jueves, 7 de enero de 2010

Fin


Escribir un Blog es:
saber que tu me lees siempre
y si te cansas de mi o yo me aburro
saldré de tu vida pulsando una tecla...




Un día pensé que este blog se llenaría de gente como el camarote de los hermanos Marx.
Ha sido un placer, a veces muy emocionante, pasear por algunas calles de "Blogcity" a todos vosotros gracias y un fuerte abrazo. Adiós
Un adéu molt especial per: Joan, Carme, Frannia, Joana (bosc), Nuke, Nits, Angels, Joana (llum), Clara i per a tots els que amablement m'han seguit.

13 comentarios:

sargantana dijo...

m'hi nego!!
ja vaig pasar per aixo al juny, quand el vaig coneixer
fare servir les seves paraules:

NO TE DETENGAS
No dejes que termine el día sin haber crecido un poco,
sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte,
que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías
sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa:
Tu puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
"Emito mis alaridos por los techos de este mundo",
dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca
tener la vida por delante.
Vívela intensamente,
sin mediocridad.
Piensa que en ti está el futuro
y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
Aprende de quienes puedan enseñarte.
Las experiencias de quienes nos precedieron
de nuestros "poetas muertos",
te ayudan a caminar por la vida.
La sociedad de hoy somos nosotros:
Los "poetas vivos".
No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas ...

aquest mon necesita *senyors pere*
i jo tambe

un peto i fins aviat!

Ignacio Reiva dijo...

Muchas gracias por haber creado este espacio y por compartirlo, los finales son inevitables. Un gran abrazo.

joanfer dijo...

Ostres, Pere. Ara sí que m'has deixat de pedra!

Just ara que t'havia descobert, tanques barraca? Hauria de demanar el full de reclamació per això! Però suposo que els teus motius tindràs i són més que respectables, ens agradi o no.

Només desitjarte tota la sort del món i esperar que ens retrobem novament, algun dia, i com tu dius, pel carrers de la "Blogcity"...

Una força abraçada i fins aviat!

Striper dijo...

home no marxis continua de vegades tenim bixades pero tenim qque continuar endavant.

Frannia dijo...

T'has avorrit o t'has agobiat? Si creus necessari instal·lar un comptador de O.R.A. farem el sacrifici...però no tanquis Calle Arquímedes...Com a mínim, obri Avinguda Galileu :) Una besada, Pere.

Joana dijo...

És una llàstima que ens deixes, però t'entenc perfectament. Jo ja ho he intentat dues vegades i no he pogut.
Ara m'ho he agafat d'una altra manera i sols escriure de forma esporàdica.
Et tiraré molt en falta, si mires la bústia veuràs que t'he deixat un sobre que m'agradaria compartir.
Els teus pst tenen un gran encant i els vídeos són una autèntica meravella.
Una forta abraçada i fins que tu vulgues.

Clara dijo...

És una llàstima.. Però bé, cadascú ha de fer el que creu convenient! Així que... desitjar-te molta sort en tot, i que no deixis mai d'escriure, perquè les paraules arriben allà on cap altre cosa pot arribar, ni les mirades, ni els somriures, ni els silencis!


Una abraçada!
pd; em guardo el comentari que em vas deixar de la mitja taronja.. És preciós, i a partir d'ara, un record!

Rita dijo...

Ara que t'acabo de descobrir em faràs això? T'hi podries repensar...

Sigui com sigui, t'envio uns petons! :-)

Nits dijo...

Jolin Pere, arribo de les vacances i veig Fin. Em dic: espero que sigui el títol d'un relat, però no. Vaja! M'encantava passejar pel teu carrer Arquimedes. I com dius en el títol "Solo quiero que sonrias..." tu vas aconseguir que somrigués i en dies tristos, llegir els super-comentaris teus era inevitable posar un somriure.

Bé, ja has vist que pensem la majoria: ens agradaria que tornessis, però tots hem tingut aquestes fases de necessitar parar. Fes el què desitgis, però sobretot sigues ben feliç.

Per cert si escrius a nivell professional, un llibre o el què sigui, please, fes-ens-ho saber perquè a mi m'agrada molt com transmets el què expliques. I sempre que vulguis tens la porta oberta a ...desprès de les 10 pm

Ai que a mi no m'agrada gens dir adeu, doncs no ho diré....

Fins aviat amic :)

Carme dijo...

Quan t'acabava de descobrir ja ens vas fer aquest a jugada, aleshores vas tornar i ara vols tornar a plegar? saps? crec que tornaràs un altre cop... al menys jo t'esperaré...

Una abraçada, Pere, que tinguis molta sort!

Pere dijo...

Sra.SARGANTANA ho sento molt però ara no puc seguir.No tinc el temps ni l'energia suficient per escriure coses que tinguin un mínim d'interès.

IGNACIO a tí también un abrazo.

JOANFER moltes gràcies.

JOAN a tu no deixaré de llegir-te mai perquè ets un tio collonut.

FRANNIA no m'he avorrit però ha vegades et sents una mica sol després de tant esforç i dubtes del que estàs fent.

JOANA jo sóc com el llop del meu conte, me'n vaig del bosc perquè ja no hi és la Caputxeta.

CLARA creix però no canviïs massa.

RITA agraeixo el teu interès i seguiré el teu blog.

NITS, entranyable Nits sempre me'n recordo de tu després de les 10pm.

CARME tu ets el motoret de tot això, el meu primer blog, moltes gràcies per haver-me llegit.

Faré com els jubilats: passejar pels vostres carrers i contemplar les obres ... Ja! Ja! Ja! un petó.

Joana dijo...

Em sap greu que marxis sense les festa de Cap d'Any glamurós que esperaves...
Treu el cap de tant en tant.
Ha estat tot molt efímer almenys per a mi.
una abraçada, molta sort i quan tinguis ganes d'escriure prems el teclat :)

Francisco Javier dijo...

Es muy facil, si algo te aburre, y más con estos tiempos tan modernos, más facil todavia, una tecla, y listo, pero a mi me gustan todas las cosas que escribes, son majestuosas, un abrazo amigo.