota la vida imaginem situacions impensables ...


"Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell
bevia de bóta en bóta i no en deixava ni una gota.
Agafa una escopeta i se’n va a caçar
tira un “tiro”, mata un elefant
el fica a l’olla amb un gra de sal
a mitjanit baixa del llit, ensopega ... ai quin neguit!"


El dibuix es de Manel Anoro.

viernes, 13 de abril de 2012

Avui fa cent anys que vaig sopar... al Titanic

El primer any de Calle Arquimedes vaig escriure un relat en castellà sobre l'última nit del Titanic. Avui fa cent anys d'aquesta història i penso que potser us agradarà llegir-la.

Ultima cena en el Titanic

jueves, 5 de abril de 2012

Com dir-te adéu... Senyor


Com dir-te adéu Senyor
si sempre penso en Tu
i et sento dintre meu
com vella arrel plantada
a la terra encara tendra.

Com oblidar-te Senyor
si cada dia em desperto
i et penso sense dir-te res
com brolla al matí la llum
sense fer soroll i és fosc.

Demà et diré adéu Senyor
Tu mai em demanes res
reneixes quan hi ha sequera
sovint et nego i tinc dubtes
potser és que... ja no tinc por.


miércoles, 28 de marzo de 2012

Bloc teatre XIV


Repassant la cartellera d'espectacles noto avorriment i falta de creativitat. Cada cop és més difícil trobar alguna cosa que sorprengui o emocioni.
Sembla que aquesta crisi afecta fins i tot al món del bloc teatre ... potser ha arribat l'hora de dedicar-se a les "Variétés" que almenys són divertides.

martes, 20 de marzo de 2012

Tan a prop i tan lluny


Mirant al cel del capvespre.
enlluernats l'un de l'altre
Júpiter i Venus
sembla que es donin la mà.

Entrada la nit s'apropen
es busquen de tant en tant
i una lluna fugissera passeja la seva bellesa
sovint entremig dels dos.

Tan a prop i tan lluny
com ... tu i jo.



"Les estrelles al cel no signifiquen res per a tu, són un mirall."
"No vull parlar d'això, de com vas trencar el meu cor ..."

miércoles, 7 de marzo de 2012

Per Leonor Watling


Escric sobre paper blanc
i ressegueixo les paraules
com ressegueixo els teus llavis
amb un llapis de color,
llapis de carbó negre
per dibuixar-te els mugrons
i goma per esborrar
aquest rímel que s'escampa.



No et podria escriure el cos
amb un programa de Word
ni dibuixar el que sento
mitjançant el vell Paint Shop.



Olor de fusta de cedre, perfum d'una dona en zel
de nit tens les mans tan fredes que sento una esgarrifança
i no tinc cap llapis blanc... per dibuixar-te de gel.




Però, tot és tan important que ja no importa res.

viernes, 2 de marzo de 2012

Joc de miralls


Mirall de dues cares.

Demà
compraré un mirall de dues cares
al matí
em maquillaré d'una banda
a la nit
em rentaré la cara per l'altra
i tu
mira'm... com vulguis.


Mirall trencat.

I la meva imatge
es va fer mil imatges
i... no sabia trobar-me.


Mirall transparent

Darrere el mirall només hi ha la meva imatge
és a dir jo mateix
dóna-li la volta i em veuràs
emmirallant-me ... del reves.


Mirall de cada dia.

Baixant amb l'ascensor el mirall em va parlar:
"Tens trenta segons per dir-me alguna cosa"
Veient la meva imatge de sorpresa
no vaig saber ... que dir-me.


Siniestro Total.- "Oh, que raro soy..."

La foto és de jmavedillo.

miércoles, 22 de febrero de 2012

Vint-i-dos de febrer


DE TAN SENZILL, NO T’AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia
—els admirables versos de savis excel·lents—,
i de mirar com passa l’emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l’excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d’artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l’última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.

S.Espriu




RECUERDO INFANTIL

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.

Es la clase. En un cartel
se representa a Caín
fugitivo, y muerto Abel,
junto a una mancha carmín.

Con timbre sonoro y hueco
truena el maestro, un anciano
mal vestido, enjuto y seco,
que lleva un libro en la mano.

Y todo un coro infantil
va cantando la lección:
mil veces ciento, cien mil;
mil veces mil, un millón.

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de la lluvia en los cristales.

A.Machado

Un dia de febrer com avui se'n van anar els poetes Salvador Espriu i Antonio Machado, fa 27 i 73 anys respectivament.
Però ens deixaren la emoció de les paraules. De vegades, llegint i rellegint em corren cargols per les galtes, corriolets d'aigua ... com si plogués.

martes, 14 de febrero de 2012

El meu carrer


El meu carrer és una petita part de mi, petita però important; m'hi passejo una estona cada dia per retrobar-la i procurar que no es perdi.

Estimo
les flors de l'hivern
senzilles, petites, modestes
que fan molta olor
que viuen molt temps.


Ara els teus ulls
són la llum en la foscor
cec, sord ... boig per tu.


Finestres tancades
finestres d'hivern
i els gats a les fosques
mirant al cel...
per si neven ratolins.


T'estic veient
mirant-te cada dia
sempre diferent.


Ja no vull escriure't cartes
t'he escrit un bloc
així pots llegir-me cada dia
rellegir-me ... a poc a poc.

És difícil escriure versos enmig de la tempesta, per això hi ha tants naufragis. Si un dia en un desgavell poètic m'enfonso a la mar, confio en què vindreu a salvar-me volant pel cel com les gavines.


L'aigua roba gessamins al cor de la nit morena. Blanca bugada de sal pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port com una trena negra...

El dibuix és de Monica Bracons.