miércoles, 12 de enero de 2011

Antonio Machado, Carme i Pere. Un amor a primera vista

Antonio Machado va passar els últims dies de Gener de 1939 a Can Santamaria de Raset. Era el moment de la retirada, fugia acompanyat d'alguns familiars i amics camí de l'exili.
Sempre he cregut que va ser aquí, en la pau d'aquest jardí on va començar a escriure el seu darrer poema: "Estos días azules y este sol de la infància ..."

Quan era petit estiuejàvem a la casa de Raset. Recordo amb emoció aquest racó del jardí, la vida al camp, els jocs de bon matí, lectures de migdiada i berenars de pa amb vi i sucre. Potser van ser els millors estius de la meva vida.
Aquí també Machado va gaudir d'uns pocs dies de descans i tranquilitat, els seus últims dies a Espanya i la meva tieta Llúcia sempre ens parlava d'ell.
Buscant a Machado, buscant versos i infàncies perdudes un dia vaig trobar a la Carme.
Ella també per casualitat havia arribat a aquest jardí, un racó enamorador, un amor a primera vista segons les seves paraules.
"Després de la visita a la galeria, semblava que tenien recança de deixar-nos marxar. Ens han preguntat molt amablement si volíem veure el jardí. L’hem vist, un jardí molt adaptat a la terra, amb les plantes i els arbres d’aquí. Valadres ben florits, petúnies, geranis… però és just en aquest jardí on he trobat el meu racó enamorador, resultat d’una manera de fer d’altres temps. I em sap molt de greu de no tenir-ne la imatge, anàvem sense càmera.
Us haureu de conformar amb les meves mil paraules (ai, no moltes menys de mil):El racó
Un replà, com una estança
dins del jardí desnivellat.
Una taula rodona de pedra
guarda records
que callarà per sempre
i el temps, va seient al banc,
indiferent a tot,
sense sorprendre’s dels canvis
que porta el fluir de la vida.
Els tres immensos plàtans
que els envolten
compten de branca en branca
tots els moments
viscuts a la seva ombra.
(Com podeu molt ben imaginar, a més a més de ser un amor a primera vista, és un amor impossible.)" CARME


El curiós d'aquesta història és que tres persones coincideixen, en un moment de la seva vida, en un mateix lloc però en èpoques diferents.
Potser de vegades es creuen els nostres camins en temps diferents, no ens veiem però ens sentim i ens coneixem .
Després de llegir aquesta entrada de la Carme ara fa dos anys, vaig començar a escriure Calle Arquimedes ...

10 comentarios:

Joana dijo...

Una entrada molt emocionant, sempre hi ha camins que s'entrecreueb al món. Compartir l'estança amb Machado ha de ser tot un luxe per als sentits. I amb Carme, és clar. I que tot açò et motive per obrir el blog encara li dóna molt més valor al blog.

El que no saps és que justetament ara, en aquestos moments acabava d'entrar al bosc a cercar una de les primeres enreades en la qual vaig fer un intent de comparar Alcover amb "El viejo Olmo de Machado" per a passar-li-la a una amiga blocaire. Quines casualitats!!! En la llista de lectura del bosc he vist que la teua entrada era sobre Machado i sense dubtar-ho un segon he fet el salt i encara no la tinc. No he pogut resistir la meua curiositat!!!

Has escrit un poema magnífic i ple de sentiment. M'agrada molt!!!

I ara si que et deixe, que he de buscar el meu Machado.

Una gran abraçada poètica,

Joana dijo...

Ja he trobat l'entra da. Ací te la deixe per fer-li més costat al nostre Machado i també com no, a Alcover:

M'encanta la poesia de Machado. Els meus alumnes ja el coneixen i l'anomenen Manchado com si s'hagués tacat. L'altre dia llegint A un olmo seco em va recordar al sonet Desolació del mallorquí Joan Alcover. La veritat és que resulta molt curiosa la semblança que hi ha entre aquestos dos poemes. Tant a un com a l'atre els dos arbres sofreixen un procés de deterioració que els portara cap a la mort.
Però així com al poema de Alcover no hi apareix cap esperança de vida, al de Machado, aquesta apareix de manera molt clara a l'última estrofa, on s'hi aferma per un inesperat brot de vida. Són dos poemes amb una gran generositat temàtica que ens pot potar a pensar en qualsevol situació personal que porte implicita una pèrdua, en el cas d'Alcover o una esperança, en el cas de Machado. Açò ens demostra la universalitat de la bona poesia al món dels clàssics.

Magda dijo...

Preciós Pere. D'aquesta manera vaig arribar jo a aquest blog. Can Santamaria de Raset no forma part dels meus amors passats però potser sí dels futurs, me'l apunto com un lloc a conèixer. El que sí que he fet, com sempre que et visito, es tornar a l'adolescència en una casa del carrer Arquimedes i m'he vist escoltant Paco Ibañez amb alguna persona estimada molt aprop

Carme dijo...

Pere, com podria molestar-me? No em molesta gens, al contrari, m'has fet somriure, per la manera com utilitzes les meves paraules.

El nen rinxolat de la foto ets tu? Una preciositat de nen!

M'agrada veure les fotos d'aquest racó. Es molt bonic, amb la taula de pedra i els banc i els arbres gegants que l'envoltes.

Hi has anat mai, des que és museu? Aquella gent estarien encantats que els hi expliquessis històries. Em va semblar que tenien moltes ganes de compartir.

Moltes gràcies per citar-me, per posar les meves paraules i fer un post tant ben lligat.

Una abraçada.

Carme dijo...

Ah! I crec que ja m'havies dit que a partir d'aquí havies obert un blog, però he de reconèixer que ara tornar-ho a llegir em fa el seu efecte... és una d'aquelles coses que si bé no l'he buscat ni l'he intentat provocar, no deixen d'il·lusionar-me ja que la Calle Arquimedes, diguis el que diguis tu, val la pena haver-la obert. Sempre hi ha escrits preciosos.

zel dijo...

Llaços i entrellaçaments que fan unir camins de companyonia gaudint d'art...que bonic!

Pere dijo...

CARME
Només he copiat el que tu vas escriure després de visitar aquest racó del jardí.
La primera foto es va fer entre el 23 i el 26 de gener de 1939, l'home assegut al mig amb bastó és Antonio Machado, a la dreta el seu germà Josep. És l'última foto en vida del poeta.
El nen de l'altra foto sóc jo, darrere hi ha la meva mare i la dona de la dreta és la tia Llúcia. És el mateix lloc, però quinze anys després.
Jo fa quaranta anys que no he tornat a la casa de Raset i potser tens raó i hauria d'anar a veure com està ara.

Bona nit.

Vida dijo...

Idò li haurem d'agrair a la Carme. I al Machado, clar. Efectivament hi ha connexions en el temps i l'espai d'allò més extraordinari. Passa un dia feliç, Pere.

Nits dijo...

És interessant el tema que comentes de l'encreuament de camins. De vegades apareix una persona, llegeixes unes paraules, escoltes una cançó,...passa alguna cosa que mou una altra cosa dins teu i hi ha un canvi.
Benvingudes aquestes coincidències de la vida que porten a coses noves, com el teu blog.

Salutacions amic!!!

Mercè Estruç dijo...

afortunadament les coincidències ens obren nous camins i els nous camins ens porten a un món meravellós ple de vida passada, present i potser futura.
Petons