lunes, 7 de noviembre de 2011

Ningú parlarà de mi quan passin els anys


Ningú parlarà de mi quan passin els anys.

Oh! que pedants són els homes que voldrien ser recordats
com Ulisses ... durant segles.
I tu Nausicaa que vols cremar el teu cos perquè viatgi l'ànima
no saps a on, però sí el perquè.
Vols ser immortal!
I ho ets.

Hi ha qui creu en l'altra vida o en la reencarnació o no creu res,
però per si de cas tothom deixa empremtes.

Jo només he deixat empremtes en tu
el dia que te'n vagis
ningú parlarà de mi
i quan faltin els fills
ningú se'n recordarà de nosaltres.
I potser... no ens fa cap falta.




Com m'agradaria, com m'agradaria que estiguessis aquí.
Només som dues ànimes perdudes
nedant en una peixera,
any rere any.

8 comentarios:

Carme Rosanas dijo...

Potser de fet no ens fa cap falta... de què deu servir que t'estimin quan ja no hi ets?

Però d'empremtes en deixem, malgrat tot en deixem, moltes més de les que ens pensem.

Ada dijo...

Yo pienso que si alguien nos ama aunque no estemos, esa energía llega y es positivo. ¿Desaparecerán nuestras huellas cuando desaparezcan los que nos aman? posiblemente...pero el amor habrá sido la huella más profunda.

Galionar dijo...

A mi m'és ben igual, que parlin o no de mi o que em recordin o no, quan m'hagi mort. Si m'han d'estimar que ho facin ara; després ja no em servirà de res.
Bona nit, Pere, i una abraçada.

sargantana dijo...

jo tambe prefereixo que em regalin les flors ara que les puc gaudir...
despres...ni en sabré la seva olor

es precios : dues animes perdudes nedant en una peixera..

una abraçada ben forta, senyor Pere

Yáiza dijo...

Sí que sembla que l'espècie humana tingui un especial interès en deixar petjada allà on va. Fer alguna cosa per ser recordat. Però estic d'acord amb el que han dit fins ara. Quina utilitat té? Si ens recorden aquells que ens han conegut i estimat, ja estarà bé. Quan ells també marxin, de què ens serveix?? Cadascú de nosaltres és una gota en l'oceà de la humanitat. Per què voler ser més?

Joana dijo...

Som poqueta cosa Pere però alguna cosa deixarem si més no una miqueta de pòsit.
I si ens recorden per haver tingut un blog ???

Joana dijo...

11-11-11...Pere...33 anys!!!!
Per molts d'anys :)
Que tinguis un cap de setmana intens ;)
I acompanya'l amb música...

Joana dijo...

Sí, Pere, sempre passa igual, totes les coses que no fem o diem, les trobem a faltar quan ens falta l'altra persona, així que millor que ens recorden amb tots els deures fets, sense cap assignatura pendent!!!

Una gran abraçada, portava molts dies de retard al teu blog, però hui m'he posat al dia!!!