martes, 8 de febrero de 2011

Obsesion por la musica


No puedo quitarme esta melodía de la cabeza, desconozco su autor y donde la he oído, me estoy obsesionando con el sonido tan familiar de este piano.
Cierro los ojos y repaso las notas intentando recordar un instante, una imagen, algo que despierte mi memoria.
Al abrirlos, estás ahí sentada en silencio, mirando no sé que. Mujer en blanco y negro, bella como esta música que no para de sonar. Y ahora intento recordar tu cara y me obsesiona tu presencia.
Quizás antes estuve aquí contigo, lleno de amor o de amargura, en otro tiempo, en otra vida, quizás me fui sin decir nada y me estas esperando con la mirada perdida.
Quizás antes fui Scriabin, el músico soñador que se creyó dios y quiso convertir la música en colores, como si fuese un caleidoscopio sonoro.
Quizás soy esta mujer tan bella de hierática figura que no me muestra su rostro, quizás me estoy obsesionando contigo, porque cada día te pareces más a mi música...




SCRIABIN ( Moscu 1872- 1915)

Foto de Magenta Blue.

10 comentarios:

Joana dijo...

Quina obsesió més bonica, Pere. La música sona com l'amor i l'amor ens recorda aquella música romántica que un dia escoltarem amb la persona estimada i es transforma en ella.

Un text preciós, un somni multicolor amb musica de fons.

Bon dia, Pere.

Des del teler, Joana.

Unknown dijo...

Un dia vaig somniar que era una nina en blanc i negre i un altre grup de nins em tiraven pedres i em deien cridant: Verònika és boltxevic, Verònika és boltxevic...va ser un somni impactant.
No coneixia aquest compositor, ara n'he llegit algunes cosetes. Gràcies per tirar un bocí de pell de taronja a aquesta truja que avui està malaltona a casa...bon dia, Pere.

Carme Rosanas dijo...

És un text preciós, Pere.

Les obsessions no són gaire bones, però fins i tot així n'hi ha alguna de bonica!

Bona tarda, Pere.

novesflors dijo...

La primera part del teu text no m'és aliena. Una música que escoltes i en un moment donat et ve al cap de manera insistent, i t'agrada especialment, i fas esforços per recordar quina música és, d'on l'has treta, com localitzar-la... impossible.

ROSA ARAUZ dijo...

La música de nuestras vidas, de nuestros momentos repletos de luces y sombras. Imagenes mentales acompañadas por el sonido que un día envolvió momentos.

Me encantó el post Pere.

Un abrazo y Mucha Luz

Joana dijo...

Segur que aquesta música casa amb un bell record!

Nits dijo...

Potser és millor obsessionar-se per coses belles: la música, Ella...
Perquè normalment ens pensaments s'encallen en alló que fa més mal.

Bon dia, Pere!

Magda dijo...

Una foto bonica, una música deliciosa, un apunt encantador. I si parles amb ella? Mai no se sap que pot passar ...

Mercè Estruç Faig Clic dijo...

la melodia, ella, el banc, la sombrilla,... la llunyania del final del camí.
Una abraçada

Polonia dijo...

Pense que sí que podem veure colors a la música, però sobretot, records.
Bon dia, Pere