lunes, 24 de enero de 2011

Aranaz


Yo era intemporal y puro, sentía en mi lo que sentías tu.
Nací del Señor cuando la luz salió de Orión, a veces soy como tu alma y vengo a ti cuando me llamas.
Llegué al mundo de la tierra Muerta a lomos de mi caballo Aranaz, tenia las alas de viento adornadas con estrellas, con plumas del firmamento.
Vivías en un mar de piedra, allí donde los hombres aguardaban su fin dentro de mil años, el aire no tenia agua y las arenas quemaban.
Tu eras como la luz, brillabas y bebías lágrimas, con la sal de tu boca colmó la sed mi caballo y al besar tu frente te llenaste de vida.
Te llame Nausicaa, a quien más amo, la que enloqueció a Odiseo, reposo de mi camino.
No podre llevarte a Orion porque el tiempo se acaba, el Señor me envía a ti y siempre estaré a tu lado, hasta que todo termine.
Pero si Aranaz quisiera volaría su galope al otro lado del Mundo, lejos de Orion y la tierra, mis labios besarían tus ojos y podrías ver mi cara. Te reconocerías en mí porque yo soy como tú : puro, bello y generoso.
Y si me acompañas te mostraré el Universo, viajaré contigo para siempre más allá de las galaxias, donde no termina nada, sin que pase el tiempo...como Peter Pan.




 
Contemplaba el beso de Klimt pensando en la incertitud del alma. Escuchaba cantar al viento y llorar a las bestias, la música de Santana, cuando de pronto me vi tan pequeño, tan solo y confuso bajo las estrellas que me asusté y sentí miedo...

miércoles, 19 de enero de 2011

Bloc teatre VII


Estic content perquè aviat podré estrenar una obra que sorprendrà al públic.
L'han escrit els millors guionistes, barreja drama amb comèdia, musica amb mim, prosa amb vers.
Hi haurà poemes hermètics, ininteligibles que tots aplaudiran en no entendre'ls; es descriurà el drama de la gent del nord fugint cap al sud, buscant la seva riquesa i llibertat.
La protagonista, una bella actriu de comèdia, víctima del nou canvi climàtic es passejarà per un Marrakech nevat, vestida només amb un abric de llúdriga, ensenyant una cuixa de tant en tant per donar un xic de morbo i un cor de polítics farà mim sense que se'ls escolti.
A la apoteosi final hi haurà una marató de versos i escoltarem la banda sonora amb aquella cançó italiana dels anys seixanta que deia que el món gira, gira, dóna voltes i mai s'atura.
La confusió de l'argument, la disbauxa interpretativa convertiran aquesta funció en una obra de culte i per fí Lee Strasberg estarà orgullós de mi ...


El món
mai s'ha parat ni un moment
a la nit la segueix sempre el dia ...

miércoles, 12 de enero de 2011

Antonio Machado, Carme i Pere. Un amor a primera vista

Antonio Machado va passar els últims dies de Gener de 1939 a Can Santamaria de Raset. Era el moment de la retirada, fugia acompanyat d'alguns familiars i amics camí de l'exili.
Sempre he cregut que va ser aquí, en la pau d'aquest jardí on va començar a escriure el seu darrer poema: "Estos días azules y este sol de la infància ..."

Quan era petit estiuejàvem a la casa de Raset. Recordo amb emoció aquest racó del jardí, la vida al camp, els jocs de bon matí, lectures de migdiada i berenars de pa amb vi i sucre. Potser van ser els millors estius de la meva vida.
Aquí també Machado va gaudir d'uns pocs dies de descans i tranquilitat, els seus últims dies a Espanya i la meva tieta Llúcia sempre ens parlava d'ell.
Buscant a Machado, buscant versos i infàncies perdudes un dia vaig trobar a la Carme.
Ella també per casualitat havia arribat a aquest jardí, un racó enamorador, un amor a primera vista segons les seves paraules.
"Després de la visita a la galeria, semblava que tenien recança de deixar-nos marxar. Ens han preguntat molt amablement si volíem veure el jardí. L’hem vist, un jardí molt adaptat a la terra, amb les plantes i els arbres d’aquí. Valadres ben florits, petúnies, geranis… però és just en aquest jardí on he trobat el meu racó enamorador, resultat d’una manera de fer d’altres temps. I em sap molt de greu de no tenir-ne la imatge, anàvem sense càmera.
Us haureu de conformar amb les meves mil paraules (ai, no moltes menys de mil):El racó
Un replà, com una estança
dins del jardí desnivellat.
Una taula rodona de pedra
guarda records
que callarà per sempre
i el temps, va seient al banc,
indiferent a tot,
sense sorprendre’s dels canvis
que porta el fluir de la vida.
Els tres immensos plàtans
que els envolten
compten de branca en branca
tots els moments
viscuts a la seva ombra.
(Com podeu molt ben imaginar, a més a més de ser un amor a primera vista, és un amor impossible.)" CARME


El curiós d'aquesta història és que tres persones coincideixen, en un moment de la seva vida, en un mateix lloc però en èpoques diferents.
Potser de vegades es creuen els nostres camins en temps diferents, no ens veiem però ens sentim i ens coneixem .
Després de llegir aquesta entrada de la Carme ara fa dos anys, vaig començar a escriure Calle Arquimedes ...

lunes, 3 de enero de 2011

Puja a bord tristesa

Et sento venir tristesa, a poc a poc, esgarrapant
és hora de fer inventari
del que sóc, del que em queda.

Els morts a la mar que és tornar a casa
els mariners a bord
avui salpem, una nova singladura.

Capità veles amunt la mirada lluny al vent
les sentines plenes
braços ferms al timó, la mar espera.

I tu també puja a bord tristesa
que vindràs amb mi
com sempre ...




Senzillament se'n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.

Adéu mare!