jueves, 20 de octubre de 2011

Els poetes perduts


Quan tenia vint anys, vaig comprar un llibret de poemes titulat Vivències. El seu autor es deia Xavier Roig i suposo que era gironí, eren versos de joventut plens de sentiment, alguns amb un cert aire bohemi.
Més tard fent el servei militar vaig conèixer Joan Farigola, bé ... crec que es deia així, en el temps de la mili va escriure vint poemes d'amor per mostrar els seus sentiments a la Cinta, la noia que estimava. Un poemari que va titular Dona.
També eren versos senzills, juvenils però espontanis i tendres.
Mai més he sabut d'en Xavier ni d'en Joan, no sé res de la seva vida ni si seguiren escrivint.
Han passat els anys, he pogut llegir moltes altres coses que m'han agradat i emocionat més, però sempre me'n recordo d'aquells versos ...
Els versos dels meus poetes perduts.

Temps de silenci

Els meus ulls,
massa donats a recordar,
callen la presència
de persones, mentre,
emmudit pel meu plorat
silenci, consagro
el temps viscut.

Aquest dies passaran
(com al rellotge,
les velles, viscudes hores
dels absentats)
per mi també,
per sempre...

Xavier Roig


VII

Si tu juguessis
i jo jugués
no sabríem
com seríem;
si sabríem , però
que seríem.

i ara que soc un nen gran,
vull tornar a jugar
i que tothora sigui esbarjo.
no ens cal res,
car el joc està en nosaltres.
tenim aigua y tenim mans,
tenim terra,
tenim fang.
empastifem-nos les mans!

Joan Farigola




Us parlo d'un temps que els de menys de vint anys no poden conèixer.
Montmartre aquella època penjava les seves liles fins a sota de les nostres finestres
I si l'humil refugi que ens servia de niu no tenia bona pinta ...
És alla on ens vam conèixer, jo era un mort de fam i tu posaves nua.

10 comentarios:

Carme dijo...

Que macos, els teus poetes perduts!

Tots dos m'agraden, però el poema de Joan Farigola, arriba ben endins...

I la cançó de l'Aznavour... fa pocs dies que l'havia sentit!

Bona tarda, Pere. Una abraçada.

Yáiza dijo...

Què bonics, aquests poemes. Bonics, senzills i tendres. Si escrivís poesia, m'agradaria que fos així.

Joana dijo...

:) ( un somriure de complicitat Pere)
M'hi trobo !!!

marta dijo...

No els coneixia però penso com la Carme el poema de Joan Farigola, arriba ben endins, potser perquè l' amor no és qüestió de paraules i quan mes senzilles mes nostres les fem, portant-nos fins i tot a moments viscuts retinguts a la memoria.

novesflors dijo...

Uns records dignes de guardar i preservar.

sargantana dijo...

que bé s'esta aqui !!
jo, com la Carme..
bado boca amb el poema d'en Joan Farigola

una abraçada ben forta

montse dijo...

Aquest poemes són d'una tendresa que emociona.

indiketa dijo...

felicitats per el teu blog,

us convidem a coneixer i participar en el nostre blog, que potser per proximitat us pot interesar

http://indiketa-figueres.blogspot.com/

fins aviat!!

Galionar dijo...

Escolto Aznavour mentre et llegeixo, Pere, i no puc evitar esborronar-me dels records i de l’emoció. Aquells versos de la nostra joventut que tant van ser per a nosaltres… Aquelles persones de qui no hem tornat a saber res més... Però no, no són poetes perduts, si ens han deixat algun vers pervivint a l’ànima...
Amb el teu permís, manllevaré aquesta cançó de Aznavour per acompanyar un poema meu que té ja més de 20 anys; senzill, bàsic, però transcendental per a mi. Ha estat plagiat multitud de vegades, ha sortit en portals d’Internet com a mostra de poema d’amor, ha servit d’inspiració a d’altres bons poetes que arran del què els suggeria n’han compost de molt millors... Però és això, un bocí d’aquell temps de quan érem joves i que a voltes tant enyorem...
Una abraçada, Pere, i gràcies per la deliciosa bona estona que he passat en aquest teu espai.

Joana dijo...

Hi sóc amb tu Pere, les noves generacions han tingut vivències tan diferents que mai podran arribar a poder fer-se una idea real de tot allò que coneixen a través de estudis, recreacions filmiques, literàries, i qualsevol mena de plasmació artística.

Molt bonics els poemes que ens has deixat, crec que molts de nosaltres ens podem sentir identificats en llegir-los. Records, silencis, consagració de temps viscuts...

Serva-los a clau i pany que els seus poemes son un tresor que t'acompanyara sempre, sobretot quan la teua ànima necessite companyia.

Que tingues un bon dia, Pere