miércoles, 28 de diciembre de 2011

Y la vida siguió...


Yo era intemporal y puro, sentía en mi lo que sentías tu. A lomos de mi caballo Aranaz te mostré el Universo y viajamos mas allá de las galaxias, donde no termina nada.
Alcé el telón de mi teatro e interpreté una obra ininteligible y absurda, nadie la entendió pero en medio de tanta confusión se convirtió en una obra de culto.
El jardín de can Santamaria de Raset, un cruce de caminos a través del tiempo. Antonio Machado, Carme y Pere... quizás no fue más que un amor a primera vista.
Después de despedir a mi madre para siempre; al sentir la llegada de la tristeza, zarpé con todo mi equipaje para iniciar una nueva singladura y...la vida siguió.
Te escribí :"He venido a decirte que me voy, hace dos años que estamos juntos y ya no me quedan fuerzas para amarte".


Si un día quieres hablar conmigo
tengo un blog
mi calle está llena de vida
todo el día
y de noche.


Entonces escuché aquella maravillosa melodía de Scriabin y pensé: "Quizás soy esta mujer tan bella de hierática figura que no me muestra su rostro, quizás me estoy obsesionando contigo, porque cada día te pareces más a mi música..."
Se cumplian setenta y dos años de la muerte de Antonio Machado y mientras yo recordaba la música de los 60's y 70's, en un café de la calle Arquimedes discutía de forma teatral una extraña tertulia de personajes variopintos.
La señora Academia me vendía versos y yo le regale un poema:


Mañana
compraré un espejo de dos caras
por la mañana
me maquillaré por un lado
por la noche
me lavaré la cara por el otro
y tú
mírame ... como quieras.


Al entrar en la habitación la encontré desnuda, el gesto indolente, haciendo ver que no me veía.  Le dije: "Bella, de vos estoy enamorado. Si fueseis mía! De noche y de día, cuando pienso en vos, mi corazón suspira."
Seguí escribiendo versos y recordando los años de la infancia...charcos de cristal, rodillas de mercromina y una ducha a la semana.
Al comienzo de la primavera la luna se acercó para hablarme al oído, la platea del teatro se llenó de políticos y un actor gritó...¿La democracia , para que? Después Vicent Andrés Estellés me dijo:


"Pere, per tu he tornat al carrer dels balcons,
ben dematí, per veure si et trobava
per tu he tornat moltes nits al carrer Arquimedes
ple de balcons i de fulles llarguíssimes."




Abril siempre es primavera, cuando se despereza me sorprenden sus mil caras, yo no se que decirle y no hago más que mirarla.
Y es que...


Tengo una astenia del alma
astenia de un mes de Abril
que no puedo hablar de ti
y me falta la palabra.


Recordé la prosa de Josep Pla y algunas de sus opiniones...citaba las palabras de Montaigne: "La vie est ondoyante". La vida no és una línea recta, sube y baja.
En mayo lees cada tarde, estás callada y parece que no estás...Mi vida está llena de puntos suspensivos que indican miedos, dudas, sorpresas y desenlaces inesperados. Te dejo mi puerta entreabierta, en el rellano tres puntos suspensivos y tú piensa lo que quieras...
Este teatro de la vida da tantas vueltas que a veces ya no sé qué personaje interpretar.Y te llevé mar adentro, a un lugar donde el tiempo se detiene, era el país de Nunca Jamás. Tú te pareces cada día más a Wendy y yo ya no sé si me llamo Pere Pan.
Ahora duermes... Tras el cristal de la noche, un viento cálido de nubes bajas dibuja sombras inverosímiles, como un mimo sobre tus sábanas.


Me quedo solo, ingrávido
leyéndote
pero hoy desconozco tu cuerpo
y al leerlo me asustan mis palabras
cuando dices ... por favor no me quieras.


Llegó Julio, intentaba pasar estos tiempos de crisis escuchando música y bebiendo gin-tónics mientras escribía versos:


Me falta la palabra
expresar lo que siento
pero ... no pienso decírtelo nunca.


Me acordé de usted. Como si no fuera nada ... pienso en todos esos pequeños nada que me venían de usted. Y los días de agosto pasaban placidamente.
En septiembre siento venir al otoño, mi ... otoño. Las noches en casa un desasosiego, calles de parfum de nuit y te echo de menos.


Ayer volví a Rachdingue
me faltaba la sal de tus labios
y no sonaba ... Angie.


Un día Salvador Dali me comentó: "¡Paseando por tu calle he podido comprobar que eres un español fanático y un catalán entramuntanat!"
La muerte es la extinción del deseo pero...


Por las tardes salías al jardín,
leíamos juntos y me llenaba de vida,
poco a poco ... cada día.


Mientras me acordaba de mis poetas perdidos


Ahora que soy un niño grande,
quiero volver a jugar
y que siempre sea recreo.
no necesitamos nada,
pues el juego está en nosotros.


Descubro que soy un admirador de Camilo Sesto y que sólo he dejado huellas en ti; el día que tu te vayas nadie hablará de mí.
¿Cuántas veces perdiste el tren y no te importaba? Decías me da igual, después ya pasará otro.
Yo también he perdido muchos trenes y no para estar contigo, sino por pereza ... por miedo.
Seguí haciendo teatro surrealista y...


Tengo una guitarra
que se parece a ti.
noventa, sesenta, noventa
y esta ... boquita redonda
que sólo habla de mí.


Los lavabos públicos de la calle Arquimedes se llenaron de literatura clásica, el Quijote, la Odisea. A tí te llamaban Marrakech...quizás por tus hombros de Atlas, los ojos negros y el aliento de canela. Eras como la luna, una oscura luna de deseo.
Mientras sigo enamorado de ti como un burro y por más que me des coces siempre estaré enamorado de ti ... como un burro.


El búho de la noche se come las estrellas
ratoncitos de colores
yo a oscuras
espero a la luna ... para verte.


En este país tan pequeño los Reyes Magos traen niños de Oriente y las cigüeñas son mariposas blancas.
Mientras escucho la música que me emociona, escribo sobre una vida mezcla de real e imaginaria... pero que para mi sigue siendo apasionante.


Y la vida siguió,
como siguen las cosas que no
tienen mucho sentido...

sábado, 24 de diciembre de 2011

Conte de Nadal...hi havia una vegada


Hi havia una vegada un país tan petit, tan petit que només hi vivia un nen.
Es deia Perico, tenia pares, avis, oncles i mestre però no era feliç.
Encara que tots els habitants del país el cuidaven i mimaven, ell es sentia sol, necessitava un germà o un amic per jugar i per fer-se companyia.
A les vigílies de Nadal la seva mare li recordà que havia d'escriure la carta als Reis. Va demanar el que més desitjava: un germanet o un amic de la seva edat.
En Perico, que era molt espavilat,  ja sabia que els reis eren els pares i que els nens no vénen de París ni de l'Orient.
Però estava equivocat, el país era tan petit que tot ho portaven de fora, els pares no eren els reis i els nens venien d'Orient.
Aquell any per Nadal es van produir fets extraordinaris: a casa del fuster va arribar una criatura damunt d'una papallona blanca. Tothom anava a visitar-los i els portava regals, plens d'alegria i sorpresa.
Al cap d'uns dies, seguint a un àngel del cel que semblava una estrella, va entrar en el petit país una caravana de mercaders, venien d'Orient i portaven tota mena d'encàrrecs. A casa d'en Perico van deixar un paquet amb un llaç blau, dins hi havia un nen petit, grassonet, dormilega i eixerit.
Així d'aquesta manera el país  va anar-se fent gran i per a commemorar aquest miracle ara cada any es celebra... la màgica nit de Nadal.

 

Erase una vez
una mariposa blanca
que era la reina de todas las
mariposas del alba
se posaba en los jardines
sobre las flores más bellas
y le susurraba historias
al clavel y la violeta.

miércoles, 21 de diciembre de 2011

Bloc teatre XIII



Nadal 2011




Bé ... i ara què fem?



Parece que ya empiezo a entender,
las cosas importantes aquí,
son las que están detrás de la piel.
Y todo lo demás,
empieza donde acaban mis pies...

viernes, 16 de diciembre de 2011

Com un burro enamorat ...


Com un burro enamorat
i per més que em donis guitzes
sempre estaré enamorat
de tu ... com un burro.


De bon matí

Aquest camp d'aquarel·les
sembla un mosaic de colors
hi ha tota classe d'herbes
 fins hi tot cargols...


Al migdia

Galtes molsudes
figues del coll llarg
el vermell dels llavis
als peus de Montserrat
postres de bescuit glacée
xocolata amb praliné
i tu ... l'apoteosi!


A la tarda

Visc de silencis
de paraules perdudes,
tu darrerament no dius res
i no m'importa,
perquè et sento a prop
cada cop ... més silenciosa.


De nit

El mussol de la nit es menja les estrelles
ratolins de colors
 jo a les fosques
espero a la lluna ... per veure't.


Tot això ja ho havien sentit a dir la Carme, l'Àngels i Novesflors.

lunes, 5 de diciembre de 2011

Marrakech


Te llamaban Marrakech...quizás por tus hombros de Atlas, los ojos negros y el aliento de canela. Piel seca de azahar, ocre como la jena, las uñas dátiles de caoba y tu ombligo un pozo donde beber.
Nunca supe por que te llamaban Marrakech, la tierra de Dios, si eras como un diablo, un oscuro diablo de perdición.
A veces te movías ondulante como la brisa del mar que venía de Essaouira, al acercarte sonaban tus brazaletes de oro y olías a vainilla y clavo. Tus labios dibujaban en mi pecho caminos de corteza de nogal y tu vientre era tibio como la arena de Zagora.
No se porque te llamaban Marrakech, la ciudad roja, si eras como la luna, una oscura luna de deseo.


Y todo el mar
dentro de ti
y todo el mar
fuera de mí...

La pintura es una obra Manel Anoro.-Marroc.

jueves, 1 de diciembre de 2011

222é Joc literari


Va saber de l'existència del 222é joc literari que consistia a alliberar microrelats en llocs públics per tal de fer arribar la literatura a la gent del carrer.
Com que era un personatge amb molta imaginació no se li va acudir res més que comprar una caixa de rotlles de paper higiènic a Mercadona i escriure-hi tot el text de l'Odissea i del Quixot.
El treball va ser llarg, penós, però finalment reconfortant. Tots els lavabos de bars i locals públics del carrer Arquimedes es van omplir de textos amb històries meravelloses i apassionants i al final el temps va donar la raó al nostre peculiar protagonista, ara diuen:

No hi ha lector més culte
que el caganer
sens dubte!

Dedico aquesta entrada, que no és mofa ni menyspreu de qui porta la literatura al carrer, al senyor Jesús M. Tibau un treballador incansable de la paraula escrita.



Jethro Tull interpreta en directe Thick As A Brick una de les peces de rock simfònic amb més força dels anys setanta.

lunes, 28 de noviembre de 2011

Tinc...


Tinc una guitarra
que s'assembla a tu.
noranta, seixanta, noranta
i aquesta ... boqueta rodona
que només parla de mi.

Tinc un Seat 600
que és una part de mi
seixanta, quarta, noranta
i aquest ... banquet de darrera
que em recorda a tu.

Tinc un quadern de poemes
que no es separa de mi
mil nou-cents setanta
i aquestes ... fulles gastades
totes escrites per a tu.

Tinc una cançó
que ...

lunes, 21 de noviembre de 2011

Bloc teatre XII


Avui, dia de descans de la companyia, el teatre oferia la projecció d'un curtmetratge titulat: "Mil plats d'El Bulli, mite o realitat". Al final estava programada una taula col·loqui amb la participació d'alguns cuiners, crítics gastronòmics i periodistes força coneguts.
Com que l'entrada era gratis la platea s'ha omplert d'afamats, només de començar la pel·lícula ja ensalivaven, quan les baves sortien per la porta quatre eixelebrats han pujat a l'escenari i s'han menjat les imatges... fins i tot la pantalla.
És l'escena més dantesca i surrealista que he vist !


Quan ja tot estigui super fotut sempre ens quedarà el rock and roll.

jueves, 17 de noviembre de 2011

Un vídeo per pujar la moral ... que ja fa falta.

Acabo de rebre aquest vídeo per Email, molts ja l'haureu vist, a mi m'ha omplert d'energia i emoció.

I això sempre és ... bo.



De vegades Girona m'enamora.

lunes, 14 de noviembre de 2011

Perdre el tren


Quantes vegades vas perdre el tren i no t'importava. Deies tant me fa, després ja en vindrà un altre.
Jo també n'he perdut molts i no pas per estar amb tu, sinó per mandra... per por.

M'adorm el fred
i em despullo
sobre catifes d'herba ...

Oh! quin rabanet
petit i verd,
com els teus llavis
vermellet...

L'hivern és silenci
sols
el batec del cor.
Callem tots junts
plegats
mentre ens fem companyia.
Però ... tu no calles
mai
i ens esvalotes!

Escrivint un bloc, de vegades aprens a llegir-te ... tot sol.

Em dius
i dius un vers
però ... amor no em diguis res
perquè només et miro quan em dius
i et miro, et miro, et miro i ja no escolto res!

Portava tant de temps en el fons d'aquell pou sense poder sortir que va començar la meva metamorfosi. Trencant el fi capoll de la  rutina em vaig convertir en papallona ... i  sortí volant.


Un dia els vaig dir tot això a la Carme, a Vida, a Iris, a la Sargantana, a Novesflors, a la Eulàlia ...

La foto es de FuroOr frenesi!

lunes, 7 de noviembre de 2011

Ningú parlarà de mi quan passin els anys


Ningú parlarà de mi quan passin els anys.

Oh! que pedants són els homes que voldrien ser recordats
com Ulisses ... durant segles.
I tu Nausicaa que vols cremar el teu cos perquè viatgi l'ànima
no saps a on, però sí el perquè.
Vols ser immortal!
I ho ets.

Hi ha qui creu en l'altra vida o en la reencarnació o no creu res,
però per si de cas tothom deixa empremtes.

Jo només he deixat empremtes en tu
el dia que te'n vagis
ningú parlarà de mi
i quan faltin els fills
ningú se'n recordarà de nosaltres.
I potser... no ens fa cap falta.




Com m'agradaria, com m'agradaria que estiguessis aquí.
Només som dues ànimes perdudes
nedant en una peixera,
any rere any.

viernes, 4 de noviembre de 2011

Fan de Camilo Sesto


Ja sé que si us dic que sóc un fan d'en Camilo Sesto pensareu que sóc un "friqui", doncs bé ... sóc un admirador d'aquest cantant.
Tenia una gran veu i composava moltes de les seves cançons que gairebé sempre parlaven d'amor. Aquest tipus de música té el seu públic i durant molt de temps va ser un número u a Espanya i Amèrica Llatina.
Realment el que m'interessa d'ell és la persona, Camilo Blanes Cortés un supervivent, un personatge peculiar capaç de reinventar-se durant tota la seva vida.

1973

Potser el seu millor treball va ser portar a Espanya el 1975 l'òpera rock Jesucrist Superstar, la seva interpretació del personatge de Jesús va ser fantàstica. Teddy Bautista que darrerament presidia la SGAE i ha estat acusat de malversar els seus fons, interpretava el paper de Judes, debia de ser una premonició.

1998

La seva vida privada està envoltada d'un aire de misteri i ambigüitat, es retira i torna diverses vegades i l'any 2001 li han de trasplantar el fetge.
Però es incombustible, sempre reapareix amb nous espectacles i cançons.

 2011

Actualment té seixanta-cinc anys, diu que es retira dels escenaris i està fent una gira de comiat per tot el món.
La seva música no és la que a mi m'agrada però no sé que em passa amb en Camilo Blanes que quan l'entrevisten o canta em quedo encantat escoltant i mirant-lo. Suposo que és curiositat per aquest artista tan especial ... o potser és que sóc una mica "friqui".

jueves, 20 de octubre de 2011

Els poetes perduts


Quan tenia vint anys, vaig comprar un llibret de poemes titulat Vivències. El seu autor es deia Xavier Roig i suposo que era gironí, eren versos de joventut plens de sentiment, alguns amb un cert aire bohemi.
Més tard fent el servei militar vaig conèixer Joan Farigola, bé ... crec que es deia així, en el temps de la mili va escriure vint poemes d'amor per mostrar els seus sentiments a la Cinta, la noia que estimava. Un poemari que va titular Dona.
També eren versos senzills, juvenils però espontanis i tendres.
Mai més he sabut d'en Xavier ni d'en Joan, no sé res de la seva vida ni si seguiren escrivint.
Han passat els anys, he pogut llegir moltes altres coses que m'han agradat i emocionat més, però sempre me'n recordo d'aquells versos ...
Els versos dels meus poetes perduts.

Temps de silenci

Els meus ulls,
massa donats a recordar,
callen la presència
de persones, mentre,
emmudit pel meu plorat
silenci, consagro
el temps viscut.

Aquest dies passaran
(com al rellotge,
les velles, viscudes hores
dels absentats)
per mi també,
per sempre...

Xavier Roig


VII

Si tu juguessis
i jo jugués
no sabríem
com seríem;
si sabríem , però
que seríem.

i ara que soc un nen gran,
vull tornar a jugar
i que tothora sigui esbarjo.
no ens cal res,
car el joc està en nosaltres.
tenim aigua y tenim mans,
tenim terra,
tenim fang.
empastifem-nos les mans!

Joan Farigola




Us parlo d'un temps que els de menys de vint anys no poden conèixer.
Montmartre aquella època penjava les seves liles fins a sota de les nostres finestres
I si l'humil refugi que ens servia de niu no tenia bona pinta ...
És alla on ens vam conèixer, jo era un mort de fam i tu posaves nua.

jueves, 13 de octubre de 2011

La mort és l'extinció del desig


La mort és l'extinció del desig.
A les tardes sorties al jardí, llegíem plegats i m'omplia de vida, a poc a poc ... cada dia.

Les tardes a la tardor,
gallarets de mel
omplen camins d'abelles.

El temps esborra les portes que no s'obren mai
i jo a vegades no sé
si sóc a dins o sóc a fora ...

Visc en un país de vent
va i ve
porta i lleva
i fa ... embogir.

Quan tornis del sud
porta'm la seva llum
l'alegria, el color
l'olor dels geranis, perfum
cançons que neixen del cor.
Quan tornis del sud ... porta'm-el!

Cremat
purificat
voldria renéixer ... com el sol
cada dia.

Els camins de nit
llumenetes de cristall
i cuques de llum...



Els comentaris poètics els vaig fer a Carme, Vida, Àngels, Novesflors, Galionar...
La fotografia és de David Hamilton.

sábado, 8 de octubre de 2011

Conversant amb Salvador Dali

Una tarda d'hivern vaig veure el seu cos per darrera vegada, una tarda freda com aquella Torre Galatea. Milers d'empordanesos feien cua per acomiadar-se de vostè, semblaven les formigues dels seus quadres.
Buscava un rastre d'aquella mirada tan viva, però ja no hi era, se n'havia anat.
Pere, dues coses van ser la font d'inspiració de la meva obra: l'instint sexual i l'angoixa de la mort, les dues són creatives però l'última m'obsessionava.
Realment el que m'inquietava de debò era saber el que deien de mi a la tertúlia del Casino Sport de Figueres, allà es decidia si jo era un geni immortal o no.
Un home especial si que ho éreu, guapo, amant del groc, dels gessamins, de Rafael, de Velázquez i de Vermeer. Diuen que Lorca es va enamorar de vostè.
Mira, en Federico i jo ens estimàvem com amics però ell volia tenir relacions sexuals amb mi, va insistir tant i tant que al final ho vaig voler provar. Em va voler donar per ...... però em va fer mal i en l'acte ho vaig deixar córrer.
Amb les dones també teníeu una relació especial. Dèieu que eren capaçes de provocar la cretinització total de l'home i practicàveu amb elles "l'amour courtois". Podíeu tenir passions sense cap mena de contacte carnal, sense tocar mai a ningú.
El títol de la meva pintura, el gran masturbador té relació amb això que dius.Perquè és la idea de la culpabilitat d'una cara que està completament extingida vitalment d'haver-se-la pelada, i llavors té el nas que li toca a terra i li surt un furóncol...
Vostè a mi no m'enganya, una persona que diu que l'erotisme és una cosa divina perquè Eros és un déu i la pornografia una cosa infrahumana o sigui molt propera a la animalitat demostra que no és tan boig com sembla. No sé qui és més interessant l'artista o el personatge Dalí.


Jo sempre dic que sóc molt millor escriptor que pintor, i molt millor fins i tot la meva cosmogonia és molt més important que la meva literatura.
És a dir ... quan Buñuel em va demanar que col.laborés amb ell en un projecte cinematogràfic, vaig escriure el guió d'Un Chien Andalou al bar Emporium de la Rambla de Figueres, mentre bevia Gin-fizz.
Buñuel de seguida va quedar enlluernat, el vam signar tots dos però en realitat hi havia molt poques coses seves: l'assumpte de les formigues, per exemple.
Hem parlat poc de pintura però me'n recordo de les paraules de Josep Pla aquella nit que vostès sopaven al Celler de ca la Teta.
Vàreu parlar de política, de pintura, del surrealisme i del futur museu. Pla deia que vostè sabia comercialitzar la imbecilitat humana i vós li dèieu que la vostra sensualitat era intel.lectual i gairebé impotent, intel.lectualitzar l'erotisme donava més creativitat.
En Pla es va beure una ampolla de Cune i vostè que era abstemi va provar un glop de Chartreuse per digerir la sopa d'all i el bistec amb albergínies del sopar.
La primera vegada que vaig anar a París vaig visitar a Picasso abans que el Louvre, en saber-ho em va dir: "Has fet molt bé" i li vaig regalar un petit quadre titulat "La noia de Figueres".
Tu també has fet molt bé Pere, fent-me companyia aquesta calorosa tarda d'octubre.
Passejant pel teu carrer he pogut comprovar que ets un espanyol fanàtic i un català entramuntanat!
Gràcies, un altre dia seguirem conversant perquè encara no hem parlat del meu avi, ni de Paco Camino, ni de ...


Part de les paraules de Salvador Dali provenen de textos escrits per Lluís Permanyer i Ramon Guardiola.

martes, 27 de septiembre de 2011

Avui he tornat al Rachdingue


Aquesta nit s'ha celebrat al Rachdingue de Vilajuïga una festa d'aniversari, potser la més especial d'aquest estiu a l'Empordà.
Feia trenta-cinc anys que no hi havia pujat, els arbres il.luminats lluïen colors artificials i la música techno rebia als convidats a cops de Gin-Fizz i macarrons de parmesà.
Fora a les terrasses, vells bancals d'oliveres amb una vista extraordinària sobre la plana que formaren les desembocadures de la Muga i el Fluvià, es va servir el sopar.
Bacus en forma de cambreres d'una bellesa desvergonyida, servia xampany francès, vins i begudes refrescants de tota mena.
Allà lluny a l'altre costat del golf de Roses, vèiem les llums d'Empúries , el vent terral li feia arribar olors d'antics tiberis. Les ostres de Normandia, les gambes i escamarlans de Port de la Selva, cloïsses de l'Illa de Arousa i fins i tot les aromes del pernil portat de les deveses de glans de Salamanca.
De cop va trencar el silenci la veu càlida i alhora estripada d'una cantant de soul, des de l'alçada d'unes cames tan llargues com els seus talons d'agulla deia: "If I was your woman and you were my man ..." Si jo fos la teva dona i tu el meu home ...
I al final l'apoteosi d'un tast de vins negres de Valbuena de Duero.
Un esclat de música dance va omplir la pista de ball, aviat van començar a sonar les cançons dels anys vuitanta, abaix a la barra servien combinats i licors per als que no conduïen i fora als jardins feia una nit xafogosa però agradable.
Encara era fosc, la festa s'estava acabant i l'autobús va arrencar lentament cap a Figueres. A les darreres files uns joves de seixanta anys cantaven: "Conductor, conductor, repasate el motor que se te sale el agua por el carburador ..."
S'anunciava un altre dia de calor d'aquest estiuet que s'allarga més i més, gelós de la tardor.

Ahir vaig tornar al Rachdingue
em mancava la salabror dels teus llavis
i no van posar ... Angie.



Per Lluis i Marisa amb tot l'afecte.

viernes, 9 de septiembre de 2011

Les nits


Ara les nits són buides
com els dies
m'angoixa el capvespre
quan es fa fosc d'hora
i tu ... no hi ets.

Al setembre et sento venir tardor, la meva ... tardor. Les nits a casa un neguit, carrers de parfum de nuit i t'enyoro.

Tamborets de plexiglas
llavis de
chewing gum em besen
boires de whisky sour
jo perdut nàufrag
i tu ... no hi ets.



Em poso a pensar en els dies de joventut
quan vivia la meva vida....

sábado, 20 de agosto de 2011

Agost


De bon matí


fins al capvespre


 de dia


de nit


em sorprenc


i gaudeixo


 cada dia ...


Jamie Cullum .- Peralada 5 Agost.

De bon matí les barques del Perello pesquen tallarines davant de la platja del Mareny.
Al vespre a l'Almadrava de Roses pots veure com el sol s'amaga darrera de la Mare de Déu del Mont.
En aquest racó del jardí de Can Santamaria de Raset es va fer la última foto en vida l'Antonio Machado.
A les xafogoses nits d'agost els carrers de Figueres estan buits i plens de misteri.
Aquests detalls del genial Salvador Dalí encara em sorprenen.
Els petits plaers de les postres d'un restaurant, sense estrelles michelin, com el Motel Empordà.
En Nerac i jo cada dia som més amics ...

viernes, 5 de agosto de 2011

Res


Vostè pensa que no sóc res
com si no hi fos
res
Sempre el nen que no importa res
ignorant-me
com si res
Sense poder parlar amb vostè de res
dir-li el que sento
res de res
Passant anys oblidant-me de res
emocions adolescents
sense dir-li mai res ...



Com si no fos res...penso en tots aquests petits res que em venien de vostè.

jueves, 28 de julio de 2011

Deixant petits versos pels camins

Avui faré el camí de Riola tot escoltant la música de Yann Tiersen i aniré deixant petits versos pels camins dels arrossars, com en Pulgarcito ... per a no perdre'm i poder tornar al mar.

Vaig pintar trés ocells
cada cop més ben fets,
tant, que ja mouen el cap
i el darrer ... canta.

Sóc com el diamant
fràgil i dur
no em ratllo mai ...

Em falta la paraula
expressar el que sento
però ... no penso dir-t'ho mai.

Els ous van dir, tot cridant
no servim ni per fer truites
però aquest ximple de pardal
ni creix, ni vola, ni fa mal.

He volat somiant,
a trenca nits
a punt d'alba
l'aire fresc em despertà
sentia l'olor dels boscos
i el bram salat de la mar
tot era intens ... real.

La por ...
que és la por?
La por sóc jo!

Viatjant dalt d'aquesta estrella,
a l'altra banda de l'univers,
veig lo bonica que ets
ara i mil anys després.

Ets plena d'olor
les arrecades fines
com les glicines.

Descalç per la terra del teu cos
sentint el seu batec
m'arrelo en tu
i fas que creixi cada dia.

No em parlis
no em diguis
no em preguntis amor
perquè no sé ...
i m'angoixa
el no dir-te.
I el temps, el nostre temps
portarà a poc a poc respostes.

Rosa del safrà
rosa de la terra seca
filla del fred
mare de les espècies
com l'or vermell
com una flor salvatge
i aquesta olor tan particular
sempre la teva olor ...

Élla era un arbre ple de fruita madura
ell estava boig pels seus mugrons de cirereta
tots dos tremolaven, desitjant-se, sense dir-se res
i de cop el terra es va cobrir d'un llit ... de fulles tendres.




Aquests comentaris poètics els vaig fer fa temps a Carme, Vida, Joana del bosc, Joana de llum, Àngels, Rita, Novesflors, Mercè ...
La fotografia és una alba al Mareny Blau.

miércoles, 6 de julio de 2011

Bloc teatre XI


"Vull dir-te una cosa
escolta'm .....

Crisi? Quina crisi?

Ara és el moment de posar la música al màxim i preparar un Gin-tonic amb molt de gel i llimona.

.................
Oh, Sister Robinson! això esta tot encallat,
recollim llàgrimes en gots de paper.
Pot algú dir-me el que necessito saber,
pot algú ajudar-me a seguir endavant amb l' espectacle? "



El 1975 Supertramp publica el seu LP "Crisis? What Crisis?"
Jo tenia vint-cinc anys i des de llavors no m'ho crec això de les crisis ...

miércoles, 29 de junio de 2011

Por favor no me quieras


Aprendí a leerme
leyendo tu cuerpo
cuando más me leía, releía tu cuerpo
descubriendo detalles inesperados
mensajes escondidos.

Si cierro los ojos
leo tu olor
mientras, tú recitas los versos que te escribo
es como si leyera tu cuerpo
y escuchase mis palabras

Ahora duermes... Tras el cristal de la noche, un viento cálido de nubes bajas dibuja sombras inverosímiles, como un mimo sobre tus sábanas.

Yo me quedo solo, ingrávido
leyéndote
pero hoy desconozco tu cuerpo
y al leerlo me asustan mis palabras
cuando dices ... por favor no me quieras.


El cuadro es un óleo de Manel Anoro-"La Posseuse"

viernes, 17 de junio de 2011

Mar endins


Et portaré al final de la terra, on diuen que s'acaba el món i al capvespre volarem mar endins perseguint el sol.
Em donaràs petons salats, els ulls ofegats d'aigua, amb l'alè gelat i la passió salvatge dels animals marins.
De cop s'amagarà el sol, tot serà de color maragda i agafats de la mà arribarem a l'illa de la què em parles sovint. Dius que està plena de nens entremaliats, petites fades i pirates.
És un lloc on el temps s'atura, ha de ser el País de Mai més, tu cada dia t'assembles més a Wendy i jo ja no sé si em dic ... Pere Pan.

viernes, 10 de junio de 2011

Bloc teatre X



Aquest teatre de la vida dóna tantes voltes que de vegades ja no sé quin personatge interpretar.
Només tu, asseguda sempre a les primeres files, em dones forces per sortir cada dia a l'escenari. Rius, crides, aplaudeixes, alegre i emocionada encara que no entenguis el que dic.
És com... quan et parlo a cau d'orella i dius que no m'entens perquè et faig pessigolles i se t'escapa el riure.

martes, 24 de mayo de 2011

Bloc teatre IX


Este Blog está lleno de puntos suspensivos...
Escribo para ti y me gustaría que interpretases mis palabras a tu manera, que imaginases los finales más especiales , es decir que hagas tuyos mis escritos y los disfrutes como si los vivieras.
Mi vida está llena de puntos suspensivos que indican miedos, dudas, sorpresas y desenlaces inesperados. Quisiera transmitirte este modo de disfrutar de la vida y que te quedases con lo que más te guste.
Te dejo mi puerta entreabierta, en el rellano tres puntos suspensivos y tú piensa lo que quieras...



Lo atroz de la pasión es cuando pasa,
cuando, al punto final de los finales,
no le siguen dos puntos suspensivos...

viernes, 20 de mayo de 2011

Dos poemes d'amor ... i una havanera


Una tarda a l'hort

Berenàvem pa amb vi i sucre
i jo et deia:

"Pitets de pruna
dolços com fruita
sense pinyols "

I tu reies
i jugaves a amagar-te enmig dels fruiters...


Temps de prunes

"Et menjaré les prunes
totes les prunes de l'hort
les que són com el teu cor
les vermelles i les grogues
les verdes i les dolces
les que guardes a les faldes.

I quan descobreixo el que amagues
se't posen les galtes com prunes
de coca dolça i de colors..."


Havanera

Hi ha algú?
bé, ara que tots dormiu
entro a les rodes poètiques
en silenci, de puntetes
per deixar un vers tranquil
paraules d'una nit d'estiu.

Al matí, les orenetes
vénen a llegir el que he escrit
jo els hi deixo unes galetes
per si riuen del que he dit
i així mentre picotegen
no em desperten amb cap crit.

Nit d'havaneres
la lluna para l'orella
i l'aire de marinada
porta un veu de Calella
canta Silvia Perez Cruz
i jo escric ...



Aquests tres poemes els vaig fer l'any passat per la Roda Poètica.