jueves, 31 de marzo de 2011

Conversant amb Vicent Andrés Estellés

Pere, per tu he tornat al carrer dels balcons,
ben dematí, per veure si et trobava
per tu he tornat moltes nits al carrer Arquimedes
ple de balcons i de fulles llarguíssimes
no anava jo: era l'amor qui em duia
per tu he mirat, molt amarg, el cantó
distretament, però amargament sempre
mai no ens hem vist, però sempre tornava.
Sento la teua veu per a les confidències
la teua veu de vegades cremada
de pètals breus socarrats a les vores
en arribar foscament el desig
la teua veu que no escolte fa temps.
No em deixes a la vora del riu de les paraules
ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l'acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec
un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci
un vast amor per la mort i la vida
cosa total, universal principi.
Puc dir-te Vicent
que no comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Em vaig enamorar d'una noia d'Alginet
i no hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans
he amat la meua filla, he amat la meua dona
he amat el meu ofici, he amat la meua casa
he amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida
he amat les gents anònimes, he amat totes les coses.
M’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula
ara un pessic d’aquesta salsa
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre
què dieu d’aquest lluç
és sorprenent el fet d’una cirera.


Ara fa divuit anys que ens vas deixar, crec que seràs recordat com el gran poeta valencià de segle vint.
De vegades la teva poesia és crua i costa de digerir, quan parles de sexe em recordes a Bukowski ... bé, tu ets molt més entranyable.
M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Ara recordo que vaig veure una dona jove
fa anys, al matí, a la platja del Mareny.
Amb gest senzill, com qui agafaria
un canteret amb aigua del Garbí
aquesta jove mare, dempeus, ha agafat
el seu fill de la sorra; l'ha
elevat a l'alçària dels seus pits
se l'ha mirat en l'aire
i molt senzillament el besava després
com si begués amb castedat d’una aigua.
Tu, Pere parles de les dones amb passió i delicadesa
es nota que les estimes.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
Jo sóc un home que no té més remei que escriure
i no té més remei que escriure certes coses
i les diu, i les diu com les veu, com les sent
o potser com les viu, amargament, amb presses
pensant que va a morir-se demà o despús-demà
amb alegria a voltes, però amargament sempre.
Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure.
Em dius amic, que escriga unes memòries.
Això ho fan bé els polítics i els lladres
que són aquells que tenen què contar.
També sol ser cosa honesta de putes:
tenen allò que hom diu experiències.
Jo no ho sé fer, i a més a més això
-perdona'm tu- em sembla innecessari.
Allò que pot tenir cert interès
és el que he escrit i roda ja pel món.
Adeu Vicent
¿Com he d'eixir d'aquesta passió
si aquest carrer Arquimedes és sols un atzucac?
El meu secret, de què et fas confident
és aquest gust general per la vida.
Res no és obscè i tan sols compta el bé.


Adéu, adéu, adéu
me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.

He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera...

11 comentarios:

Vida dijo...

Precioses confidències, en paraules seves i teves. Quin secret més bell: estimar la vida amb delit :) Continua...estimant i escrivint.

montse dijo...

Felicitats i gràcies per tot aquest recull de poemes, que ens ajuden a mantenir desperts els sentiments dia rere dia.

Carme dijo...

Uf! que emocionant tot plegat ... aquesta conversa poètica. Em commoveu tots dos, Pere i Vicent. Us rellegiré encara. És molt, molt bonic, Pere.

Magda dijo...

Voldria escriure, ara, un amable poema
parlant de certes coses que encara hi ha, d'amables ...
Serà millor que em gite,demà ja serà altre dia i ja se'm passarà aquest desig, aquesta mania fulgurant de les coses amables que m'ha vingut de sobte.Que m'ha vingut de sobte. Vull dir: que m'ha vingut. (V.A.E)

Bona nit, Pere, portador de coses amables.

novesflors dijo...

Si V.A.Estellés estigués ací, li encantaria conversar amb tu.
Per cert, la foto d'ell amb què encapçales l'escrit no la coneixia, m'agrada.

Joana dijo...

PROPIETATS DE LA PENA ( ESTELLÉS)

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

M'encanta Estellés i la taua conversa amb ell. Seria capaç de fer-li un homenatge diari com a valencia seguidora de la seua obra.
La força que encomana al poema que et deixe ha mort. No tenim el coratge que cal per a reconvertir les llargues nits de lluna en noves i esperançadores albades.

Ja no esperonem un resorgiment vital a tots els nivells, tot resta del color de la negra antracita.

Mercè Estruç dijo...

"i no hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."
Al llarg de la meva vida amorosa i sentimental, amb dues persones hem conpartit aquesta part del poema. Cap de les dues forma part de la meva vida actual.
Saps que et dic? els poemes i els poetes que ens entren dins, millor reservar-los per a nosaltres.
Obrir el blog per compartir-ho amb nosaltres és una meravella.
Pere, estic contenta d'haver trobat el teu blog un diumenge al matí de fa... una pila de mesos.
Una abraçada

Mercè Estruç dijo...

Ep, em deixava de dir:
meravellós clip: Pau Durà, la mar, l'acordió,...
Una abraçada de diumenge

zel dijo...

La joana ha trobat la resposta escaient...

magnífic estellés!
Gràcies!

sargantana dijo...

jo...m'ha de perdonar senyor Pere..pero no el conexia
i prometo posar-hi remei ara mateix

li deixo un peto, que m'he d'anar a informar rapidament
bona nit, estimat Pere

sargantana dijo...

Caramb...que calladet que esta senyor Pere...
se l'enyora
bona nit..