martes, 17 de agosto de 2010

Desprès de la tempesta


Després de la tempesta
l'esquena et brilla
i un aire fred
aire d'olors
tremola a la teva pell.

Darrera un llençol
sols els teus ulls
i el sol esclata de sobte
el roig rubi dels dits
enlluernant de colors.

Llarg agost de solitud
solitud compartida
i el lent pas de les hores
sense fer res
només ... mirar-te.



Llarg és aquest camí, immens aquest desert. Afanya't, no paris, Nausicaa! Ja veig allà lluny, un oasi... vida.
I caminaven, caminaven sense parar.

8 comentarios:

Rita dijo...

Què macos, Pere, aquests sentiments!

Joana dijo...

Sentiments en estat pur, un poema que acompanya molt, qque va molt mes lluny de les paraules escrites.
La solitud també fa companyia, així com la veu del silencia i la melangia. Tot un cúmul de sentiments que en llegir el teu poema omplin la nostra ànima i ens conhorten donant-nos el seu càlid rerer.

Moltes gràcies, Pere.


Bon dia i bentrobat novament al bosc, pensava que ja no vindria ningú.

Joana dijo...

Volia dir recer.

zel dijo...

Jo també el trobo llarg i estrany, aquest agost, molt...

Carme dijo...

Signaria ara mateix aquest preciós poema. Llarg i estrany aquest agost com diu Zel.

Jesús M. Tibau dijo...

què maca la tempesta així!

Vida dijo...

Crec que era en García Márquez que definia l'amor com la solitud compartida. Si tens solitud compartida tens amor i si tens amor, tens felicitat, no?...l'agost ja acaba. Feliç dia, Pere!

sargantana dijo...

vist aixis..ni les tempestes espanten !!
feliç tormenta...

petó