sábado, 13 de noviembre de 2010

Como el agua


Escuchando a Camarón siempre me acuerdo de ti.

Te conocí cuando eras como el agua, como el agua de un torrente, ruidosa y alborotada.
La risa fresca y transparente, limpia como el agua.
No sabías a nada, te impregnabas de lo que tocabas y eras un manantial de olores.
Olias a tomillo a menta y a lavanda y el musgo de tu vientre a la humedad del agua.
Me mostrabas la rutas seguras, el camino recto y rodeabas mi cuerpo rumoreando.
Luego te alejaste poco a poco, como el agua, por los meandros de la vida en silencio, sin decir nada.
A veces en la mar inmensa creo contemplar tus ojos, que son como el agua... llenos de lágrimas.



Como el agua clara
que baja del monte,
así quiero verte
de día y de noche.
Como el agua.

(Foto de Willy Ronis)

8 comentarios:

Rita dijo...

"... y el musgo de tu vientre..." m'encanta, Pere!

Bon dia!

Joana dijo...

Molt bonic, Pere. M'ha recordat uns versets que vaig escriure ja fa un temps i que mai he penjat al bosc. Ací te'ls deixe:

Assedegada de tu,
m'hi vaig banyar al teu riu.
Abans era dona,
ara...no sóc res.

Que tingues un bon dia

Moltes gràcies per compartir, el teu poema és per assaborir-lo una i mil vegades, transment uns sentiments molt purs.

Carme Rosanas dijo...

Que bonic, Pere, no em canso de llegir-lo un cop i un altre.

I de tant llegir-lo se m'ha ficat a dins i ara ja no sé gaire què dir. Melangies es barregen amb realitats i sentiments amb sentiments contradictoris. Però amb tanta tendresa que em sembla que ho cura tot.

Gràcies, Pere, bon cap de setmana!

Vida dijo...

Sense desmeréixer el poema et diré que a mi el que m'ha agradat moltíssim és la imatge. Em dóna sensació de sinceritat absoluta.
Està bé poder recordar algú com aigua, com a riure. A vegades no ho podem evitar i sols deixam llàgrimes com a record. Passa una nit feliç, Pere.

novesflors dijo...

Molt bonic.

Magda dijo...

Bona tarda Pere, passo per aquí de tant en tant per llegir i mirar en silenci. Del teu bloc em va atreure, d'entrada, el títol. Jo vaig néixer al carrer Arquimedes de Terrassa, allà hi ha encara la casa, amb la mare. Anys més tard vaig marxar a d'Empordà, Figueres. Ara, cul de mal seure, camino pel Camp de Tarragona. Vaig pensar que el teu Arquimedes no es referia al meu quan vaig veure Empordà al teu perfil.

Bé, només això. Bona nit i gràcies per venir al meu blog a fer-me saber que sí, que el teu Arquimedes és el mateix que el meu.

Anónimo dijo...

No se que dir.
M'has deixat sec.
Boníssim i tendré.

ENRIC dijo...

Siempre em surt, anonim.
Pero tinc nom i cognoms.
Pero no en se mes.