lunes, 14 de noviembre de 2011

Perdre el tren


Quantes vegades vas perdre el tren i no t'importava. Deies tant me fa, després ja en vindrà un altre.
Jo també n'he perdut molts i no pas per estar amb tu, sinó per mandra... per por.

M'adorm el fred
i em despullo
sobre catifes d'herba ...

Oh! quin rabanet
petit i verd,
com els teus llavis
vermellet...

L'hivern és silenci
sols
el batec del cor.
Callem tots junts
plegats
mentre ens fem companyia.
Però ... tu no calles
mai
i ens esvalotes!

Escrivint un bloc, de vegades aprens a llegir-te ... tot sol.

Em dius
i dius un vers
però ... amor no em diguis res
perquè només et miro quan em dius
i et miro, et miro, et miro i ja no escolto res!

Portava tant de temps en el fons d'aquell pou sense poder sortir que va començar la meva metamorfosi. Trencant el fi capoll de la  rutina em vaig convertir en papallona ... i  sortí volant.


Un dia els vaig dir tot això a la Carme, a Vida, a Iris, a la Sargantana, a Novesflors, a la Eulàlia ...

La foto es de FuroOr frenesi!

4 comentarios:

Carme dijo...

El tren dels comentaris bonics, no el perds mai!

I després mira si s'escapa segons quin tren, també podem anar caminant! :)

novesflors dijo...

És agradable tornar a llegir, en forma de recull, els teus comentaris.

Galionar dijo...

Potser una característica de fer-se gran (no sé si seria saviesa, covardia o conformisme) és concloure que no passa res, si veiem els trens que passen i decidim no agafar-los. Com diu la Carme, podem anar caminant, o potser hem aprés a estimar l'indret on som i no ens cal cercar-ne cap més.
Bona tarda, Pere, de pluja rere els vidres.

Joana dijo...

Molt tendre i sentit tots els versos que ens ofereixes

Ai, els trens com se'ns escapen de vegades!!!